Els comerços emblemàtics lluiten per sobreviure a Barcelona

La vida i el caràcter d’una ciutat també es calibra pel seu paisatge comercial. En els seus comerços amb major solera es pot llegir detalladament la idiosincràsia i la història de cada urbs, especialment en temps en els quals la globalització ha conduït a una uniformització creixent de l’ecosistema de consum a nivell global. Els bulevards comercials de qualsevol ciutat moderna s’assemblen cada vegada més en qualsevol metròpolis del planeta, amb les mateixes insígnies colonitzant les zones prime dels millors carrers comercials.

Per aquesta raó, preservar i protegir els comerços que reflecteixen el nostre passat és una manera de protegir el patrimoni cultural i històric de la nostra ciutat. Amb aquest objectiu, l’Ajuntament va implementar el 2014 un pla específic de protecció i suport als establiments emblemàtics de la ciutat. Es van seleccionar establiments amb segell propi, que han passat de generació en generació conservant el seu caràcter original. Un llegat que s’ha de conservar, encara que no sempre resulti fàcil.

La supervivència d’aquests espais està subjecta a molts imponderables. Quan fa uns anys van desaparèixer definitivament els contractes de lloguer de renda antiga i els propietaris van poder aplicar a les renovacions els preus de mercat, es va precipitar el tancament de molts comerços històrics, incapaços d’assumir una vertiginosa pujada de preus, especialment en aquelles ubicacions a zones prime, on operadors amb gran múscul financer podien oferir preus incompatibles amb models de negoci tradicionals.

Darrere de moltes d’aquestes botigues singulars s’oculten oficis i tradicions artesanes heretades dels antics gremis generació rere generació, i la seva conservació ajuda a vertebrar els barris i també forma part dels senyals d’identitat de la ciutat.

La protecció municipal als comerços emblemàtics

Hem de remuntar-nos a 1994 per trobar una primera acció municipal adreçada a protegir aquest delicat ecosistema comercial. A través de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, l’Ajuntament va crear la campanya Guapos per sempre, que distingia una primera sèrie d’establiments emblemàtics. Es va publicar un llibre el 2003 que recollia una primera selecció de comerços amb més d’un segle d’antiguitat, al qual es van sumar més de 50 establiments el 2012. Més de 100 comerços van ser distingits i assenyalats amb plaques instal·lades a les voreres, davant de cadascun d’aquests comerços.

El 2012 la Direcció de Comerç i Consum va encarregar un estudi per identificar el concepte, basant-se en diverses categories: façana i arquitectura, història, concepte de botiga, producte únic, antiguitat o notorietat. Es va prendre una mostra de 454 establiments situats a Ciutat Vella, Eixample, Sant Andreu, Gràcia, Sant Martí, Sarrià, Sants-Montjuïc i part de Les Corts. 118 van ser classificats com a emblemàtics i 154 es van definir com a destacats.

En aquell cens, un 92% dels establiments es concentraven a Ciutat Vella i Eixample, on també hi havia el 77% dels establiments destacats. Les activitats comercials més freqüents eren del sector de la restauració, farmàcies, llibreries-papereries, fleques o pastisseries, moda i alimentació.

Un 31% de tots els comerços emblemàtics o destacats es van veure afectats per la caducitat de la disposició transitòria tercera de la LAU (Llei 29/1994)

L’abril de 2012 el 40% d’aquests establiments eren propietat del comerciant que el gestionava. El 59% estaven en règim de lloguer, dels quals un 60% tenia renda antiga. Així, un 31% de tots els comerços emblemàtics o destacats s’anaven a veure afectats per la caducitat de la disposició transitòria tercera de la LAU (Llei 29/1994).

Aquesta disposició determinava que, en el cas dels contractes de renda antiga, quan l’arrendatari era una persona física, el contracte s’extingia amb la jubilació o defunció del titular. Era possible la subrogació al cònjuge supervivent o a un descendent del titular, sempre que es continués amb la mateixa activitat desenvolupada en el local. La durada del contracte era de fins a 20 anys a partir de l’entrada en vigor de la llei, és a dir, fins a l’1 de gener de 2015. I si s’havia produït un traspàs en els deu anys anteriors a l’entrada en vigor de la llei, el termini final s’estenia fins a l’1 de gener de 2020. Des d’aquesta data ja no existeixen contractes de renda antiga, per la qual cosa les lleis del lliure mercat quant a preu de lloguers s’apliquen a tots els locals comercials.

Ampliar la protecció a l’activitat comercial

Inevitablement, les conseqüències d’aquesta situació anaven a determinar la desaparició o l’extinció de l’activitat en molts casos. No sempre la pujada de lloguers va ser el factor determinant. Altres raons que també han tingut un pes important han estat la falta de relleu generacional o la baixada de demanda de determinats productes i serveis pels canvis socials, fent que molts d’aquests locals anessin tancant gradualment. I en altres casos, l’activitat s’ha traslladat a altres ubicacions on el pes de la renda mensual resulta més suportable.

