Connexió la Bisbal (d’Empordà)

Esclata la tarda a la Bisbal d’Empordà. Som a la terrassa de l’Escut, una cafeteria situada a les voltes de la ciutat, amb Jaume Pla (Mazoni) i Carles Sanjosé (Sanjosex). Tots dos de la Bisbal, del 77, i músics que publiquen la seva obra al segell Bankrobber, que per acabar de quadrar el cercle també va ser fundat per bisbalencs. “Aquest bar era el Long John a l’època del nostres pares, però quan nosaltres érem jovenets es deia El Principal. Ara la part del darrere és un magatzem, però en aquella època hi havia una sala gran amb espai per a fer concerts. Nosaltres hi havíem tocat”. L’anècdota ens trasllada als seus dies d’adolescència, quan van formar plegats al si d’Enderrock, una banda que havia fundat Jaume Pla el 1991 amb amics de l’escola, i a la qual Carles Sanjosé es va unir un temps després.

“Els Enderrock [la revista homònima encara no existia] vam començar fent versions en anglès –diu Pla–, i de mica en mica vam anar incorporant temes meus en català”. Entre les versions, no hi faltava mai el Sultans of swing dels Dire Straits. Sanjosé tocava la seva Stratocaster amb els dits, no tant per emular Mark Knopfler, com perquè era l’únic de la colla que havia fet estudis de guitarra clàssica i solfeig, i no dominava la pua. El grup va arribar a enregistrar una maqueta amb temes propis, i va fer de teloner d’Els Pets en el context de la gira de presentació del disc Fruit Sex (1992). “Fèiem temes molt pop –assenyala Jaume Pla–. Ens molava molt afinar, cuidar les melodies, però no teníem efectes, tocàvem pelat. I érem molt endreçats”. “És que som d’una una generació de nois molt estudiosos, ordenats i formals –apunta Carles Sanjosé–. Suposo que en aquella època la gent tenia una certa esperança, en el sentit que si feies bondat les coses t’anirien bé. La generació que va venir després ja era més gamberra, ha, ha, ha!”.

El grup Enderrock va durar fins el 1994. Assajava al garatge que hi havia a casa del bateria, Toni Molina (Adrià Puntí, The Guixut’s…), un local que va actuar i encara actua com a nucli irradiador de la moguda musical bisbalenca. “Hi van passar tots els de la nostra generació, com en Miquel Abras”, recorda Pla. Sempre hi havia amics (i amigues), altres músics, i fins i tot s’hi va arribar a fundar un grup de versions integrat per diversos elements de bandes locals, entre ells Carles Sanjosé: “Ens dèiem The Wonderful Baby Dolls, i fèiem versions de The Cure, U2, Police, The Clash… Era una cosa per passar-s’ho bé. Gràcies a aquest grup vaig follar per primera vegada!”, confessa.

És un bon moment per constatar que, tot i ser una ciutat petita (poc més de 10.700 ànimes actualment), la Bisbal té un panorama musical prou robust. Abans dels nostres amics, hi van destacar grups com Club Moriarty, Komando Moriles o Pixamandúrries, i posteriorment cal anotar noms com Sanjays, The Gramphone All Stars, Pau Blanc o Medusa Box. ¿Com s’explica aquest fenomen? Sanjosé creu que per treure’n l’entrellat s’han de considerar dues raons: “La primera és que la Bisbal és un lloc avorrit. Som a l’Empordà, però a l’interior. No tenim tan moviment ni tanta potència econòmica com Palamós o qualsevol altre poble de la costa, i quan érem jovenets no hi havia gaire cosa a fer. El segon factor –prossegueix– són les escoles de música. Aquí hi ha molta tradició sardanística, i per tant escoles de sardanes i de clàssic: hi ha una tradició d’ensenyament musical formal, pública i privada”.

