‘Dalí Cibernètic’: A ell li hauria agradat

Si es pensen que llegint aquest article ja hauran fet una visita virtual a aquesta exposició artístico-tecnològica, no només s’equivocaran sinó que a més no hauran entès l’article. Si fos una exposició de quadres, tampoc seria possible fer-ne una visita virtual escrita sense més, però com a mínim podrien donar-se per aproximats al tema. En aquest cas, però, hi ha coses tan impossibles de fotografiar com d’explicar només amb paraules i aquest és un extrem que, ho admeto, em molesta.

Feia molt que no podia explicar una cosa amb paraules o amb una foto del mòbil. En aquest cas, els asseguro que la tecnologia emprada fa impossible fer justícia a l’exposició només amb paraules i ni tan sols només amb imatges, deixant en un absurd debat aquell de si les mil imatges valen més que les viceversa. Jo intentaré acostar-m’hi, i evidentment explicar a què em refereixo quan dic que no seré capaç d’explicar-ho. Però queden advertits, tant el públic com l’Ideal mateix: hi haurà coses que només es podran provar d’explicar amb un abstracte “hi has d’anar, no sé com explicar-t’ho”, i això és tant un avantatge com un inconvenient. Un inconvenient perquè, en termes de màrqueting, serà (i és) difícil traslladar al públic la sensació. I un avantatge perquè, si realment costa tant d’explicar, vol dir que hi hauràs d’anar sí o sí. I creguin-me: sí.

He de dir que l’exposició queda una mica desnivellada, a nivell de sensacions, amb una traca final tan espectacular que deixa massa empetitides les dues primeres parts del recorregut. I això malgrat les dimensions, la tecnologia, la qualitat de les obres i dels textos, etcètera: però és cert que en aquest cas l’impacte és irregular i així i tot, torno a repetir, esperar fins al final compensa i molt.

Tot comença amb uns plafons explicatius, com quasi sempre a l’Ideal, per a entrar a poc a poc en matèria i justificar la iniciativa: en aquest cas, la relació entre Dalí i la ciència, i la recerca d’una manera d’explicar la seva cosmogonia amb la tecnologia immersiva. Acompanyant aquests plafons veurem aparells de la seva època, les últimes revolucions tecnològiques que va poder contemplar el geni, com els primers ordinadors o les impressores o els faxos, convenientment disposats a tall d’objectes retro.

Dalí era un veritable malalt dels avenços científics, malgrat que sempre va repudiar les càmeres fotogràfiques perquè mai no assolirien el poder expressiu de l’art. Era un gran explorador de les cèl·lules i simetries de la natura, les fractals, les formes matemàticament belles com la hipèrbole d’una banya de rinoceront, els àtoms, els neutrons, els protons, l’ADN, d’on de fet deriva (per ell) allò tan darwinianament indiscutible com que una polla xica pica pellarica camatorta i becarica va tenir sis polls exactament amb els mateixos atributs. La monarquia de la natura. La crueltat de les coses tal com ragen. El bell sadisme de la ciència.

Dalí era un veritable malalt dels avenços científics, malgrat que sempre va repudiar les càmeres fotogràfiques perquè mai no assolirien el poder expressiu de l’art

 L’audiovisual de l’entrada ens mostra un Dalí inundat en monedes d’or i explicant el poder de sublimació absoluta que conté aquest material, perquè tot en Dalí té una explicació científica o filosòfica, fins i tot els deliris, on va buscar auxili en Freud i aquest el va acabar tractant de boig perillós. Dalí no només pinta, sinó que simultàniament escriu, reflexiona, filosofa, s’explica. Del seu art en fa teoria i ciència, quasi fins i tot teologia, quan diu (com recullen els plafons) que lamentablement ell no pot demostrar l’existència de Déu a través de la fe, però sí a través de les evidències científiques: per ell, la simetria natural i la bellesa intrínseca dels àtoms són demostracions palpables de la immortalitat i de la jerarquia eterna de l’Univers. La resposta a l’existència de Déu es troba en la matèria, no en les ànimes.

La sala gran, la de les immenses pantalles envoltants amb butaques cúbiques a terra, està dedicada a les obres dalinianes que més es poden prestar a l’animació: la premonició de la Guerra Civil, els rellotges fosos, Gala en forma de Leda Atòmica (aquell quadre on cap objecte es toca, ni tan sols el mar toca la platja) i sobretot la Galatea de les Esferes, que resumeix en una  estratègica composició de boles la figura de la seva deessa personal. Un conjunt que implica el gran (i inèdit) mèrit d’haver aconseguit el permís i la complicitat de la Fundació Gala-Salvador Dalí, quelcom de força complicat com tothom sap, i que amb les animacions aconsegueixen dur a una sensació semblant a la del somni i el deliri.

No està gens malament, si no fos que acabes patint per si l’Ideal, amb allò que fa en aquesta sala, ja comença a repetir-se i a no saber sorprendre ni en animacions ni en música. Per un moment això fa patir i fins i tot preguntar-se si Dalí justificaria la intervenció, tot i que l’espai de La princesa cibernètica, dirigit a què els visitants (i sobretot els petits) puguin enviar la seva petita obra d’art digital a una figura instal·lada a la paret, és tot un èxit d’experiència interactiva. Fins que aleshores passem a l’última sala: la del metavers. La de les ulleres. Jo crec que aquesta última sala és de treure’s el barret, la barretina, el pa i el tricorni. 

Aquí és quan ja costa explicar-ho amb paraules i amb imatges: deia abans que un petit problema pot ser que, si bé es poden fotografiar plafons i pantalles, no es pot fotografiar l’experiència del Metavers que ens ofereix Ideal. Jo procedeixo a donar-hi algunes pinzellades, però quedin-se amb que no hauran viscut res de semblant malgrat els nombrosos avenços amb què constantment l’Ideal ens ha anat obsequiant.

En aquest cas el que esdevé coure i or són les teves pròpies mans, així com el cap se’t transforma (a ulls dels altres) en un oportú casc de bus de l’època de Monturiol. I davant teu, una immensa extensió de cel i de fenòmens atmosfèrics (vent, pluja, nit, capvespre, albada) que acompanyen el teu viatge en una gran barca per on et pots passejar, tocar i treure el cap en tots els racons. El viatge evidentment compren el Cap de Creus, figures mitològiques, formigues, mosques, elefants amb potes d’aranya, cops de vent (reals i palpables), cuques de llum i sols naixents que s’obren com una closca d’ou. 

Creguin-me que Dalí hauria dit “Olé!” i que hauria considerat adequat no només el tractament tecnològic, sinó sobretot el guió. El contingut. El sentit, la filosofia, la teologia, la metàfora i el missatge de cada cosa. No sé si hauran aconseguit interpretar amb exactitud els seus somnis: sí que sé que han aconseguit interpretar Salvador Dalí. Que és, com ja hauria de saber tothom, l’única gran obra d’art que ell volia fer.