No obstant això, molts altres sobreviuen i preserven una herència molt valuosa en termes de llegat històric, patrimoni arquitectònic i valor paisatgístic. La protecció atorgada implica alguns avantatges per als establiments seleccionats, com l’exempció del pagament de l’IBI, i preserva els elements protegits.

Altres raons que també han tingut un pes important per provocar el tancament han estat la falta de relleu generacional o la baixada de demanda de determinats productes i serveis pels canvis socials

Però el següent repte consisteix a aconseguir que el grau de protecció també inclogui l’activitat comercial, fins i tot en cas d’alienació de l’immoble. Per fer-ho, seria necessari modificar la Llei de Patrimoni al Parlament. Sense aquesta cobertura legal, continuarem veient com una caixa registradora centenària i un mobiliari modernista exquisit es perden entre un eixam de souvenirs barats i samarretes del Barça.

El Pla d’Actuació Municipal (PAM) vigent reconeix com a objectiu estratègic el foment i millora de la qualitat i competitivitat en el sector comercial, així com la seva integració en els barris de la ciutat, i ressalta el repte de consolidar Barcelona com a ciutat de compres internacional amb senyals d’identitat pròpies, aprofitant la potència de la marca Barcelona.

Els tancaments es van succeint

Però la realitat a vegades supera les bones intencions. Entre la publicació de la primera versió del llibre Guapos per Sempre, de 2003, a la següent edició, de 2007, van tancar 11 dels 63 establiments relacionats. I des de l’edició de 2007 a l’estudi elaborat el 2012, uns altres 17 establiments van abaixar les seves persianes.

L’última relació d’establiments emblemàtics va arribar el 2020 i incloïa 120 locals comercials. En l’últim període controlat, en el qual la pandèmia ha afegit una pressió extra al teixit comercial de la ciutat amb una caiguda radical de l’activitat, han tancat o han traslladat la seva ubicació una altra trentena d’establiments emblemàtics.

Alguns dels tancaments més recents van ser la botiga d’aixovar domèstic Coses de Casa (que es va traslladar a una altra ubicació, abandonant el seu tradicional espai a la Plaça del Pi), o la cistelleria Germanes Garcia, que va tancar el 2019 després de més de 50 anys d’activitat. En molts casos, encara que s’ha preservat el mobiliari, rètols i altres elements protegits, l’activitat actual grinyola bastant amb la primigènia. Succeeix, per exemple, a casa Beethoven (La Rambla 97), antiga botiga d’instruments i partitures que conserva el rètol, però que ara acull a una casa de canvi de moneda i enviament de remeses monetàries.

Altres establiments també considerats com a emblemàtics pel registre municipal estan actualment en venda o traspàs i el seu futur s’endevina incert. De la sensibilitat dels futurs propietaris o gestors dependrà que es preservi en major o menor mesura l’esperit i l’atmosfera que els va convertir en icones del paisatge comercial barceloní.

[separator type=”thin”]

Alguns establiments emblemàtics que se’n van

Cinemes Texas (Bailèn 205)

Els tancaments, restriccions i limitacions d’aforament per la pandèmia han acabat per donar el cop definitiu a aquests cinemes de barri (Bailèn, 205) que mantenien l’orgull de continuar sobrevivint de la mà del seu director, el cineasta Ventura Pons. Associacions veïnals han iniciat una campanya de recollida de signatures per intentar salvar els cinemes, però el seu futur és incert.

Restaurant Sagarra (Xuclà 9)

A pocs metres de la Rambla, també s’ha vist afectat per la pandèmia. La cuina tradicional catalana i els arrossos i guisats que servien donaran pas a una nova fórmula encara per definir. Els locals emblemàtics amb llicències de restauració situats a Ciutat Vella, on impera una severa restricció per a aquestes llicències, continuaran dedicant-se a la mateixa activitat en gairebé tots els casos, encara que mantenir el mateix esperit de sempre és una mica més difícil de garantir.

El Gran Café (Avinyó 9)

Malgrat la seva aparent antiguitat, la seva història com a restaurant només es remunta a l’any 1970. Abans, i des de 1897, va ser una botiga de màquines de cosir Wertheim, de la qual es conserva la seva luxosa decoració original. El coronavirus va condemnar la seva viabilitat econòmica i va tancar l’agost de 2020 (formava part del Grup Cacheiro des de l’any 2000), però atès que les llicències de restauració són un tresor a Ciutat Vella a causa de la impossibilitat d’obtenir-ne de noves, abans o després reobrirà les seves portes com a restaurant, amb aquest o un altre nom, quan algun emprenedor s’atreveixi a pagar l’onerós lloguer del local i el traspàs de la llicència. El que es mantindrà, perquè està protegit, és el que subsisteix de la decoració original.

