Un conte a la Nova Icària

He tornat a Barcelona gairebé deu anys més tard i amb un amic hem llogat un àtic a Gràcia, a tocar de la Travessera de Dalt. Abans d’ahir, baixant Torrent de les Flors, a pocs metres de la cantonada amb el meu carrer, vaig trobar una persona que sortia d’un portal. A aquesta persona l’anomenaré Q. Amb Q havíem viscut una primavera i part d’un estiu a un poblet d’Osona, en una casa enretirada als afores. L’altra part de l’estiu la vam viure a Roma. En plena canícula. Les hores de sol més intenses les passàvem tancats en una habitació que espero ser capaç d’evocar sempre, i cap al vespre, ravalejàvem per un dels entramats de carrers més plaents del planeta.

L’encontre amb Q em va sobtar. Feia més d’un any que no ens havíem dit res tret de creuar algun missatge. I vaig quedar estabornit quan em va confirmar allò que més desitjava en aquell moment: Q vivia al primer primera del portal on havia tingut lloc l’encontre. Que de cop i volta l’atzar ens fes veïns em va fer sentir supeditat a la voluntat de déus capriciosos. Potser era un senyal. Potser es tractava de recuperar la relació que havíem deixat enrere i que, durant aquest període de distanciament, havia enyorat en diverses ocasions. La conversa fou curta. Tots dos teníem pressa. Ens vam abraçar i, abans d’acomiadar-nos, em va convidar al seu aniversari. Tindria lloc al cap de dos dies, divendres, a partir de les set del vespre a la platja de la Nova Icària. La teca anava a compte dels assistents.

Divendres a migdia, al sortir de l’oficina, vaig passar a comprar els ingredients per preparar un hummus. Mentre vam viure junts sovint desafiàvem la nostra capacitat culinària i un dels plats més disputats era l’hummus. Aquesta vegada el vaig preparar seguint la seva fórmula perquè, així, de pas, reconeixia allò que mai havia acceptat: el seu hummus sempre va ser millor que el meu. Vaig preparar-lo a consciència. Tant a consciència que vaig posar-hi les expectatives d’un segon origen en la nostra relació. Divendres, quan passaven pocs minuts de les set, amb la bici vaig travessar mitja Barcelona.

Icària havia estat un antic barri obrer situat al camí que unia la ciutat amb el cementiri del Poblenou. El barri va entrar en decadència i va acabar absorbit pel pla urbanístic de la Vil·la Olímpica. Icària, que és el nom d’una illa grega, va ser també l’indret idíl·lic que Etienne Cabet, un filòsof i socialista utòpic francès, va emprar per contextualitzar la novel·la Voyage en Icarie, que més que una novel·la és un manifest llarguíssim de denúncia social. I que malgrat es va publicar per primera vegada el 1840 és desconcertantment actual. La novel·la també incorpora conceptes d’autoajuda. En aquest cas, però, conceptes passats de moda, tot i ser, probablement, més vàlids que molta literatura contemporània al respecte.

Però Cabet, que a banda de filòsof tenia fusta de líder de masses, no en va tenir prou amb plasmar la comunitat ideal en un llibre, i set anys més tard, el 1847, va llençar una crida a construir una Icària real… a Texas. Un nombrós grup d’expedicionaris el van seguir, entre els quals alguns catalans encapçalats pel metge barceloní Joan Rovira. Però les expectatives es van frustrar quan la promesa d’una gran extensió de terreny a tocar del Red River va resultar ser un terreny inhòspit a quatre-centes milles de l’esmentat riu. La proesa va acabar amb diverses escissions i una vida marcada per la penúria econòmica de bona part dels aventurers.

