Assegut al balcó de casa, a la llar familiar del carrer Gran de Gràcia, el David va construir un violí. Tenia dotze anys. Havia pres de mostra un violí que el seu pare havia comprat per si algun dels seus tres fills volgués aprendre a tocar-lo. La música i la pintura embolcallaven la vida en aquella casa, on la mare tocava el piano i solia rebre la visita d’una cantant d’àries d’òpera, mentre el pare dedicava el seu temps lliure a dibuixar. En aquella atmosfera de tanta sensibilitat artística, el David, el més petit dels germans, va obrir el violí que havia comprat el seu pare. El va desfer, i es va sentir “un nen dins una catedral de fusta”.
El David era un nen amb dislèxia i TDAH i duia aparells ortopèdics a les cames, no podia jugar al mateix que els seus companys d’escola, al pati. No obstant això, era una criatura amb solemnitat d’adult, “quan vaig veure per dins aquell violí, vaig saber que em dedicaria a fer violins”. Ho va dir als seus pares i recorda perfectament la seva reacció: “Nosaltres t’ajudarem, em van dir. I no tindré prou vida per agrair que deixessin al seu fill fer el que volia ser”.
Era l’any 1977, i aquell joc de nen es va anar convertint en la seva vida, una vida que ha transcorregut entre eines de fusteria a la planta baixa de casa seva, al barri de Gràcia. És un lloc que guarda l’essència i tota la veritat dels instruments fets a consciència. Amb la mateixa actitud d’aquella criatura de dotze anys, violins nascuts entre les seves mans han portat la marca Barcelona molt amunt, sonant en mans de músics de prestigi internacional com el violinista grec —i probablement un dels millors violinistes del món, segons Bagué— Leónidas Kavakos, o el nord-americà Ruggiero Ricci.
“Sempre he fet violins per a mi, dedicats als altres. És molt emocionant formar part de la vida d’un músic. Creiem els uns en els altres des de l’amor i la sinceritat. Construir instruments significa això”. Que un dels primers violins de la Filharmònica de Viena hagi fet sonar en el famós concert de Cap d’Any un violí fet per ell, és la cirereta en la brillant carrera d’aquell nen que va trobar la complicitat dels seus pares. Bagué diu que “hi ha dos dies importants a la vida: aquell en el qual naixem i el dia que saps què vols ser”.
També considera una sort haver nascut al barri de Gràcia, la Gràcia bohèmia que ara no és res del que havia estat quan ell era petit, amb tot d’artesans, però que encara —afirma— viu del residu d’allò que va ser. “Sorties de l’escola i senties l’olor de fusta i vernís d’un taller on feien sants”, rememora. Avui encara té un fabricant de pianos molt a la vora del seu espai.
L’art que alimenta l’ànima
Cada peça que crea aquest lutier és única. “L’artesania és un mitjà. L’instrument és per fer música que emociona, és l’aliment de l’ànima. L’art serveix per això, per alimentar l’ànima. Aquí faig una peça amb un magnetisme que transcendirà en ella mateixa perquè anirà a un intèrpret. L’instrument està carregat d’essència humana”.
Cada matí, en el seu espai de treball, al carrer Virtut, s’encara amb el principal material: la fusta que —diu— es comporta com un mapa de vida. “Les betes són els senyals que la vida ha anat deixant en l’arbre”. Cada expressió del David Bagué traspua consciència i demana reflexió.
“Pots viure de manera superficial, estratègicament o profundament. I jo he procurat sempre viure profundament. Intento mantenir un esperit vuitcentista”
Són gairebé cinquanta anys abraçat a quelcom més que un ofici, una manera de fer, de perseverança, un viatge vital, un ofici que —sap— el va venir a trobar, ja de ben petit. I d’aquell infant, en ell roman encara “aquesta inquietud de l’espera de l’endemà, l’espera de la nit de Reis, la il·lusió del regal de la vida. I això et fa tenir molt de guanyat com a humà”.