Schilling Café-Bar (Ferran 23)

El sector gastronòmic, especialment castigat per les restriccions, també registra baixes notables. El Schilling Cafè-Bar, al carrer Ferran, també va sucumbir en els primers compassos de la pandèmia. En pocs mesos es va transformar, tenint en compte la seva localització en una de les vies més freqüentades pels turistes, ni més ni menys, que en una franquícia de Taco Bell. Però, fins i tot, aquesta nova encarnació de l’històric local manté les seves portes tancades per l’absència total de turistes low cost, el públic predilecte d’aquesta nova fórmula de fast food. Està per veure què succeirà amb el local en un futur, encara que almenys la qualificació d’emblemàtic garanteix la conservació d’alguns dels elements protegits.

Casa Calicó (Plaça de les Olles 9, avui a Àvila 94)

Aquesta botiga que venia arts de pesca des de l’any 1850 en una de les millors localitzacions del Born, a la Plaça de les Olles, va tancar les seves portes fa ja més de dos anys per traslladar-se al Poblenou davant la impossible pujada de lloguer després del venciment del contracte existent. No obstant això, el local continua desocupat perquè l’elevat preu inicial no va atreure a ningú abans de la pandèmia i després de successives baixades segueix sense resultar prou atractiu perquè el lloguin.

L’Olla Framir

S’ubicava a El Raval (Xuclà 19) i era un dels pocs establiments de llegums cuits i plats preparats casolans (de debò) a preus accessibles que quedaven oberts a Barcelona. Va tancar les seves portes després de més de mig segle d’activitat fa poc més de dos mesos. La raó, en aquest cas, va ser la compra de l’edifici per part d’un fons d’inversions per obrir apartaments turístics i la negativa de renovar el contracte de lloguer. El negoci continuarà, però en una ubicació encara per determinar. El mateix regidor de Ciutat Vella, Andreu Rabassa, es va comprometre públicament a ajudar a trobar un nou local al negoci, encara que es desconeix com.

La Casa de les Sabatilles (Baixada de la Llibreteria 10)

En funcionament des de l’any 1950, és una de les cares més tristes dels efectes de la pandèmia en el teixit comercial tradicional de Barcelona. L’actual propietari del negoci, Joan Carles Iglesias, fill dels fundadors, viu pendent d’una ordre de desnonament contra la qual va interposar recurs. Situat a la Baixada de la Llibreteria, el seu negoci sobrevivia gràcies a la barreja de turistes i locals. Però des que fa 20 anys la propietat va ser adquirida per una empresa, va començar una llarga història d’assetjament psicològic immobiliari contra l’inquilí. Encara que hi havia un pacte de subrogació del contracte entre l’anterior propietària i el pare del titular del negoci, la justícia ha determinat que la nova propietat no ha de complir-lo si no vol. La botiga disposa de 12 metres quadrats (m²) per atendre el públic i la propietat sol·licita un lloguer mínim de 3.700 euros, mentre que fins ara pagava 1.080. Sembla inevitable que un altre establiment emblemàtic abaixi la persiana imminentment.

[separator type=”thin”]

… I uns altres que es queden

Can Culleretes (Quintana 5)

És el restaurant més antic de Catalunya, obert des de l’any 1786. Els seus salons han vist generacions de barcelonins i més recentment de turistes nodrir-se dels seus fogons. La seva actual propietària, Montse Agut, assegura que la pandèmia els ha suposat un tràngol més dur que la Guerra Civil. No obstant això, tenint en compte que el local el tenen en propietat, han pogut sobreviure, a més d’haver apostat pels lliuraments de menús a domicili. Això sí, ho han fet autònomament, creant la seva pròpia pàgina web i sense recórrer a les plataformes que dominen el mercat del delivery.

Los Caracoles (Escudellers 14)

Originalment Can Bofarull, fins que l’excel·lència de les seves receptes de cargols a la llauna va motivar el canvi de nom. No obstant això, les últimes generacions de barcelonins l’associen als seus pollastres a l’ast girant en el forn exterior de l’establiment. Va ser el primer de la ciutat que cuinava així els pollastres i abans ja cuinaven en una planxa exterior caps de xai i capipota. Des de l’any 1835 i durant cinc generacions, la família Bofarull ha mantingut els seus salons oberts a la ciutat. Pel seu menjador han passat noms tan variats com Robert de Niro, John Wayne, Jimmy Carter, Elsa Pataky, Julio Iglesias o artistes com Dalí, Picasso, Miró o Santiago Rusiñol. La pandèmia també els ha afectat, però afortunadament el seu futur està assegurat, gràcies a l’embranzida de les últimes generacions de la família fundadora.

