Molts lectors deuen recordar la introducció d’Up, un resum de la vida d’un dels seus protagonistes, el Carl. Més enllà de les emocions que aconsegueix despertar en pocs minuts, pocs s’hauran fixat en com canvia la llum segons l’estat d’ànim del personatge, amb colors vius quan es casa i més apagats quan li passa alguna cosa dolenta o es queda sol. Una cosa tan imperceptible com el treball de la llum en una pel·lícula d’animació és una de les parades de l’exposició La ciència de Pixar, al CosmoCaixa fins al 3 de setembre.
La il·luminació, o com fer que un raig de llum d’animació sigui com el que es veu a la vida real, és un dels molts aspectes en els quals treballen els artistes i científics informàtics de l’estudi cinematogràfic. Cap problema si es vol fer una pel·lícula sobre un peix que busca al seu fill, però, com es dibuixa l’aigua perquè sembli de veritat? A Pixar es posen a mirar com interactuen els trilions de molècules que la formen, després creen un model físic que reprodueix el seu comportament i l’adapten a la pantalla… Així un peix anomenat Nemo es pot perdre per l’escull australià i fer que un Marlin sobreprotector perdi la por acompanyat per una Dory amb problemes de memòria. Aquest és un dels molts desafiaments tècnics que resolen els treballadors de Pixar, que fan càlculs i recorren a fórmules perquè el seu univers sigui encara més real, ja sigui amb malles aquoses virtuals que es mouen com l’aigua o molls trucats perquè imitin de forma més natural els rínxols de la Mèrida a Brave. I, si cal, es calcula quants globus d’heli calen per salvar una casa de la gentrificació.
Aquestes són algunes de les innovacions que es poden veure, i aprendre tocant, al CosmoCaixa, amb maquetes que simplifiquen les solucions que van trobar els creatius de Pixar, experts a fusionar idees originals de trames, com que les joguines tinguin una vida pròpia i els seus problemes, amb un esquema cientificotècnic que aconsegueix que emocionin a qualsevol i es converteixin a l’instant en clàssics intergeneracionals. Com Toy Story va ser la primera pel·lícula d’una llarga llista d’èxits, Buzz Lightyear és l’encarregat de donar la benvinguda a la mostra.
Ara bé, el treball no acaba en trobar com representar l’aigua o uns rínxols rebels. No hi ha massa dificultats quan toca dibuixar a un nen com els de Coco o Lucca. Una altra cosa és imaginar l’esquelet d’un monstre. Entesos, el del Sullivan de Monstres, SA, més gran, pot assemblar-se al d’un os. Però, i el del Mike? Tot ull i poca cosa més? L’anatomia —moltes vegades bastant imaginativa— juga també el seu paper en el procés creatiu de les pel·lícules de Pixar. Aquesta part, coneguda com a rigging, consisteix a definir una estructura de punts que perfila els cossos dels personatges, els seus ossos, articulacions i músculs, als quals després es vestirà i posarà pèl. El mateix passa amb les expressions facials, marcant totes les línies que defineixen a cada personatge, podent provar a la mostra del CosmoCaixa amb la cara de la Jessie de Toy Story, dibuixant mil i una expressions en el seu rostre.
Com a les pel·lícules de Pixar, l’exposició ofereix diversos graus de lectura, pensada, especialment, per entretenir als més petits, amb proves i jocs, però també per als més grans, revivint escenes de pel·lícules que ja han vist massa vegades i descobrint els processos que hi ha darrere per crear imatges més difícils del que pot semblar. Fins i tot, es podran atrevir a simular espais de pel·lícules com la cuina de Ratatouille, barrejant colors i patrons, canviant la rugositat i textura de les superfícies, i decidint com es reflecteix la llum per adonar-se del que costa fer bé una olla on s’han de reflectir els objectes que l’envolten. No és ni fàcil imitar una taronja. Per a aquells que vulguin anar més enllà de la visita tradicional, s’ofereix un recorregut guiat amb taller final en què es prova tot el que s’ha après de la mà d’un educador, permetent crear una trama i passant-la a la pantalla.
Més de 1.000 metres quadrats on es revelen conceptes científics, informàtics i matemàtics de les principals pel·lícules, començant amb les petites escultures d’argila (hi ha la Ira i l’Alegria d’Inside Out), passant pels programes que doten de moviment als personatges i dibuixen els escenaris, fins a arribar a l’última part, la renderització de les escenes, un procés que consumeix moltes dades i triga molt, aprenent que es poden reduir detalls a les parts que no es veuen o són menys importants per fer-lo més fàcil. Tot això per posar píxels a tot el que han dibuixat, però sabent que, per a un únic fotograma, es requereixen de mitjana 89 hores. Clar, després per a una pel·lícula triguen entre quatre i set anys. Com a detall, d’aquesta part del procés creatiu ve el nom de Pixar, un mica canviat perquè als seus creadors els hi semblava massa convencional i el que feien no ho era. Per a aquells que no se’n recordin, l’immens jardí que envaeix el centre de la sala és de Bichos, amb la possibilitat de sentir-se una formiga que vol protegir-se d’un exèrcit liderat per una malvada llagosta.
No és la primera vegada que la Fundació La Caixa posa el focus en Pixar. La ciència de Pixar, estrenada a Barcelona per tot Espanya, arriba després de les exposicions que es van fer l’any 2015, repassant els 25 anys de l’estudi cinematogràfic, i l’any 2020, centrant-se en la construcció dels personatges. Aquesta vegada és la primera vegada que el CosmoCaixa porta una mostra del Museu de Ciència de Boston, explica el responsable d’Exposicions de Ciència de la Fundació La Caixa, Javier Hidalgo. De moment, com es pot veure passejant un matí qualsevol pel CosmoCaixa, la sala està plena de gom a gom, amb Buzz Lightyear acaparant selfies a l’entrada, així com la resta de convidats de la mostra, entre ells, la parella formada per Sullie i Mike Wazowski, la sempre alegre Dory o la carismàtica Edna Moda d’Els increïbles. Amb afluències com la de La ciència de Pixar, el CosmoCaixa preveu tancar un any de rècord aquest 2023, no només recuperant-se completament de la pandèmia, sinó registrant les millors xifres de la seva història.