Eines a l’abast sobre les seves taules de treball, com tot l’espai on el David passa encara tantes hores creant instruments de corda, principalment violins, no han sortit mai d’una època. “Aquest vintage és de veritat”, específica. Sap que al glamur de certes maneres de fer com abans s’hi apunta molta gent. Però la seva manera romàntica de viure i treballar, ell la porta en l’ADN. “Pots viure de manera superficial, estratègicament o profundament. I jo he procurat sempre viure profundament. Intento mantenir un esperit vuitcentista”, precisa.
La música clàssica embolcalla l’atmosfera en la qual arriben al món els seus violins. “Fa trenta-cinc anys que el dial de la ràdio no s’ha mogut”, puntualitza l’artesà dels instruments, envoltat de violins i fotografies de records que parlen de tots aquests anys preparant el camí de la música.
El seu espai i obrador també el considera el seu sanatori, perquè a trenta anys li varen donar un any de vida, però n’acaba de fer seixanta, tocant fusta cada matí i cada tarda, mentre va donant forma al seu pròxim instrument. “He procurat fer la versió més artística del meu ofici. Soc un militant de la meva feina. Això de vegades es pot confondre amb arrogància, però el que fas t’ho has de creure”, declara. I ell s’ho creu, creu, sobretot, en la seva empremta personal, en la profunditat de camp en cada instrument que realitza. “De lutiers millors que jo n’hi ha, però no n’hi ha cap d’igual a mi, amb les meves virtuts i amb els meus defectes. I això és el que fa única cada peça que faig, i li confereix la humanitat que els músics veuen i noten”.
Com ha canviat, però, el món de la música i els músics d’ençà que ell va començar? “De quan jo era nen a ara, el món musical és incomparable, ara hi ha una qualitat increïble en tot, però el romanticisme d’abans, ja no hi és”, comenta. A disset anys, els seus pares el van enviar a Cremona, al sud-est de Milà. Allà, un mestre holandès va ordenar el caos d’aquell nen i li va donar la part tècnica. Després, i fins avui, a base de prova-error ha anat ell mateix enriquint la seva manera de fer.
Els violins socials
Sempre havia treballat únicament per encàrrec, fins que, en temps de pandèmia, va plantejar-se que, com a menestral que se sent, havia de donar sortida a la seva consciència social com a part del seu ofici. I va engegar el projecte Alta Cultura Social que, ras i curt, vol dir que es va posar a fer violins prêt-à-porter per als joves músics del futur.
Pertànyer a una família treballadora, però amb un gran sentit artístic l’ha portat a encetar una nova línia de treball, creant instruments de qualitat, però més a l’abast dels qui comencen. Això ha fet que, de veure’s els seus instruments només a les principals sales de concerts del món, se n’han començat a veure també a les principals escoles i conservatoris que acullen els talents del futur, oferint instruments d’alta qualitat. “És una manera d’esponsoritzar, et fas mecenes amb peces que són més accessibles”, diu. I s’explica: “Són instruments amb acabats diferents, més lleugers i més adaptats, amb menys complicació, pensant, crematísticament, en un públic més jove”. I justifica el nom d’Alta Cultura Social. “El bon nivell ha d’arribar a tothom. La filharmònica de Berlín, per exemple, és una cooperativa, però d’alt nivell. La bellesa sempre és bona”.
David Bagué continua fent, però, instruments per a qui té més possibilitats. Els dels quartets Cosmos i Casals són fets per ell. Ara sent la il·lusió de poder veure aviat a Barcelona una orquestra de corda en la qual tots els instruments siguin fets per ell. Seria una altra gran conquesta del treball intuïtiu i heterodox d’aquest lutier barceloní convençut que “les normes te les pots saltar, un cop les coneixes”.
Trenta anys d’estiueig a Pollença, on es fa el Festival de Música clàssica li ha permès combinar el lleure i la seva escassa desconnexió del seu espai de treball amb aquest nexe musical que impregna la seva vida des que, en un balcó de Gràcia, sent un nen, va fer el seu primer violí, que encara avui conserva, “un violí carregat de sinceritat i perspectiva”, conclou.