Jaume Pla hi està d’acord: “Aquesta cosa avorrida que deia en Carles –comenta– en el fons ens esperonava. Ens ho havíem de muntar pel nostre compte, i això motivava que et tanquessis al local amb els amics, fessis uns temes, i de seguida tinguessis l’oportunitat de tocar-los en públic perquè la gent del poble en gaudís. Era un bon pla vital”. Potser per això, agrega, “des que tinc memòria el fil no s’ha trencat, ni abans ni després de la nostra generació. Mai han passat més de quatre o cinc anys sense que sortís un grup nou i interessant”. D’altra banda, i sense abandonar la coordenada local, l’Empordà també ha deixat petja a la lírica d’ambdós artistes. L’ascendent és molt evident en el cançoner de Sanjosex amb temes com Baix Ter-Montgrí o Plana. Segons diu el seu autor, “jo sempre he tingut aquesta actitud. Crec que és molt important que la gent es connecti amb l’entorn. Sinó, no som ben bé humans”. D’una manera menys concreta, l’obra de Mazoni també contempla aquestes referències: “La natura és bastant present a les meves lletres –explica Pla–. Hi ha El riu, Cap al mar, i tres o quatre cançons més que passen en boscos. I és clar, quan parlo del bosc m’imagino el bosc d’aquí”.

Avança la tarda, i la conversa torna al garatge de Toni Molina. Entre els amics que sempre passaven per allà hi havia dos nois de la seva quinta que, sense ser músics, tindrien una importància fonamental en la carrera de Jaume Pla i Carles Sanjosé. Eren Marçal Lladó i Xavier Riembau, que ja amb el nou segle es convertirien en emprenedors, propiciant el naixement del segell Bankrobber. “De fet –recorda Pla– Bankrobber neix perquè jo tenia un grup, Holland Park, que volia enregistrar un disc. Però no hi havia manera, i en Marçal i en Xavier van dir que es llançarien a la piscina i l’editarien ells”. Avui dia, Bankrobber i els seus artistes són reconeguts com els responsables d’un reviscolament de la música catalana que mai serà prou celebrat, però els primers anys de la marca no van ser precisament fàcils. Jaume Pla, que ho va viure molt de prop, planteja que els seus amics “anaven publicant bons discos, però van haver de picar molta pedra”. El gran salt del segell va arribar amb Viva de Sanjosex i Somnis de llop de Guillamino, ambdós l’any 2005, i amb Esgarrapada (2006), el primer disc en català de Mazoni.

L’episodi dibuixa un punt d’inflexió no només per a Bankrobber, sinó també pels nostres protagonistes, que van publicar aquests discos en circumstàncies particulars. Carles Sanjosex, que venia d’acabar la carrera d’Arquitectura, admet que “en aquella època jo estava molt cardat en el sentit anímic, travessava una crisi personal, i fonamentalment vaig enregistrar Viva [al garatge de Toni Molina, per cert] perquè era una de les poques coses que em feia feliç. M’ho vaig plantejar gairebé com si fos l’última cosa que feia a la vida”. Tot i que Jaume Pla tenia clar des de molt jove que es volia dedicar professionalment a la música, “en el moment de publicar Esgarrapada pensava que seria l’últim disc que faria. Ja havia fet un primer àlbum de Mazoni en anglès, però havia estat un any i mig parat, i quasi no m’ho esperava”, indica.

La història posterior és ben coneguda. L’avalen els discos, concerts i col·laboracions que decoren el currículum d’aquests músics que, passada la quarentena, encara conserven una certa mirada provisional pel que fa al seu treball. “La humilitat i un cert esperit naïf –diu Carles Sanjosé– és el que em permet tirar endavant. Quan m’he posat massa pressió a sobre en nom de la professionalitat és quan no he sabut fer-ho bé. Parlo per mi, però crec que aquesta pressió és anti-artística. No vull tenir la obligació de fer un disc cada ics anys sí o sí: si no el sento de veritat, si no me’l crec del tot, passo”. Jaume Pla es mou en una amplitud d’ona similar: “Jo el fet de començar a fer discos m’ho vaig prendre com un regal, i continuo així. Quan comença l’any, sempre penso: hòstia, ens en sortirem? I quan s’acaba, dic: mira, un any més!”. Potser el gran secret rau en l’art d’empènyer el dies…