El Gran Teatre del Liceu culmina la temporada operística amb un títol molt apreciat pels amants del gènere. Adriana Lecouvreur, la més reeixida creació de Francesco Ciléa (1866-1950), destaca per l’entramat de relacions afectives o liaisons dangereuses que es desenvolupen en ple segle XVIII. L’èxit de l’actriu Adriana Lecouvreur, figura prominent de la Comédie-Française, és recreat a l’òpera mitjançant el recurs a l’autoreferencialitat —l’artifici del teatre dins del teatre—, amb un llenguatge visual i codis de l’època que empenyen l’espectador al centre de l’escena, convidant-lo a ser partícip de les dialèctiques més inescrutables del cor.
Tot això en un segle, el de les Llums, que entronitza l’esprit —l’enginy en l’ús de la raó— com també el llibertinatge: la lliure-submissió a les passions de l’ànima. La italiana Daniela Barcellona, mezzosoprano lírica amb una trajectòria internacionalment consolidada i múltiples reconeixements, encarna la Princesse de Bouillon, un rol secundari però d’alt voltatge, fonamental en la seva funció de contrafigura de la protagonista.
— A més de cantant de referència, es pot dir que ets una assídua del Liceu, amb participacions en produccions recents com Il Trittico de Puccini o Un ballo in maschera de Verdi. Què et sembla tornar a Barcelona?
— Doncs la veritat és que a Barcelona em sento fenomenalment bé, és clar… si és la meva ciutat! (Riu). El fet és que el meu pare era originari de Sicília, i a la zona on ell visqué es tracta d’un cognome molt popular, que possiblement deriva de l’època en què l’illa estava sota dominació espanyola. Però, parlant en concret d’aquesta ciutat, m’encanta perquè és molt solar, vivace. S’hi viu bé, i això es reflecteix en la dinàmica de treball al mateix teatre. Sempre és un plaer retrobar-me amb professionals que són com amics, i molt fàcil col·laborar amb ells.
— A propòsit de l’òpera que et porta novament a Barcelona, no sé com de plaent —o desafiador— et suposa assumir aquest rol de dolentíssima. Tu que sembles tan lluminosa i espontània, com t’ho fas?
— Sí, és un rol terrible, el de la Princesse de Bouillon, i també difícil per mi ficar-me en aquest paper. És cattiva d’una manera molt profunda, gairebé sense motivació, a diferència d’altres antiheroïnes que he interpretat, com pot ser el cas de l’Amneris verdiana, a Aïda. Ella, que no és fidel al marit, sentirà gelosia d’Adriana quan conegui la seva relació amb Maurizio.
“La Bouillon passa de zero a cent en un instant, sense que el libretto s’aturi a exposar les seves raons, com si ella mateixa no pogués explicar-s’ho”
— Una persona que avui tendiríem a qualificar de tòxica, desconnectada d’ella mateixa, i projectant en totes les relacions el seu propi malestar…
— Absolutament, és molt agressiva, negativa. I la seva ària de presentació —Acerba voluttà–– mostra ja la “dolça tortura” que viu, la complexitat d’una vida afectiva vehement i arrabassada. Passa de zero a cent en un instant, sense que el libretto s’aturi a exposar les seves raons, com si ella mateixa no pogués controlar-ho ni explicar-s’ho.
— Potser una reminiscència d’aquelles raons del cor que “la raison ne connaît point“, com deia Blaise Pascal. El que és clar és que, a diferència d’altres secundàries que exerceixen puntualment de contrafigura, com la Micaela de Carmen, el teu personatge és molt present durant l’òpera.
— Es pot dir que ella teixeix la tela de la història d’Adriana Lecouvreur. És un personatge amb un pes dramatúrgic molt important. El segon acte és pràcticament seu, i al tercer descobreix la relació d’Adriana amb Maurizio que engegarà la seva gelosia, i provocarà que —ja al quart acte— intervingui amb el fatídic ram de flors. D’alguna manera, es tracta del fil conductor, l’element que l’havia portat a descobrir que Adriana era l’amant de Maurizio. La princesa decidirà venjar-se enverinant el ram de flors, ja assecat.
— La posada en escena de David McVicar, que sembla recuperar gairebé arqueològicament el llenguatge visual de l’època, plasma aquest element de manera realista, no al·lusiva o metafòrica: el símbol de la bellesa i la fertilitat es transmuta en emissari de l’horror i la mort. Tot plegat reforça la reputació verista de l’òpera i l’atemporalitat dels sentiments invocats.
— Sens dubte, aquesta escenificació permet explorar i visibilitzar sentiments humans que existeixen, van existir i existiran sempre. És molt tradicional, fidel a la sensibilitat de l’època en què va ser creada l’òpera. La recomposició autenticista, d’altra banda, s’aprecia al ballet, així com en el vestuari i el decorat. L’atmosfera ens trasllada a aquella època, amb una il·luminació que imita la llum de les espelmes. S’ha construït un teatre dins d’un teatre, fet que no és usual, i que a més té el mèrit de fer que el desenvolupament de la trama —recordem que Adriana és actriu— s’entengui perfectament.
