‘Coralina, la serventa amorosa’: una comèdia d’embolics per petar-se de riure

Nova oportunitat per veure un dels èxits del final de la temporada passada. Coralina, la serventa amorosa torna al teatre La Biblioteca dimarts 12 de setembre per continuar fent riure al públic amb les eines d’una comèdia clàssica, però executades a través d’uns personatges moderns que prenen decisions inesperades. L’obra, escrita per Carlo Goldoni al segle XVIII, és l’última producció de La Perla 29, molt allunyada de l’última vegada que es va veure a Barcelona, al Teatre Lliure, amb un text més dramàtic. Estirant una mica la celebració del vintè aniversari de la companyia teatral, es podrà tornar a veure durant dues setmanes llargues, fins al 29 de setembre, al teatre del Raval. A partir de febrer, se n’anirà de gira per Catalunya.

Amb direcció d’Oriol Broggi, l’actriu Mireia Aixalà s’encarrega de teixir la trama amb la Coralina, la serventa del jove Florindo. Ella l’acompanya en el seu desterrament després del matrimoni del seu pare, el mal·leable Ottavio, amb Beatrice, una malvada madrastra que vol deixar sense herència al primogènit per beneficiar al seu propi fill, Lelio, poc espavilat. Fora del tens nucli familiar, un amic d’Ottavio, el magistral Pantalone, intenta fer-li veure com de malament està tractant al seu fill. Casualment, té una jove i atractiva filla que s’acabarà immiscint en un inesperat triangle amorós. L’extens elenc el completen Joan Arqué Solà, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Clara de Ramon, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ireneu Tranis, Ramon Vila i Jaume Viñas.

“Tots els personatges tenen molta entitat, però les dones són les que mouen els fils i ells van a remolc i es deixen manipular”, relata Aixalà. “La protagonista és dona i criada. A més, és la més intel·ligent, sempre està maquinant, però ho fa pel bé dels altres, no per interès propi, sense ser una bleda tampoc. I no està al servei del seu amo, com acostuma a passar en els textos clàssics, fins i tot li fot bronca”, explica Aixalà sobre el personatge que interpreta amb gràcia. A l’actriu també li fascina la seva antagonista, la Beatrice, “una dona forta que mira per ella, encara que sigui una mica dolenta, això és clàssic de Goldoni”. Potser la nova esposa d’Ottavio sigui la menys moderna de tots els personatges, amb una visió que s’ha repetit massa de com són de dolentes les madrastres.

Goldoni posa les cartes sobre la taula des del primer moment i, a partir d’aquí, embolica els personatges en situacions còmiques i conflictes menors, amb la Coralina com a artífex de gairebé tot. Comença amb bromes fàcils, fent riure a uns pocs, fins que el públic es fon en una espècie de catarsi col·lectiva, petant-se de riure amb uns personatges que els han portat allà on han volgut. “Està molt ben escrit, és tot molt matemàtic. Primer, es presenten els personatges, amb la Coralina trigant a entrar en escena, per a després anar pujant el to a mesura que avança l’obra”, assenyala Aixalà.

No va ser fàcil per a l’elenc encaixar-se en els mecanismes que va articular Goldoni fa segles. “No és la típica Comèdia de l’art, però tampoc és una comèdia actual, així que ens va costar trobar el to. O anàvem passats de volta o massa baixats”, recorda Aixalà. Va ajudar la traducció fresca que han fet Oriol Broggi i Ramon Vila, alleugerint, a més, un text pensat per interpretar-se a l’aire lliure durant moltes hores, repetint escenes per si algú s’havia absentat en algun moment.

Goldoni posa les cartes sobre la taula des del primer moment per anar embolicant els personatges en conflictes menors, amb la Coralina sempre pel mig

I, el més important, la història es manté actual. “Quan la vam llegir, vam pensar, això interessarà? Malgrat estar escrita a la Venècia del segle XVIII, els espectadors connecten molt, això vol dir que els humans no hem canviat massa”, defensa l’actriu. De fet, les riallades no només envaeixen la platea, sinó que el públic s’anima a contestar les preguntes que llancen els personatges a l’aire, fins i tot viuen intensament el que els hi passa, lamentant en veu alta el seu destí, des d’un planyívol “nooooo” fins a un contundent “you’re fucked” (estàs fotut). “Em fascina que la gent entri tant en l’obra i desconnecti de les seves vides. Em recorda a quan fem teatre familiar”, confessa.

Una comèdia fàcil, no per això desenvolupada sense precisió, on la senzillesa també es trasllada al vestuari i l’escenari, amb elements mínims per no distreure a la vista i suggestionar, com sempre li agrada fer a La Perla 29. Sobre el vestuari, un detall, als assajos, el teatre no només va servir per recitar i trobar el to, sinó que es va convertir també en un taller on es van anar teixint a mà els vestits, adaptant-se als gestos de cada personatge. Una manera de treballar artesanal que sempre està present a la companyia barcelonina.