Coses que passen als balcons

Què observen les tres figures de El balcó que Manet va pintar a mitjan segle XIX i es pot veure al Museu d’Orsay? Potser miren la vida passar, parafrasejant Fangoria. A SER Catalunya fa molts anys que també es miren i ens expliquen la vida des del seu particular balcó periodístic. Hi ha molts pobles que d’un mirador elevat d’aquells que fan les delícies dels turistes també n’hi diuen balcó. El balcó, tanmateix, no és només per mirar, sinó també per ser vist i, en alguns casos, també escoltat. O sigui, que vindria a ser una mena de tribuna. 

Hi ha balcons amb una forta càrrega simbòlica com el de la basílica de Sant Pere del Vaticà des d’on el papa s’adreça als fidels. Per descomptat que entre els balcons més icònics del món també hi figura el de Buckingham Palace, escenari essencial per a la posada en escena de la monarquia britànica des de fa més d’un segle. 

Els dos balcons més importants de Barcelona estan situats a escassos metres de distància. L’un davant de l’altre. Són, és clar, el balcó de l’Ajuntament de Barcelona i, en tant que capital del país, el del Palau de la Generalitat. Aquest darrer, sobretot, ha estat escenari d’alguns dels esdeveniments més rellevants de la nostra història recent.

El 14 d’abril de 1931, el president Francesc Macià va proclamar la República Catalana des del balcó de Palau. Unes hores abans, Lluís Companys, aleshores regidor del consistori barceloní, havia sortit al balcó del davant per proclamar-hi la República, així en general. 

Després del llarg parèntesi de la dictadura, el 23 d’octubre del 1977, el balcó de Palau va tornar a ser escenari d’una jornada històrica: el retorn del president Josep Tarradellas. El “ja soc aquí”. 

El 31 de maig del 1984, Jordi Pujol també va tenir el seu “moment balcó”. En ple escàndol pel cas Banca Catalana, milers de persones –300.000 segons els convocants i 75.000 segons la Guàrdia Urbana– van acompanyar el president des del Parlament fins a la plaça Sant Jaume per donar-li suport. Des del balcó, Pujol va proclamar allò de “D’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres”. En fi…

El 20 de desembre de 2003, Pasqual Maragall no va voler ser menys i també va sortir al balcó del Palau per saludar els seus seguidors i celebrar la fi del pujolisme. En el seu cas, ho va fer acompanyat per Joan Saura i Josep Lluís Carod-Rovira. Eren l’encarnació del tripartit o del Dragon Khan…

El 27 d’octubre del 2017 –el Parlament acabava d’aprovar la independència–, milers de persones van tornar a omplir la plaça Sant Jaume i van cridar insistentment “president al balcó!”, però el president Carles Puigdemont no va sortir-hi. Tampoc el seu successor, Quim Torra, tot i que potser de ganes no n’hi faltaven. Torra no va sortir-hi, però el balcó de la Generalitat va marcar el final del seu mandat. La justícia el va inhabilitar per no haver despenjat precisament d’aquest balcó una pancarta on deia: “”Llibertat presos polítics i exiliats / Free political prisoners and exiles”. Fins aquí aquest repàs a les jornades històriques protagonitzades pel balcó de Palau (obvio intencionadament, per raons evidents, les celebracions futbolístiques que també ha acollit). 

Però, no ens n’anem per les branques. Aquesta setmana, la meva intenció no era pas escriure sobre el pes polític del balcó de Palau, sinó fer un article per reivindicar aquest element arquitectònic tan habitual als edificis de la ciutat. El balcó és, en certa manera, el paradís dels humils. Un petit espai, de vegades minúscul, que podem omplir de plantes. Hi podem instal·lar una tauleta i un parell de tamborets per esmorzar-hi, llegir-hi una estona sota el sol de primavera o fer-hi una copa de vi, a la llum d’una espelma, amb la persona estimada i, amb una mica de sort, entrellucar les estrelles. Potser us sona mica figa, però a mi el balcó em fa pensar en allò de “Hawaii-Bombay / Son dos paraisos / Que a veces yo / Me monto en mi piso” que cantava Mecano. 

*La casualitat ha volgut que mentre escrivia aquest article m’hagi arribat un vídeo gravat a la plaça Reial, escenari massa habitual de concentracions de hooligans. Mostra com un d’aquests personatges agafa una pilota de futbol, la xuta amb força cap amunt i l’estavella contra un dels balcons de la plaça. Instants després, una senyora obra la porta del balcó afectat i, visiblement contrariada, s’endú la pilota cap a dins. Els hooligans li criden de tot menys guapa. 

Coses que passen als balcons i, en aquest últim cas, coses que no hi haurien de passar mai.