— Primer: qui és Daniel Puig?
— Soc una persona que estima molt Barcelona. Un empresari, que he treballat molt temps fora, però que vaig tornar fa gairebé 20 anys. Ho podria resumir dient que soc un emprenedor enamorat de la meva ciutat.
— D’on li ve aquest amor per Barcelona?
— Vaig néixer i vaig estudiar aquí, a Barcelona. Després vaig treballar fora, però hi he retornat. Volta al món i torna al Born. Barcelona m’ha “tirat” moltíssim. Allà on he anat sempre he promocionat la ciutat. He viscut a París, a Nova York i altres ciutats, però el que tenim aquí no ho tenen enlloc. No som conscients de la qualitat de vida que tenim a Barcelona. De fet, quan vaig començar tota aquesta història de la Copa Amèrica, els polítics em demanaven per què creia tant en Barcelona. I jo sempre els responia que aquesta pregunta, quan viatges pel món, queda completament resposta: la imatge internacional que té Barcelona és espectacular.
— I la part empresarial?
— Jo vinc d’una família emprenedora i empresarial. A casa sempre ho hem viscut. Tant per part del pare com de la mare. Jo vaig muntar el meu propi negoci l’any 2003 que, precisament, aquest any he venut. I abans havia treballat en diverses multinacionals. Però la satisfacció de muntar alguna cosa i que surti no té comparació. Segurament ho porto dins. Forma part de l’ADN de la meva família.
“La imatge internacional que té Barcelona és espectacular”
— I aquest ADN sumat a l’amor per la ciutat és la llavor inicial de la Copa Amèrica a Barcelona?
— La història comença el 27 d’octubre del 2021 quan em truca Guillermo Altadill, que és el navegant més important que ha tingut la vela oceànica espanyola, per preguntar-me si el puc posar en contacte amb uns patrocinadors perquè hi havia la possibilitat de muntar una candidatura de Barcelona com a seu de la pròxima edició de la Copa Amèrica. Després d’explicar-m’ho una mica per telèfon i de veure les diferents possibilitats posem data a una trobada en persona.
— I què li diu a la trobada?
— M’explica que Grant Dalton està buscant un nou lloc per fer la Copa Amèrica i que aquí a Barcelona tenim possibilitats. Ha de ser un lloc amb instal·lacions preparades i que tingui un fus horari que serveixi per als Estats Units i per Oceania. Llavors em desperta el nervi i li comento al Juan Luis Wood, un gran amic meu i regatista d’olímpic, que també hi veu moltes possibilitats. És llavors quan començo a valorar-ho seriosament. És a dir, ja no em sembla una idea sense cap ni peus.
— Aquest és el punt d’inici, però després?
— En acabat hi ha dos impulsos. Per una banda, la meva dona, que és sueca i luterana, una societat on no tenen grisos. I quan jo em queixava dient que Barcelona estava perdent pistonada em va dir: fes alguna cosa o no et queixis. I el segon va ser el meu pare, que l’any 85, juntament amb altres empresaris, van posar diners de les seves butxaques per fer la candidatura del que va acabar sent els Jocs Olímpics de Barcelona. El meu pare, quan va sortir la possibilitat de la Copa Amèrica, feia 8 mesos que havia mort i vaig pensar que, en certa manera, també ho havia de fer per ell.
“Quan jo em queixava dient que Barcelona estava perdent pistonada, la meva dona em va dir: fes alguna cosa o no et queixis”
— I a partir d’aquell moment…
— Doncs començo a buscar complicitats. Primer ho parlo amb la família i em recomanen que, com va fer el meu pare, busqui el Samaranch del moment. En aquest cas és l’Stewart Hosford, el director de l’agència que el Grant Dalton escull perquè l’ajudi a seleccionar candidatures. Ell és el CEO d’Origin, l’agència que va aconseguir, entre d’altres, que els Jocs Olímpics del 2012 fossin a Londres. Gràcies a Guillermo Altadill contacto amb ell i el convido a Barcelona. I aquí comença una molt bona relació personal.
— I aquí es comença a edificar la candidatura?
— Sí. Ens fa entendre que, tot i que anem tard i tenim molta feina per fer, Barcelona té possibilitats reals de ser la guanyadora. I a partir d’aquell moment contacto amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la Generalitat. I tots dos em diuen que els agrada el projecte, però que s’ha de treballar de manera silenciosa per anar teixint complicitats. I aquí és quan Barcelona Global, amb l’Aurora Catà al capdavant, s’impliquen totalment en el projecte i posen tots els recursos per aconseguir que això acabi esdevenint una realitat. I a partir d’aquí comencem a caminar.
— Tothom ho veu bé des de l’inici?
— Gairebé tothom, sí. La Generalitat des del primer moment. I el Jaume Collboni, també. Però ens faltava la implicació de la societat civil de Barcelona. I sobretot per avalar econòmicament la part del projecte que no posaven les administracions. I aquí és quan des de Barcelona Global, a través de Barcelona & Partners, comencem a buscar els 25 milions que es necessitaven per avalar el projecte.
