Avui inicio una nova col·laboració amb el The New Barcelona Post, amb una freqüència mensual. Això vol dir que al llarg del 2022 escriuré, si tot va bé, 12 articles sobre qüestions urbanes de Barcelona i del món que s’adrecen a lectors amb curiositat sobre el disseny urbà i les seves conseqüències socials. És molt difícil convèncer un macroeconomista que la forma de les ciutats importa i té conseqüències importants sobre la vida de les persones. Però l’urbanisme, com la política, és important no fer veure que no va amb nosaltres, perquè modifica el nostre entorn. Es pot fingir que no interessa, es pot avorrir, es pot criticar… però no es pot ignorar, perquè com la de l’ase, la pell dels edificis no és transparent.
I avui escriuré sobre les façanes; finestres, balcons, portes, murs, coronaments, llindes, rajoles… i la seva riquesa cromàtica. No sé per quin motiu les llicències d’obres que es tramiten últimament a Barcelona són majoritàriament per a edificis de colors blanc i negre. L’aspecte de les noves façanes acostuma a ser blanc (blanc cru, en el millor dels casos) o gris. I els marcs de les finestres, els porticons, les baranes i les persianes, acostumen a ser negres. Si camineu pel Poblenou —22@ o per les perifèries metropolitanes—, us n’adonareu. Els nous edificis tenen grans balcons correguts de color blanc, alternats amb franges de color negre. I per què crida l’atenció, per què fa mal als ulls? Doncs perquè la ciutat històrica és d’un altre color.
Els edificis “modernistes” de Barcelona que han donat la volta al món són de molts colors. Penseu en la Casa de les Punxes, la Casa Batlló, el Palau de la Música, l’Hospital de Sant Pau… Són façanes molt complexes, que es veuen molt ben composades des de lluny i també quan t’hi acostes. La horitzontalitat o les tribunes i els coronaments estan pensats per a crear un paisatge de lluny, mentre que les floritures de les baranes i les textures dels estucs s’aprecien des de la distància curta. Però els edificis modernistes no són una excepció: l’arquitectura tradicional de l’Eixample també té diversitat cromàtica.
L’any 1986 Joan Casadevall va dirigir el Projecte del pla del Color de Barcelona, patrocinat per Pinturas Procolor, del grup Akzo, amb un cost de 115 milions de pessetes, integrat per diverses publicacions i estudis. L’any 1993, el Districte de l’Eixample, presidit per Antoni Marcet, va organitzar una exposició anomenada Els colors de l’Eixample, de la qual se’n va editar un petit catàleg.
L’exposició distingeix tres períodes estilístics en la construcció de l’Eixample: el primer va de 1860 a 1900 i es caracteritza per la regularitat i l’homogeneïtat, el segon període va de 1888 a 1915 i comencen a dominar les composicions verticals, i l’ús generalitzat de les ornamentacions i el color. I el tercer període, que acaba el 1936, dona lloc a composicions més clàssiques, grans volumetries i més contenció en l´ús dels colors. La major part de les façanes de l’Eixample estan revestides amb estuc, un morter fet amb calça aèria, sorra i pigments minerals. I els colors tradicionals són els vermellosos (òxid de ferro vermell, roig mangra, ocre roig, siena natural, ocre groc, color pedra de Montjuïc, verd crom i maragda, blau i violeta).
L’estudi d’aquest pamflet m’ha fet pensar dues coses importants per les discussions urbanes contemporànies a Barcelona. D’una banda, que sorprèn que, malgrat l’abundància de normatives, no s’hagi reeditat, amb més precisió, una guia que ajudi a triar els colors de les façanes de les noves edificacions de Barcelona, amb totes les implicacions que això té també a nivell ambiental (les façanes negres són horribles pel control tèrmic a l’estiu). I, en segon lloc, que les superilles han seguit un catàleg cromàtic que no té res a veure amb els materials i acabats tradicionals de l’Eixample. El color groc fluorescent, el negre de l’asfalt i els colors intensos i brillants de les pintures no dialoguen amb els frisos, les baranes, els estucs i els esgrafiats de les cases tradicionals de l’Eixample.
Les superilles han seguit un catàleg cromàtic que no té res a veure amb els materials i acabats tradicionals de l’Eixample
El París de Hausmmann és de color beige i està coronat per mansardes de coure o de pissarra, amb unes finestres de marcs blancs inconfusibles. La Barcelona de Cerdà té molts més colors i reflexos a les façanes, i és una llàstima que la indústria immobiliària hagi reduït al blanc i el negre la seva paleta de colors.
