[dropcap letter=”C”]
uliacán, capital i centre de l’estat mexicà de Sinaloa —situat entre l’oceà Pacífic i la Sierra Madre Occidental— és un lloc marcadament caracteritzat pels contrastos: violent i ple de vida, Acollidor i relativament perillós, marcat pel narco i impregnat d’una rica activitat cultural i universitària. En l’economia destaca el sector agrícola, especialment el blat de moro i els productes hortícoles, que s’exporten a gran escala a altres zones de Mèxic, als Estats Units i Europa. El tomàquet es va convertir, en la segona meitat del segle XX, en or vermell, com diu el títol d’un interessant estudi d’Eduardo Fredes, i va donar nom a l’equip de beisbol de Culiacán: els Tomateros. La sociabilitat i l’amabilitat dels habitants de la ciutat, anomenats culiacanenses o culichis, desarma pors i prejudicis. Sinaloa captiva i desconcerta, va escriure Juan Villoro. Darrere d’algunes imatges tòpiques forjades sobre aquesta regió del nord-oest mexicà i sobre Culiacán, en particular, hi ha una altra realitat, més plural, més complexa, més dinàmica i també, com Susana Luján sosté, més moderna.
A Nombre de perro, una novel·la d’Élmer Mendoza publicada el 2012 —que pertany a la sèrie de llibres d’èxit protagonitzats per l’agent Edgar Mendieta, més conegut com a Zurdo Mendieta, inaugurada amb Balas de plata (2008)—, un dels personatges, Susana Luján, que viu des de fa molt de temps als Estats Units, afirma, en una breu estada al seu Culiacán natal: “Com s’ha modernitzat la ciutat, tot i el que es diu de la violència la veig plena de vida”. Això és Culiacán, bressol del Zurdo i del mateix Mendoza.
Culiacán ha canviat molt, certament, al segle XXI, però ja ho havia fet de manera profunda en les dècades del 1960 i el 1970. Ronaldo González Valdés ho va analitzar amb profunditat a Sinaloa: una sociedad demediada (2007), mostrant que aleshores es va produir una autèntica desagregació simbòlica, normativa i moral, que va facilitar la implantació del narcotràfic i de la seva subcultura. Del cultiu de la rosella i el tràfic d’opi — afavorit per l’emigració xinesa i la pressió americana a la Segona Guerra Mundial per aconseguir morfina— es va acabar passant a la distribució i tràfic a gran escala de les drogues, especialment la cocaïna. Els gomeros de la sierra deixarien pas, al capdavall, a entitats com el Càrtel de Sinaloa i a personatges com el Chapo. Entre els factors que van provocar les transformacions dels anys seixanta i setanta hi ha un gran creixement demogràfic, la forta emigració del camp a la ciutat, l’escassetat de serveis, els conflictes agraris i també els universitaris, amb fenòmens violents com el dels anomenats enfermos de la Universitat Autònoma de Sinaloa, que ha estudiat Sergio Arturo Sánchez Parra. El trencament de les representacions i principis d’autoritat van obrir una porta a la violència que no encara s’ha tancat.
Un dia ideal a Culiacán, la ciutat dels tres rius —l’Humaya i el Tamazula, que formen el Culiacán, i el San Lorenzo—, podria començar per un bon esmorzar, amb cafè, papaia i uns ous amb chilorio —una especialitat sinaloense, tot i que confesso la meva debilitat, en aquest últim terreny, pels ous ranxers—, seguit d’un passeig pel centre i una visita al MASIN, el Museu d’Art de Sinaloa, que dirigeix amb encert Minerva Solano. L’autoretrat del 1906 de Diego Rivera constitueix una de les peces més notables del centre. Pels volts de les dues o dos quarts de tres és l’hora de dinar. Pot ser a Els Arcos, el meu preferit, o en un altre restaurant, o bé en alguna de les múltiples carretes de carrer de marisc. En aquest dinar no haurien de faltar ni les gambetes, ni els saborosos i delicats callos de hacha, ni tampoc el pescado zarandeado; tot regat, si pot ser, amb tequila Herradura reposat i algunes ampolles de cervesa Pacífico.
Després d’un breu descans a l’habitació de l’hotel, a la tarda aconsello visitar la capella de Malverde, sant de narcos i persones humils, la imatge del qual barreja trets de Pedro Infante de Mazatlán i de Jorge Negrete; no reconegut per l’Església, però d’extensa i arrelada devoció. Potser tindreu sort i una banda toqui corridos com a agraïment d’alguna persona per favors concedits o promeses realitzades. És un espectacle que impressiona, i a la vegada permet entendre alguns dels fonaments d’una arrelada narcocultura. Per acabar la jornada, no hi ha res millor que una bona conversa amb amics i coneguts en alguna cantina tradicional, com el Guayabo, que, a la música en directe, hi afegeix un extraordinari pollastre fregit, que suggereixo acompanyar amb truites de blat de moro i salsa picant i maridar amb cervesa Indio. Si aconseguiu fer tot el que us acabo de proposar, estareu en disposició d’assegurar, com la Susana d’Élmer Mendoza, que Culiacán és ple de vida.
