És un matí assolellat de primavera. El nostre tren ha sortit amb puntualitat germànica de l’Estació Central de Munic. Tan aviat com deixem la ciutat enrere, ens commou la bellesa del paisatge: camps de colza d’un groc intensíssim, grans arbredes d’un verd esclatant i poblets de cases blanques amb teulada de pissarra, ordenats i elegants. Em fixo que a les estacions per on passem hi ha desenes de bicicletes aparcades i ni un paper a terra. Entre el passatge, hi ha qui llegeix, qui escolta música amb auriculars i qui, com jo, es distreu mirant per la finestra. Ningú crida, tampoc se sent cap telèfon mòbil i, els qui parlen, pràcticament xiuxiuegen. Sento enveja d’aquests alemanys tan civilitzats que van en bicicleta i no aixequen la veu.
Llavors, la megafonia anuncia que estem a punt d’arribar a Dachau i un calfred em recorre el cos. Tot just baixar del tren, hi ha un cartell que anuncia la darrera edició del tradicional Christkindlmarkt de Dachau. Per Nadal, el centre d’aquesta ciutat de quaranta mil habitants situada a vint quilòmetres de Munic es veu que s’omple de llums de colors, nadales, bucòliques paradetes d’artesania i milers de persones que es fan passar el fred amb un bon got de glühwein. Em sembla sinistre, no ho puc evitar. Des de l’autobús que ens porta fins a l’antic camp de concentració, observo algunes escenes quotidianes d’aquesta ciutat bavaresa tristament famosa. Una senyora gran que surt d’una botiga amb una bossa plena de queviures i un ram de tulipes, una noia jove que passeja un nadó dins d’un cotxet, dos adolescents que miren alguna cosa al mòbil i es peten de riure i un paleta que reforma una caseta rodejada de jardí. Em trasbalsa la seva normalitat. Per què? Què n’esperava?
De la mateixa manera que Ravensbrück, Buchenwald, Auschwitz o Mauthausen, per a mi, el nom de Dachau sempre ha estat sinònim d’horror. Els camps de concentració i extermini, els forns crematoris, els crims més abjectes, les tortures i humiliacions, els experiments més terribles i inhumans, les tanques de filferro, els barracons, els uniformes de ratlles, el triangle rosa invertit, l’estrella de David groga, milions d’homes i dones explotats fins a la mort, nens gasejats o morts d’un cop de culata, persones i més persones desposseïdes fins i tot del seu nom i reduïdes a pell i os, piles de cadàvers…
La primavera del 1933, fa noranta anys justos, els nazis van obrir a Dachau el seu primer camp de concentració. Durant els dotze anys que va estar en funcionament, hi van estar internats més de 200.000 homes: uns per ser adversaris polítics, altres per ser homosexuals, gitanos o, per descomptat, jueus. Pocs dies després de la Kristallnacht o Nit dels Vidres Trencats (9 de novembre de 1938), n’hi van arribar uns 10.000.
L’antic camp de concentració de Dachau és, avui, un memorial que ens recorda una de les pàgines més terribles de la història europea del segle XX. Hem d’agrair-ho als presoners supervivents que, després de l’alliberament, van lluitar perquè el seu patiment no caigués en l’oblit. Caminar en silenci per les antigues cambres de detenció i tortura, pel pati on els presoners eren obligats a formar durant hores o pel crematori on tantes persones van ser eliminades només té sentit si ens vacuna contra tot allò que va encarnar el nazisme. “Der Toten zur Ehr, den Lebenden zur Mahnung” (“Per honorar els morts, per advertir els vius”), com es pot llegir al pedestal de l’estàtua al presoner desconegut).
L’antic camp de concentració de Dachau és, avui, un memorial que ens recorda una de les pàgines més terribles de la història europea del segle XX
Paradoxalment, en la meva recent visita a Dachau, el que més m’ha enervat ha estat veure com a tocar de la tanca que delimita el perímetre del camp s’hi han construït, recentment, un grapat de cases unifamiliars elegants i amb uns grans finestrals amb vista a les seves sinistres instal·lacions. Pot ser que superar el passat i tancar les ferides sigui això? Permeteu-me que ho dubti. Més aviat, ho considero una certa banalització de la memòria.
Per descomptat, els ciutadans no són responsables dels errors de les generacions que els han precedit, però sí que tenen el deure cívic de preservar-ne i respectar els espais de memòria, per dolorosa que sigui. I això val per Dachau, però també per Barcelona.
