En un temps d’actualitat feridora i estressant, amb la humanitat digerint com pot el rapidíssim trànsit de l’enclaustrament covidià al frenesí de la guerra, cal agrair al Teatre Lliure la temeritat de programar un text tan venerable (i rus!) com és Crim i càstig en un espectacle teatral de més de quatre hores de durada. Aplaudeixo la valentia de Pau Carrió i companyia d’encarar-se a una bíblia mastodòntica que abassega el lector no només per la seva verbositat delirant (unes salmòdies que ni l’ordinador més perfecte seria capaç de memoritzar i que tempten la retentiva de qualsevol actor), sinó per com Dostoievski utilitza el discurs i l’ètica de la modernitat filosòfica amb tal d’aconseguir que l’espectador senti empatia per les raons d’un criminal. M’encuriosia molt com Carrió, un intel·ligentíssim lector de teatre, abordaria el text tan ben traduït per en Miquel Cabal, i encara em vingué més salivera tot veient el pòrtic inicial de la proposta, d’una nuesa oratorial, amb tots els actors de la companyia declamant coralment l’episodi en què Raskólnikov assisteix a l’assassinat indiscriminat d’una trista, pobra i dissortada euga.
Aquest animal mort (la mateixa bestiola que Nietzsche abraça compassiu abans de tornar-se foll, assumint el pes de l’absurditat humana; torneu a veure El cavall de Torí de Béla Tarr) és la figura perfecta per entrar al marc mental de Dostoievski, el transcriptor d’un societat preindustrial d’humiliats, ofesos i morts de gana que sobreviuen maldestrament en un imperi que comença a dissoldre’s, abocat a una burocràcia tan bestial que es fa risible. És en aquest entorn, d’una èpica mínima i amb un entramat legal sense fonament, on Raskólnikov sobreviu amb l’única fuga moral que li permet assumir el capvespre de l’ordre: matant una vella usurera i la pobra víctima colateral que passava per allí. Crim i càstig fereix perquè Dostoievski descriu genialment un món en el què la responsabilitat moral s’ha esvaït, on els homes que es creuen extraordinaris han de pecar per sobreviure a un poder decadent però cada vegada més intrusiu, i en el què les classes precaritzades han de purgar la seva frustració en bocs expiatoris animalizats. Si algú busca pistes per entendre la guerra d’Ucraïna, ja sap a quin text caldria abocar-se.
La proposta encara prometia més amb l’aportació del bellíssim espai escènic de Sebastià Brosa, una bombolla de plàstic que penja de la Fabià i corporalitza perfectament l’isolament del protagonista (l’esfera i el seu material també es poden pensar en termes d’immunitat sanitària; Raskólnikov sembla un malalt enfebrat que absorbeix la sordidesa exterior talment com si Crim i càstig fos un producte de la seva raó desaforada, d’una estranya febre vírica, i tots els personatges encarnessin un holograma), una arquitectura esfèrica de la què despertem amb el pes d’un matalàs que cau com una llosa i ens deixondeix de la boira mentre el protagonista, paradoxalment, fa el que pot per dormir. Aquesta il·lusió d’immunitat, d’isolació pensamental, només és penetrada per una realitat que no admet matisos; la sang dels cadàvers que s’escola a l’escena final posterior a la pseudoconfessió, preciosa i deformada com una postal de Lucian Freud. Sovint l’escultura dificulta el pas dels actors, és cert, però davant d’un artista que fa pensar i honora el nom de la sala gran del Lliure, cal treure’s el barret.
Tot anava bé i jo que obria els ulls cansats per assistir a un espectacle antològic… fins que, se m’escapen els motius, Carrió decideix malbaratar tots els papers que té a la taula d’estudi per alleugerir la marató, convertint la realitat dostoievskiana en una peça de vodevil amb personatges estrafets i enterrant el seu Raskólnikov en una espècie de bufó risible amb breus esclats de clarividència. Crim i càstig té molts instants delirosos en què la injustícia i la ferida fa petar de riure; però aquesta hilaritat es fonamenta en el camí d’un personatge que empra el seu afany de bonhomia i la seva portentosa capacitat d’argumentació per explicar-nos que l’alliberament només pot aconseguir-se mitjançant la mort dels cretins. Si volem fruir d’aquest text hem de creure en Raskólnikov, contemplar-nos a nosaltres mateixos pensant que té raó i perbocant tota la nostra frustració en la seva mateixa destral. Si s’opta per l’opció fàcil de la caricatura, tot aquest procés identificatiu desapareix i la bíblia en qüestió acaba en naufragi. M’encurioseix saber, honestament, el moment en què Carrió va decidir llençar la tovallola.