Les 7 Portes (Passeig d’Isabel II 14)

Aquest local, situat als Porxos d’en Xifré, és un dels destins de la paella high class a Barcelona. Va ser inaugurat l’any 1836 pel comerciant Josep Cuyàs. Després del tancament imposat pel confinament de l’any passat, les 7 Portes, un dels establiments emblemàtics indiscutibles del paisatge urbà barceloní, va reobrir el 8 de juny. I ho va fer amb un gran esforç per garantir la seguretat dels comensals en els seus salons, una inversió especialment intensa donades les dimensions del local. Mesures que incloïen des de cribratges amb tests d’antígens a tot el personal abans de la seva reincorporació fins a protocols especials i contractació d’empreses especialitzades en neteja i desinfecció. Fins i tot van programar un cicle de concerts per amenitzar els sopars a la seva terrassa en un esforç per fer més atractiva la visita a les seves instal·lacions en temps de pandèmia. La tenacitat els ha portat a garantir el futur d’un restaurant que continuarà sent atractiu i un clàssic tant per a visitants com per a barcelonins.

Cereria Lluís Codina (Baixada de la Llibreteria 7)

Si fa poc més de tres anys l’antiga cereria Lluís Codina, al carrer Llibreteria, que data de 1761, es va transformar en una botiga d’espardenyes, fa pocs mesos ha tornat a reconvertir-se. La seva nova vida és com a botiga de torrons Virginias, conservant intacte, això sí, un dels interiors més espectaculars i ben conservats de la ciutat. Un exemple de com un canvi d’activitat pot ser compatible amb el respecte per la història i els valors paisatgístics.

Bar Muy Buenas (Carme 63)

Un lloc emblemàtic que va salvar la seva integritat pels pèls i que podria servir d’exemple de com conservar el nostre patrimoni comercial. Va obrir les seves portes el 1896 venent bacallà, per iniciativa del senyor Ràfols, que pocs anys després, el 1903, el va transformar en celler. El 1928 es va rebatejar com a Bar Muy Buenas. La seva decoració modernista a l’entrada, així com l’elegant mampara de fusta amb cristalls gravats a l’àcid, avui dia encara es conserven, però només després de superar una història rocambolesca. Els anteriors inquilins del local, quan van abandonar-lo, van arramblar tot el que van poder, incloent la decoració protegida, emportant-se la barra de marbre que en el seu moment servia per vendre bacallà. Només després de l’actuació policial i una costosa tasca de restauració el local va recuperar la seva esplendor, i des de 2017 funciona com a selecta cocteleria i restaurant de plats catalans, de la mà del grup La Confiteria, capitanejada per Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, especialistes a gestionar precisament antics locals de restauració amb història i donar-los una nova vida. Cal destacar la delicada decoració modernista de la portalada exterior, així com l’elegant mampara de fusta amb cristalls gravats a l’àcid a l’interior.

Farmàcies amb molta història

Les farmàcies són dels pocs establiments comercials que no han sofert cap baixa existencial a causa de la pandèmia i, fins i tot, han experimentat un repunt en el negoci gràcies a la demanda massiva de màscares i gels hidroalcohòlics. L’estabilitat del sector, d’altra banda regulat i en molts casos en mans de famílies propietàries del local, permet que s’hagin mantingut moltes d’elles pràcticament inalterables al llarg dels anys.

De les que estan incloses en el catàleg d’establiments emblemàtics, destaquen algunes, com la Farmàcia La Rambla Barcelona (La Rambla 44), oberta des de finals del segle XIX com a Farmàcia Colón, que ja s’anunciava al Diari de Barcelona el 1881. L’actual titular la regenta des de 1975. La Farmàcia Costa Codina (Gran Via 566) destaca per la seva decoració interior amb una refinada ebenisteria i grans pintures al sostre. La Farmàcia de La Llana (Plaça de la Plana 11) està documentada des de 1710. Va guanyar notorietat quan Josep Cases —prestigiós farmacèutic— va inventar la “solució Cases”, un reconstituent per a múltiples malalties i dolors. Es conserva la decoració modernista projectada el 1910.

Però la més antiga de Barcelona, la Farmàcia Padrell (avui es diu Fonoll, situada a Sant Pere més Baix 52), amb una primorosa decoració premodernista a càrrec del mestre vidrier Joan Espinagosa i Farrando que data de 1890, curiosament no ha merescut cap grau de protecció municipal, malgrat que la seva activitat es remunta a 1561 —es trobava originalment en una altra ubicació pròxima, arrasada per les tropes de Felip V durant la guerra de Successió—.