[dropcap letter=”N”]
o fa pas tant que tot allò referent a Internet s’associava exclusivament a coses noves. Era una mena de porta a un nou paradís terrenal: la revolució digital il·luminava un nou paradigma econòmic; un “món pla” d’accés obert a la informació que prometia enrobustir les institucions i el progrés en la mesura que tindríem ciutadans més ben informats. Alguns analistes com Moisés Naïm van teoritzar fins i tot sobre “la fi del poder”: s’argumentava que les forces digitals implicaven la ineluctable descentralització de les anteriorment poderoses estructures jeràrquiques.
La veritat és que els anys han anat passant i moltes de les promeses quant a Internet s’han anat quedant pel camí. En poc temps, Internet replicava els patrons de distribució de poder i influència de l’univers real que prometia el “món pla” que anunciava Thomas Friedman. El que hem observat és com canviaven els actors, però el guió de l’obra és essencialment el mateix en les seves parts principals, amb l’agreujant que en alguns casos les noves jerarquies digitals exerceixen la seva influència de forma molt més opaca.
Les xarxes socials semblen obertes, planes, democràtiques, neutres políticament, quan en realitat ens estem ficant en una partida de cartes on es juga amb les cartes marcades
Jaron Lanier, pioner del món digital i antic tecno-evangelista, torna al món editorial amb el provocador llibre libro Diez razones para borrar tus redes sociales de inmediato (DEBATE). El llibre arriba després dels seus influents ¿Quién controla el futuro? i Contra el rebaño digital, on l’expert informàtic descobreix algunes de les dinàmiques més perverses que succeeixen darrere de la pantalla de la nostra Tablet o smartphone. Lanier, el 2011, ja va començar a alertar sobre el passotisme digital i els perills ocults que hi ha després de la multitud de serveis, aparentment gratuïts -xarxes socials incloses-, de fàcil accés des de qualsevol dispositiu. Lanier descobria la meta estructura de la xarxa; una xarxa on no tots els nodes són iguals, sinó que uns són més iguals que els altres: una concentració de la informació en poques mans que té el seu reflex més clar en la valoració borsària dels grans gegants tecnològics, que cada vegada tenen més pes dins els índexs globals. Com ha advertit el professor de Stanford Niall Ferguson a La torre y la plaza, que analitza la nostra història recent a través de la dialèctica entre poders verticals i horitzontals, les xarxes tenen la propietat de ser disruptives amb els poders jeràrquics per després ràpidament transformar-se també en torres.
En l’era del PC, argumenta Lanier, l’usuari podia establir les seves pròpies normes, -sobre un sistema operatiu podíem descarregar-nos programes de forma controlada. Es tractava d’un model de distribució atomitzada on l’usuari controlava el flux d’informació. Aquest poder queda diluït en l’era dels dispositius intel·ligents on ara l’usuari és una simple “sucursal” receptora de continguts fàcilment manipulables des d’un punt de control central. Les xarxes socials i plataformes de distribució de contingut són el paroxisme de tot l’anterior. Es tracta d’aplicacions que, a priori, semblen obertes, planes, democràtiques, neutres políticament, quan en realitat ens estem ficant en una partida de cartes on es juga amb les cartes marcades i on l’escàndol de Cambridge Analytica, que ha posat de manifest l’ús comercial dels nostres perfils (farcits de gom a gom d’informació que abans no tenia ni el nostre psicòleg), només és la punta de l’iceberg.
Sense adonar-nos, hem deixat de ser usuaris lliures per ser part del producte. I tot l’anterior de forma opaca, d’aquí el gran risc
És per causa de l’existència d’elements de control centralitzat, al marge de la pròpia dinàmica de la teoria de xarxes que fa que per defecte aquestes mai siguin planes, fa que aquestes domestiquin comportaments, exacerbin els nostres biaixos cognitius i, a més, siguin profundament addictives: les xarxes tenen un component de gratificació instantània, que les fa profundament addictives (ho explica bé Nicholas Carr en el seu fonamental llibre Superficiales: ¿qué esta haciendo Internet con nuestras mentes?). Les xarxes socials com Twitter, per exemple, generen la falsa il·lusió de coneixement i reforcen els nostres biaixos ideològics en la mesura que únicament repliquen el que ens agradaria veure i sentir. No es regeixen per la veritat, cap algoritme té codi ètic; bàsicament no se’ns vol més savis o intel·ligents sinó que es busca maximitzar el trànsit i el nombre de clics per rendibilitzar els ingressos de publicitat.
Sense adonar-nos, hem deixat de ser usuaris lliures per a ser part del producte. I tot l’anterior de forma opaca; d’aquí el gran risc. Lanier argüeix fins a 10 poderoses raons per tancar el nostre compte a les xarxes socials, on s’inclouen:
- la pèrdua de llibertat
- el fet que les xarxes (com la televisió) bàsicament ens fan ser més idiotes
- buiden el contingut del que diem
- ens fan infeliços
- debiliten la nostra capacitat d’empatia, cosa que al seu torn fa impossible el debat polític o avorreixen la nostra ànima.
Qui els escriu ha de confessar que és un entusiasta de Twitter, no tant de Facebook o Instragram, i si bé encara no he clausurat el meu perfil -al final el consum responsable fa que fins l’alcohol o un bon pur puguin ser fonts de plaer-, els confesso que estic en vies de canviar els meus hàbits digitals.