El teatre no és metafísica i, en aquesta paulatina caiguda d’ambició, no hi ajuda un protagonista que acaba jugant la carta del flipat per un actor que s’ordeix i sobreviu en les pròpies mancances, fet d’uns trucs recurrents que serien òptims per una funció al Borràs, i amb una relació més que creativa amb la fonètica catalana (des de la Punyalada entonem un rèquiem per la essa sorda i la erra bategant, principals víctimes d’una trinxada sense límits que comparteixen Zamétov i Lutin). És una llàstima que el periscopi de la caricatura acabi desdibuixant també la feina d’un actor genial com l’Albert Prat, qui hauria guanyat molt de tremp amb un Razumikhin en el què la naïvetat no es pervertís en un infantilisme de saltironets. Sortosament, hi la Míriam Iscla; a banda de regalar-nos una lliçó interpretativa i d’erigir-se com una de les millors actrius del país, encarna l’única guspira de l’esperança inicial del muntatge. També l’ofici de Roser Batalla, Carlota Olcina, Oriol Guinart i un sorprenentment flegmàtic Òscar Rabadán; però la manca de tremp en la lectura acaba malbaratant tota la seva força.
Tot anava bé i jo que obria els ulls cansats per assistir a un espectacle antològic… fins que, se m’escapen els motius, Carrió decideix malbaratar tots els papers que té a la taula d’estudi per alleugerir la marató
Fins aquí els fets, i ara entrem en el perillós espai de la simptomatologia. M’atreviria a dir que aquest Crim i càstig s’ha fet líquid per un quelcom tan boirós com l’entorn. El teatre és filosofia, carn a l’escena… però també s’ordeix en un context ben determinat, i no em sembla casualitat que la proposta de Carrió, per comptes d’abraçar la complexitat dostoievskiana, hagi caigut víctima d’un retrat del nostre present, i quan escric el sintagma precedent em refereixo a la realitat de la tribu. Gràcies a Dostoievski, Raskólnikov i companyia ens resulten punyents i catàrtics perquè, tot i la decadència, els seus arquetips mantenen una certa dignitat ètica, si més no per la persistència folla amb la què sustenten cada suïcidi respectiu i el deliri que els justifica. En un món en què veritat i mentida s’esvaeixen, el mapa de Dostoievski encara regala dignitat als seus personatges; no és així en la nostra Catalunya actual, un entorn calcat pel que fa el deliri, però on els individus es veuen abocats a la nul·litat mística. És des d’aquest punt mort, diria, que Pau Carrió ha decidit abandonar Dostoievski i optar per fer riure una mica a la padrina.
El director pot engegar-me a la merda i farà santament després de la pencada que ell i la seva troupe s’han cascat durant setmanes per aixecar aquesta temeritat. Però, llastimosament, diria que tinc raó (a banda, i a diferència de la majoria de crítics teatrals del país, he tingut la delicadesa d’haver llegit l’obra). Posats a fer-lo enfadar, jo recomanaria que aprofités tota l’energia inicial d’aquest muntatge per abusar dels seus actors i recuperar-ne l’esperit de la primera escena en una nova versió. L’espai teatral del que disposa és d’una força espaterrant, entre els seus intèrprets hi ha part del bo i millor del nostre patrimoni teatral i, al capdavall, els cursos de fonètica catalana són assequibles a qualsevol butxaca (els la pot fer la mateixa comissari, si necessiten un model català immaculat). Dit això, aneu al Lliure i ompliu-lo, encara que sigui per contemplar, en el pitjor sentit del títol, un Crim i càstig a la catalana.
