Sempre, sempre, des de ben petita, m’ha interessat allò que mengen “els altres”. Recordo bé la meva emoció, la meva sensació d’estar —com dirien els Nabokov davant del vaixell que els havia de portar, al matrimoni, i al fill, Dimitri— “construint un record” en tastar, per primer cop, el sushi, a Barcelona. Diria que el Yamadori (el del carrer Aribau) és el primer japonès que hi va haver a la ciutat (és de l’any 77). Japonès o xinès o tibetà o americà… Totes aquestes simplificacions em fascinen. El primer Kentucky Fried Chicken em va tornar boja, de la mateixa manera que em va tornar boja aquella primera màquina de vending del Núria, a La Rambla.
Excurs! Un dia hem de parlar de les màquines de vènding, perquè les primeres, en realitat, en realitat, són del segle I abans de Crist i dispensaven aigua beneita pels temples.
El que dèiem. Servidora, si veig un restaurant, per exemple tibetà m’hi haig d’aturar i començar a llegir noms de plats i… acabar-hi menjant una sopa (em sembla que es diu Thukpa) apta per a pujar a l’Everest. Barcelona, per a mi, sempre ha tingut aquest al·licient: Vols japonès, vols mexicà, vols peruà, vols cuina catalana tradicional? Què vols? Ho tens.
Per aquesta flaca meva, doncs, sempre que conec algú d’una altra latitud li pregunto si cuina, on compra els ingredients (em sol dir “a la Boqueria”) i si té algun restaurant, de confiança, on anar. Gràcies a això he conegut mexicans, peruans o xinesos meravellosos.
A la porta de l’escola vaig fer amistat amb una família marroquina (l’amistat indestructible dels berenars al parc, del fatídic dia de bricolatge escolar i dels pastissets de final de curs). Quan aquesta família feia el Ramadà parlàvem molt. Jo els deia que menjar massa a la nit, després d’un dia de dejuni, assassinaria segons quin estómac, però no el meu. I un dia em van convidar a fer festa amb ells. La dona cuinava de cine i no us podeu imaginar el que va ser.
Taula parada: estovalles de fil, plats daurats… I el menjar! Primer dàtils, després la sopa harira. Com us puc descriure la sopa harira? Podria dir que té cigrons, carn, verdura… però no li faria justícia. Totes les sopes són molt iguals i molt diferents i totes m’interessen. La de la meva amiga es feia triturant les verdures i espesseint-la amb farina. I, com la sopa Giscard d’Estaing de Paul Bocuse, però sense tòfona, (l’heu tastada?), s’acompanyava d’un pa de pasta de full que hi cantaven els àngels (si em permeteu el moment interreligiós). La meva amiga sabia que un dels plats marroquins que m’encanten és la bastela i també en va fer. I després, hi va haver empanades de carn, que se servien en safates platejades, i de postres, pastissets de mel i un gotet de te. Allò va acabar-se a les tres del matí, i l’endemà tots a treballar, sense ressaca, això sí, però sense gens de gana d’esmorzar, després d’una nit de set intensa. Set abrusadora com quan demanes pizza industrial, familiar, amb ingredients absurds.
Si recordo això, que per mi va ser un privilegi màxim, és perquè ara comença el Ramadà. El segon en pandèmia. Si l’any que estem oberts del tot, que suposo que sí, diria que serà interessant que alguns dels bons restaurants marroquins de la ciutat ofereixin sopar de Ramadà als laics. Jo hi aniria, de la mateixa manera que vaig cada any—menys el passat, que just va començar tot—al cap d’any xinès.
