“La ambición de todo mexicano que se precie de ser algo es tener una casa en las lomas de Chapultepec, poseer un Cadillac y tutearse con Dalmau Costa”. Això deia un diari de la capital mexicana i així ho explicava l’escriptor català exiliat a Mèxic, Vicenç Riera Llorca. Vista la rotunditat de l’afirmació, és obligat preguntar-se qui és en Dalmau Costa.
Gràcies a la Fundació Josep Irla i mitjançant la inestimable feina de l’historiador Lluís Burillo ho sabrem. En breu veurà la llum la biografia de Dalmau Costa i Vilanova (El Port de la Selva 1902 – Ciutat de Mèxic 1974). Una història més de l’exili de les moltes que la Fundació Josep Irla ha anat publicant en els darrers anys en l’anhel de saber més sobre els homes i les dones que van jugar un paper important durant els anys trenta i què va passar amb les seves vides.
Dalmau Costa, format al Seminari de Girona, periodista ocasional, crític de teatre i lletraferit, es va convertir en un empresari d’èxit en l’àmbit de la restauració i en mecenes cultural a Mèxic, i pel camí va esdevenir el primer gran relacions públiques del Parlament i la Generalitat republicana dels anys trenta. Dalmau Costa va ser un d’aquells personatges imprescindibles que el traç massa gruixut de la història va colgar de terra.
La seva biografia no respon a cap dels patrons de molts polítics i intel·lectuals catalanistes dels anys trenta. No provenia ni de místics ni grans capitans, com diria Raimon. La seva família posseïa un hostal al Port de la Selva. De jove va ser enviat al seminari de Girona, on es va formar i del qual va absorbir els fonaments de la cultura clàssica i un bon domini del llenguatge. Deixà el seminari i els estudis per convertir-se en agent duaner. Com molts joves de l’Alt Empordà, la duana de La Jonquera i Portbou eren massa a prop. Feina fàcil, ben pagada i de coll blanc. Tot i els orígens humils de la seva família heretà de la seva mare el gust per llegir, d’aquí que ben aviat, quan va aconseguir baixar a treballar a Barcelona, va freqüentar l’Ateneu i diversos cenacles culturals del catalanisme emergent dels anys vint i trenta. La seva amistat i relació amb Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Joaquim Ventalló i Ernest Guasp, entre molts d’altres, són testimoni de la seva inquietud intel·lectual.
Dalmau Costa va ser un dels grans amics de Josep Tarradellas. De fet, en la biografia s’explica que en el Congrés de les esquerres catalanes del març de 1931, en el qual es fundà Esquerra Republicana de Catalunya, Costa va tenir un paper decisiu en convèncer Tarradellas perquè retornés al Congrés, ja que moments abans havia decidit marxar pels desacords en les abrandades discussions que allí es produïren.
Per la seva tradició familiar en l’àmbit de l’hostaleria, per les seves estades a París fruit dels exilis forçats per la repressió política —París era la capital del món en aquells moments i més si pensem en el sector de la restauració, moda o hostaleria— i per la seva cultura, Dalmau Costa passa a ser un dels pioners en el protocol a Catalunya i es converteix en el cap de majordomia i cerimonial del Parlament de Catalunya en la seva fundació el 1932.
Va treballar sota els mandats de Lluís Companys i Joan Casanovas i també a les ordres de Josep Tarradellas durant la guerra civil. El seu compromís amb les institucions democràtiques el portà a l’exili, primer a França i finalment a Mèxic, on ja s’havia refugiat un germà seu.
La seva biografia no respon a cap dels patrons de molts polítics i intel·lectuals catalanistes dels anys trenta; no provenia ni de místics ni grans capitans, com diria Raimon
A Mèxic Dalmau Costa, no sense les dificultats inicials, triomfà. Va obrir restaurants com l’Ambassadeurs, el gran restaurant de cuina francesa a Mèxic. Amb Ambassadeurs va haver-hi un abans i un després en la restauració mexicana. Va esdevenir el cànon per la cuina internacional en aquell país. Més tard vindrien la Cava i el Restaurante del Lago. Pels seus restaurants i pels banquets que se li encarregaven van passar entre altres el General De Gaulle, el matrimoni Kennedy, Richard Nixon, Cantinflas, els Ducs de Windsor, Groucho i Harpo Marx, Orson Welles, Ava Gardner, John Wayne, Diego Rivera, André Malraux, Josip Broz “Tito” o Haile Selaisse, passant per la majoria de dignataris i personatges de la cultura mexicans.
Però més enllà de saber crear restaurants i esdevenir una referència de la cuina francesa i internacional al continent americà, Dalmau Costa excel·lí en la seva vocació innata i desinteressada de relacions públiques i amic d’amics. Va esdevenir el forjador d’associacions de professionals de l’hostaleria a Mèxic, federacions patronals, escoles de formació…, va crear un univers cívic al seu entorn del no-res, on tot encara estava per vertebrar. Dalmau Costa, pel seu catalanisme i la seva sòlida posició econòmica, va esdevenir el gran mecenes de la cultura catalana a Mèxic finançant des de revistes, certàmens literaris, els jocs florals, reflotant i unificant Esquerra Republicana a Mèxic. Des del país nord-americà també va sufragar moltes de les iniciatives culturals de l’exili català a França.
Dalmau Costa, pel seu catalanisme i la seva sòlida posició econòmica, va esdevenir el gran mecenes de la cultura catalana a Mèxic
La seva amistat i relació epistolar amb Josep Tarradellas és una constatació de les dificultats de l’exili català i del mateix President Tarradellas per mantenir vives les institucions, partits i associacions catalanes a l’exili. Costa va compaginar la seva brillant activitat privada amb un esforç titànic per mantenir les institucions i la memòria col·lectiva durant aquella dictadura franquista que mai s’acabava. Una anècdota: Tarradellas, més enllà de la relació política, va esdevenir l’agent a França en la recerca dels millors vins i anyades per als restaurants mexicans de Costa. Fins al punt que li va arribar a vendre caixes de Clos Mosny, el vi que produïa el President Tarradellas a la seva finca de Saint-Martin-le-Beau.
L’exili català és encara un gran desconegut més enllà dels grans cognoms, en coneixem la punta de l’iceberg, però moltes històries vitals i apassionants estan encara per explicar. Gràcies a la perseverança i a l’esforç de la Fundació Josep Irla, hem anat recuperant poc a poc una part de la nostra memòria col·lectiva i la petja que van deixar en d’altres països i cultures aquells homes i dones que van a haver d’abandonar el seu país i els seus per salvar la vida i la paraula. Dalmau Costa va ser un d’aquells a qui l’exili donà una segona oportunitat i l’aprofità. D’altres no pogueren fer-ho. Us recomano que resseguiu la magnífica peripècia que tan bé relata l’historiador Lluís Burillo.