“Quan una posada en escena, tradicional o moderna, està ben feta, sembla que té vida pròpia”
— Entrem aquí en el terreny, força delicat, de les adaptacions o actualitzacions epocals…
— En algunes escenificacions modernes es vehicula sense problemes el missatge del llibret, però en d’altres l’afany modernitzador fa que es perdi el fil, i el públic no acaba de connectar. La veritat és que, també per nosaltres, és més complicat representar la idea del personatge si no disposem dels elements escènics fonamentals —penso, fins i tot, en el vestuari— que reflecteixen allò que s’està narrant. En aquesta escenografia, el que diem i cantem és el que fem a escena. I això ens ajuda a aprofundir en el personatge i oferir matisos psicològics de manera més intuïtiva i ràpida, també a la interacció amb la resta. És com formar part d’un ésser viu. Quan una posada en escena, sigui tradicional o moderna, està ben feta, sembla que té vida pròpia.
— És molt interessant aquesta caracterització orgànica de l’òpera… com a representació viva, en continu canvi o retroalimentació.
— Tot allò que fan els altres té conseqüències en un mateix, aquest tipus d’interacció aporta naturalitat a la història. Realment, quan s’aconsegueix aquest grau d’entesa, es nota, el públic ho aprecia. És quelcom que vam aconseguir també amb Gianni Schichi l’any passat, també al Liceu. Havíem assajat tant, que era com una família. A l’interior d’aquella escenografia, qualsevol cosa que fes o improvisés un de nosaltres provocava una reacció natural en els altres, com a la vida real.
— Escoltant-te parlar inevitablement penso un cop més en l’antiga idea de mimesi. Entesa com a recreació versemblant —no imitació literal—, que desperta els afectes dels partícips i provoca en els espectadors una vibració similar. Aristòtil sembla haver identificat elements estructurals de la psique humana que fan que una representació funcioni o no, tant internament com de cara al públic. En el cas d’Adriana Lecouvreur, a més, en explicitar-se l’artifici del teatre dins del teatre es fomenta la immersió de l’espectador en la realitat verista de la trama.
— Absolutament, i no podem oblidar la qüestió musical. Aquesta és una òpera molt desitjable per a tot cantant. Amb una música d’una altra època —principis de segle XX— que mira encara més enrere, així i tot ressona i ens resulta familiar, una mica com a banda sonora. Posseeix allò que jo anomeno en italià fascino decadente (encant decadent), relacionat amb una forma bohèmia i una mica nostàlgica d’escriure i viure, al límit de la societat però sense trencar completament.
— Aquest malestar fi-de-siècle que ja no pot dissimular la crisi, l’escissió a l’interior del mateix creador. L’exemple que em ve al cap és Mort a Venècia de Visconti…
— Exacte, a això em refereixo. Aquí tenim una representació d’un drama que té lloc 150 anys abans del moment en què es crea l’òpera, des de la mentalitat de començaments del segle XX. És com si des d’aquella època més propera, que tampoc és la nostra, s’obrís una finestra a una altra realitat, fent un salt enrere. L’òpera et permet viure aquesta altra època i posar-te al lloc dels personatges, viure situacions mai vistes abans.
— La màgia de la narració escènica fa que, gràcies al poder de la imaginació, aflori un món inhibit o ignorat durant l’experiència quotidiana; que establim una intensa connexió amb nosaltres mateixos en el moment en què vivim altres realitats.
— Això és una cosa que vaig experimentar des de petita, quan anava al teatre. El que volia era descobrir un món fantàstic. Per això estic en contra d’algunes posades en escena actuals —les massa modernes— que reflecteixen suposadament el que és real, la quotidianitat. M’agrada pensar en el teatre com una màquina del temps que em permet somiar, evadir-me, relaxar-me… i també reflexionar
“Als meus alumnes els recordo que, quan interpretin una ària, ho han de fer de manera que, fins i tot si l’oient no coneix l’idioma, pugui entendre el que es diu per via de l’emoció”
— Tinc entès que estàs destinant part del teu temps a la docència, impartint cursos i masterclasses o participant en simposis.
— Més que ensenyar, em motiva compartir el que he viscut, les experiències de la meva carrera no només vocals o tècniques, sinó també altres tipus de qüestions —boniques o no tant, decepcions o victòries— que simplement succeeixen. M’agrada donar orientació sobre com afrontar també qüestions pràctiques —per exemple, organitzar els viatges— o com encaixar una audició que no surt com un volgués. Ofereixo eines per intentar entendre què ha succeït, i com es pot millorar. És, en el fons, una mena d’acompanyament en aquest treball, el que em proposo amb les meves comunicacions o formacions. En algunes, de fet, fins i tot hi participen melòmans que no es dedicaran al cant ni a l’actuació, però que senten un amor genuí per l’òpera.
— El paper de l’art, en els nostres temps de digitalització galopant, encara és rellevant…
— Per descomptat, perquè l’art parla directament a l’ànima. D’una manera especial, la música. Si se l’ha considerat com un llenguatge universal és perquè troba accés a les fibres sensibles, fa vibrar les parts més recòndites de l’ànima. Independentment del lloc d’origen o la cultura, l’experiència de l’art emociona. Hi ha acords particulars que creen una vibració que no és processada mitjançant el pensament racional o la lògica, però que sí que percudeixen en la base del nostre ésser. Als meus alumnes els dic sempre que quan interpretin una ària ho han de fer de tal manera que, si qui l’escolta no coneix l’idioma —ni, per tant, sap què s’està cantant— així i tot ho pugui entendre. El missatge ha d’arribar, som com traductors, de les notes a l’emoció.