— Segons s’explica, es va fer en un temps rècord.
— Es van aconseguir 25 milions d’euros en 15 dies. Per fer-ho amb tan poc temps, òbviament, no podíem entrar amb les dinàmiques normals. És a dir, consells de l’administració, departaments de màrqueting, etc. S’havia de contactar directament amb les persones que tenen el poder de decisió per vendre’ls un somni. En el pitjor dels casos perdien un milió… i en millor dels casos no.
— La pregunta és obligada: què hi guanyaven, doncs?
— Doncs res. Aquesta era la vertadera dificultat i, en certa manera, la gran virtut. Feien un aval d’estima i compromís amb la ciutat i amb el país. Hi havia una oportunitat de contribuir, des del positivisme, a recolzar Barcelona, després d’un període complicat. És el que deia la meva dona: fes alguna cosa o calla. Doncs aquesta era l’oportunitat per fer alguna cosa per la ciutat i aquesta va ser la clau de l’èxit.
“Amb la Copa Amèrica hi havia una oportunitat de contribuir, des del positivisme, a recolzar Barcelona, després d’un període complicat”
— Com va ser aquest procés?
— Va ser un procés Call-by-Call. És a dir, trucades, dinars i cafès amb molt poc temps. Els explicàvem què era la Copa Amèrica, què podria significar per la ciutat i tots els valors que això donava. I sobretot, dir-los que tenien molt poc temps per decidir-se.
— I quins elements fan de Barcelona una opció guanyadora?
— Hi havia candidatures amb la feina més avançada i, el més rellevant, candidatures on els diners no els representaven un problema. I aquí és quan entra en joc la marca Barcelona. Una marca que, des de fora, sempre ha tingut una imatge molt potent. En el moment que Barcelona va sortir a la palestra tots els altres contrincants van pujar la seva aposta, ja que van entendre que aquí venia a jugar un equip molt fort.
— I més enllà de la marca?
— Molts factors i molt rellevants. Primer la localització: bàsica pels desplaçaments i pels drets televisius. Segon: l’oferta hotelera, de transports i de logística. Tercer: el port fantàstic que tenim que s’integra amb la ciutat. Quart: les condicions de vent són més que correctes. Cinquè: la particularitat que té la costa de Barcelona que, molt a prop de la costa, ja estàs a 80 metres de profunditat i això fa que la competició es pugui seguir des de la platja.
— I, de cop, un dia ens despertem i resulta que tenim la Copa Amèrica a Barcelona.
— No va ser fàcil. Vam passar per moments molt delicats. I s’ha de tenir en compte el context d’inestabilitat política que hi havia. Però molta gent, des d’òptiques i sensibilitats diferents, vam treballar, de manera molt silenciosa, perquè aquest projecte fos una realitat.
“Molta gent, des d’òptiques i sensibilitats diferents, vam treballar, de manera molt silenciosa, perquè aquest projecte fos una realitat”
— I després de tot això ara vostè és el president del Comitè Executiu de la Fundació Barcelona Capital Nàutica.
— Un cop s’aconsegueix la Copa em feia il·lusió continuar ajudant i m’ho van proposar. Suposo que van veure en mi una persona neutral, amb una certa idea del projecte i amb ganes de sumar.
— Què fa la Fundació Barcelona Capital Nàutica.
— És l’eina que han creat les administracions públiques, juntament amb la Cambra de Comerç i Barcelona Global, per ajudar a ACE, America’s Cup Event, a organitzar la Copa Amèrica. Fonamentalment, té tres objectius: facilitador del projecte, uneix les diverses inversions per part de les administracions i treballa per garantir un llegat per la ciutat i pel país.
— Quin pot ser el llegat de la Copa Amèrica?
— N’hi ha molts, però un ja és molt visible: només t’has de passejar pel Port per veure com ha canviat en molt pocs mesos. És a dir, ha sigut un accelerador de projectes que estaven al calaix i que, per no ser de la Copa Amèrica, haurien trigat anys a fer-se realitat.
Segon: el consens. I això ho veig a les reunions de la Fundació: som molts i de diferents colors i sensibilitats, però quan entrem a les reunions tenim un únic projecte.
Tercer: tornar a posar Barcelona dins del mapa internacional. Som una ciutat important que fa coses importants.
Recordem que els tres esdeveniments més vistos televisivament al món són les Olimpíades, el Mundial de Futbol i la Copa Amèrica. I Barcelona tindrà els tres. És l’única ciutat del món que haurà tingut els tres.
Quart: ja té i tindrà un gran impacte econòmic. La Universitat Pompeu Fabra (UPF) va fer un estudi on s’estima que tindrà un impacte d’uns 1.200 milions d’euros. El directe són 1.200 milions i l’indirecte són 2.200 milions.
“Barcelona és una gran ciutat del món”
— Té la sensació que la Copa Amèrica ha estat un punt catalitzador?
— No és cap sensació: n’estic convençut. Barcelona ha passat per alguns mals moments, però sempre s’ha recuperat. I ara, com ha passat molts altres cops, torna amb força per reivindicar allò que és: una gran ciutat del món.
