Una exposició temporalíssima, a la Sala 2 del Palau Robert, mostra com s’ha convertit Europa en una mena de gran castell medieval on els vassalls gaudeixen de determinats privilegis mentre els amos s’ocupen de salvaguardar-ne les fronteres perquè tot l’invent sigui viable. Tot plegat a través de les fotografies del fotoperiodista i documentalista independent Sergi Cámara, que, amb un talent innegable per immortalitzar l’expressió més descarnada del drama, ofereix un relat sobre nou punts cardinals de les nostres contradiccions internes: el Canal de la Mànega, els Alps, Horgos, Ventimiglia, la Mediterrània Central, Lesbos, Kos, Irun, Ceuta i Melilla. Una exposició sobre els nostres culs, el nostre backstage, la part lletja del nostre benestar. S’ha parlat aquests dies de l’antiga relació d’alguns burgesos catalans amb l’esclavatge, però nosaltres, que no som rics, hem generalitzat un benestar que, com tots els benestars, té un preu. I és un preu que paguem, al damunt, sense veure’l. Això si no anem a l’exposició, és clar.
Els textos dels plafons venen complementats amb textos més extensos del propi autor dins de codis QR, que ens mostren detalls de les diferents rutes que emprenen “les persones migrants” (els immigrants) i les seves penúries. Estadísticament la realitat que mostra aquesta exposició és esgarrifosa, no tant per les xifres en si (almenys 5.684 morts en rutes migratòries cap a Europa des que va començar l’any 2021, almenys 2.836 persones mortes o desaparegudes a la ruta de la Mediterrània central, 1.532 morts a la ruta occidental Àfrica-Atlàntic cap a les illes Canàries…), sinó perquè mentre ho observes saps que són morts segurament inevitables. O massa complicades d’evitar, degut als interessos en joc, que són, tornem-hi, els nostres. Recrear-nos amb l’estadística ens pot dur a un absurd, efectivament, com aquell marcador de morts al mar que va idear Ada Colau per a la platja de la Barceloneta: és més útil apropar-nos a la fotografia i al text explicatiu, que ens criden que potser és cert que no hi ha res a fer, però també que no pot ser que no hi hagi res a fer.
Descobriments interessants com que les pistes d’esquí dels Alps, de nit, són utilitzades per refugiats i migrants per entrar a França sense ser vistos. O que molts afganesos o siris prenen la ruta dels Balcans per arribar a Europa, així com molts marroquins o africans que així proven d’evitar la tomba quasi segura que suposa creuar el Mediterrani. O què té a veure Melilla amb el tràfic de persones, i no només amb les tanques i la policia de Marlaska, o com Turquia enllaça amb illes gregues com Lesbos o Kos perquè diverses persones provin de fugir de la guerra. Especialment interessant és el cas d’Irun, punt d’enllaç clandestí entre la Península Ibèrica i França, com si fos un port sec per a aquells (sobretot provinents de la ruta de les Canàries) que pretenen avançar cap a encara més amunt, com aquells altres que travessen en barques clandestines el Canal de la Mànega per arribat al Regne Unit. O el cas dels nens que s’amaguen sota els camions del port de Ceuta per si així un vaixell els pot embarcar cap a Algesires, al més pur estil dels grumets stevensonians. Som allí mateix.
Als rostres hi veiem tota l’empremta de la biografia personal, els anhels, la dignitat, de vegades fins i tot una normalitat en forma de llum als ulls o d’esperança il·lusa. Les fotografies també mostren històries der violència, de fam, de por, de persecució i infern. Especialment destacable la figura humana que arriba remullada a les costes de Kos, sense ni un sol alè de força disponible, en una paradoxal barreja entre l’alleujament d’haver arribat i l’horror d’haver hagut d’arribar. O bé la reproducció de les tombes “a l’immigrant desconegut” que, en les làpides, només contenen un “D.E.P. Inmigrante nº 1” o “D.E.P. Inmigrante nº 2”. De nou, la sinistra estadística.
Una exposició que denuncia el cinisme europeu, una unió d’Estats que Borrell va titllar de “jardí enmig de la selva” com qui repeteix com un lloro el concepte “democràcia plena” sense veure que, dins del seu territori i en les seves fronteres, s’estan vulnerant drets humans. O bé veient-ho, però còmodament instal·lats al jardí. Ja em perdonaran però ara mateix la nostra prioritat és Ucraïna, disculpin les molèsties.