Mentrestant, el mateix 1847, uns quants barcelonins es van organitzar en comunitat i es van establir a la part baixa del Poblenou, concretament a la plaça coneguda com dels pescadors (Plaça de Prim). Aquesta comunitat de seguidors del pensador francès es va autoanomenar Icària. Els postulats icarians advocaven per una societat igualitària, pacífica i partidària del procés social i econòmic. Confiaven en el potencial revolucionari de la fe humana i en els avenços de la indústria moderna. La vocació de la comunitat icariana a Barcelona va vetllar per fer desaparèixer les desigualtats i frenar el llavors incipient capitalisme. Alguns seguidors il·lustres del moviment, a banda de l’esmentat Rovira, van ser Narcís Monturiol, qui fins i tot havia finançat el setmanari La Fraternidad per difondre’n les idees, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé o Ildefons Cerdà. En record a aquest moviment, al Parc de la Nova Icària, també conegut com el parc dels ponts, hi ha un llac que té la forma de l’illa grega.

Una vegada arribat al Passeig Marítim aparco la bicicleta i em disposo a caminar per la sorra. A la platja hi ha diverses colles. Semblen tribus. Cadascuna al seu món, amb els seus rituals, les seves converses, les seves rialles. La brisa és la justa per fer passar la calor sense oblidar l’estiu. Contemplo la bellesa dels cossos, lluents per una pinzellada de mar. Al cap d’una estona localitzo el grup de l’aniversari de Q amb el que m’he citat. El distingeixo perquè em sembla reconèixer una amiga seva. Dic hola i em presento a la resta. Diria que encara no hi és tothom. Trec la carmanyola amb l’hummus de la bossa i unes begudes i ho deixo tot sobre la tela que fa funció d’estovalles de picnic. Mica en mica van arribant els altres. No conec ningú. Em sento estrany. Les estovalles es comencen a omplir de més carmanyoles amb hummus. Algú comenta que Q és una de les persones que juga a voleibol a uns metres de distància. I sí, aviat reconec Q i m’invaeix la mateixa sensació que, dos dies abans, havia sentit al portal de Torrent de les Flors.

Fa poc més d’un segle, molt a la vora d’on ens trobem, Barcelona començava a entrar de puntetes al mar. Un factor encara estrany, el dels banys, que aniria guanyant popularitat i acabaria esdevenint una oportunitat de negoci. Alguns, com és el cas dels banys Sant Sebastià, fins i tot inclourien restaurant i casino. Més endavant, la recurrent afluència del públic a la platja va fer que alguns pescadors oferissin menús de cap de setmana en desoladores barraques, amb les taules disposades a la mateixa sorra de la platja. Els plats, casolans, econòmics i a base de peix, aviat van convertir-se en tradició, i els xiringuitos marítims van guanyar notorietat. El contrast d’aquells temps magres i l’actual Barcelona al llarg del Passeig Marítim és tan marcat que econgeix l’ànima.

S’acaba el partit de voleibol i Q s’apropa als comensals. En saluda alguns, s’excusa i diu que ara ve, que es vol treure la sorra enganxada. Observo com entra a l’aigua i es capbussa. I com en surt i com, amb les dues mans, s’escorre el cabell. No puc evitar recordar-nos en un bocí de paradís prop de Portlligat. Ara sí, somrient, saluda tothom, un per un. A mi em em diu gràcies. Alguns ja han començat amb el tiberi. Procuro relacionar-me però ho faig matusserament perquè estic massa pendent de Q i de l’hummus. I per fi arriba el moment. Pren un tall de pastanaga a juliana i el suca a la meva carmanyola. Se’l posa a la boca. L’assaboreix, i abans que pugui dir res apareix algú especial. Especial per a Q.

Q, la persona que m’insistia perquè sortís a veure la lluna plena i jo li deia que no, que havia d’escriure. I per què no nem a fer un tomb pel camí de darrere, em demanava. I jo li deia que no podia, que havia d’enllestir un pressupost. I has vist quin cel de tempesta? Em deia. I li responia que sí, però que estava preparant una reunió…

Q i la persona especial per a Q es besen. Encara s’hi deu poder notar el gust preparat a consciència, em dic. Decideixo anar-me’n discretament. En un angle on s’hi han dipositat alguns regals hi deixo el meu. I penso que els ideals s’haurien d’acomplir més vegades. Encara que sigui per estalviar-nos els camins de tornada.