David Camps és conseller delegat de Buff des del 2002. Els seus pares tenien un taller de confecció que ara regenta la seva germana. Va formar part de la primera promoció en Ciències Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i va complir el seu particular somni nord-americà amb un MBA a la Case Western Reserve University de Cleveland. Diuen que un bon empresari o un bon directiu mai oblida els seus mestres.
Llegint la pàgina d’ofertes de feina de La Vanguardia va trobar un anunci d’una empresa tèxtil que buscava director adjunt i tal dia farà ja més de dues dècades. Decisions “petites” amb impacte tubular global. David Camps viu i treballa agafant sempre l’horitzó. Com la cançó rebel i lliure de Txarango.
— Els seus pares tenien un petit taller de confecció.
— De petit ajudava la secció de tall del taller, sobretot als estius. Fèiem roba per a la llar. Més tard vaig començar a treballar també els estius i fins i tot, vaig fer un programa informàtic per calcular el temps de les peces i les primes de producció. El petit negoci sempre va estar present a casa i ara, el taller de confecció està regentat per la meva germana.
— Per què va estudiar Ciències Econòmiques?
— M’agradava el món de l’empresa i vaig fer comptabilitat per aprendre sobre balanços. La Universitat Pompeu Fabra va començar amb dues llicenciatures: Dret i Ciències Econòmiques i Empresarials. Jo vaig formar part d’aquella primera promoció del 1994 i és de les millors experiències d’aprenentatge que he viscut.
— Què hi va aprendre?
— Encara s’estava acabant l’edifici del carrer Balmes i ho vam estrenar tot. Van ser uns anys molt exigents, de molta dedicació i superació. Aquest era un dels drivers. No hi havia cap marc de referència sobre quina càrrega de feina podíem arribar a assumir i tothom estava dedicat a nosaltres. Era com una petita escola.
— Una petita escola amb grans professors.
— Andreu Mas-Colell encara estava als Estats Units, però ja hi havia l’Albert Calsamiglia, el Guillem López Casasnovas, l’Oriol Amat, el Josep Maria Rosanas o la Teresa Garcia-Milà…
— Va fitxar per Paellador fundada per l’igualadí Francesc Seuba i va arribar a ser director general.
— Vaig començar a treballar el juny de 1994, sense vacances. Dubtava si fer auditoria per conèixer diferents sectors, però Paellador ja era una espècie de startup i tenia moltes ganes d’aprendre. Sense cap pretensió. Hi vaig estar quatre anys i vaig marxar a Cleveland.
— Com va ser el somni nord-americà?
— No havia tingut mai una experiència internacional i els Erasmus eren encara molt poc habituals. Volia millorar l’anglès i tenia ganes de viure a l’estranger. Idealitzava els Estats Units en l’àmbit empresarial i ho vaig voler viure de primera mà.
— The Cleveland Way of Life.
— Volia fer un MBA que durés només un any i vaig trobar Cleveland com a primera opció. Vaig aprendre molt sobre la cultura i els valors americans, alhora que vaig descobrir una nova realitat. Vaig trencar la idealització i vaig veure que els americans són gent corrent. Ara bé, el país té algun tret especial que fa que determinades persones i projectes destaquin i puguin créixer a una escala molt més gran que a la resta del món.
“Vaig formar part de la primera promoció de la Universitat Pompeu Fabra que llavors era com una petita escola”
— Quina és la seva filosofia empresarial?
-Aquí tenim aversió al risc, però allà tenen un grau emprenedor més alt. Tenen també un mercat local molt gran que els facilita molt les coses. De fet, un petit negoci que comença en una localitat pot escalar molt de pressa. Aquí tenim llengües diferents, normes diferents…
— Aquí tenim una cultura força diferent.
— Tenen la mentalitat de voler ser emprenedor, ric i generar recursos. Això està mal vist a Europa, però allà tenen una bona percepció sobre l’empresa i fan moltes donacions de forma desinteressada. La filantropia és molt cultural.
— Tornar és la millor part de l’aventura.
— Vaig tornar a Paellador després d’especialitzar-me en màrqueting i estratègia a Cleveland. El Francesc Seuba va ser el meu primer cap, el meu mentor i també el meu amic. Em va permetre assumir la sotsdirecció de la seva empresa i em va donar molt espai per aprendre i decidir fins que va arribar l’hora de viure noves experiències.
— Va trobar l’oferta de Buff llegint el diari.
— Em van fer una oferta per treballar al departament d’estratègia d’un banc, però vaig llegir un anunci a La Vanguardia que deia que una empresa tèxtil buscava un adjunt a la gerència. No conservo l’anunci, però el recordo molt. No hi sortia ni el nom ni la ubicació de l’empresa.
— Roda el món i torna a Igualada.
— Vaig fer el procés de selecció amb un headhunter de Barcelona i resulta que l’empresa també era d’Igualada.
— Li agradava l’esport?
— De jove havia competit en atletisme i sempre he practicat l’esquí. M’agrada molt la muntanya, però encara més el món de l’empresa.
— És conseller delegat de Buff des del 2002.
-Quan vaig entrar érem 40 treballadors i facturàvem al voltant de 6 milions d’euros. Hem crescut sobretot en persones, facturació, països i reptes. Ara, tenim 400 treballadors en plantilla i facturem 50 milions d’euros. És molt estrany estar 22 anys en una companyia, si no hi passen moltes coses entremig.
“La mentalitat de voler ser emprenedor, ric i generar recursos està mal vista a Europa, però als Estats Units tenen una bona percepció sobre l’empresa”
— Què ha passat?
— He tingut la gran sort de comptar amb la confiança de la família del fundador que m’ha permès dirigir la companyia amb molta autonomia. Aquest ha sigut el nostre camí, hi ha moltes coses que han funcionat i d’altres que no han arribat a bon port.
— Què no ha arribat a bon port?
— Ens vam posar a fer roba esportiva durant anys, però no érem prou bons i no érem capaços de fer un negoci rendible. Vam tornar als accessoris i de fet, som coneguts pels tubulars.
— Buff va ser obra de Joan Rojas, un amant del motociclisme que va idear els tubulars per a ús personal i ho va industrialitzar el 1992.
— Joan Rojas venia de família tèxtil i va redissenyar una peça d’abrigar que ja existia. Va fer un coll de roba molt més amigable, versàtil i útil. Li va afegir el disseny i el va vendre en retalls de cartró. Va ser pioner en una categoria de producte que s’ha estès a tot el món.
— Un capità d’indústria made in Igualada.
— Existia el coll de polar o fet amb llana, però no existia el seu disseny. És més un redisseny que no pas un invent i ha marcat la diferència com a pioner. Ara, hi ha moltes marques que fan peces semblants i en molts països se’ns coneix pel tubular o els accessoris.
— Com és la relació entre la família propietària i la direcció general?
— Cada cas és un món, però en el nostre cas hi havia una propietat que estava en la gestió de l’empresa a través del Joan Rojas. Ell era el creador, el gerent i el màxim executiu fins que em va anar traspassant tota la responsabilitat. La família va confiar en mi, tot i que no hi ha cap membre de la família que treballi a Buff.
— Es va separar família i empresa.
— És un privilegi i soc molt afortunat que em donin aquest alt grau d’autonomia per decidir l’estratègia de la companyia com, per exemple, els directius o els equips. A vegades poden haver-hi punts de vista diferents amb la família, però la veritat és que m’han deixat actuar i decidir amb llibertat seguint la meva forma de fer amb valors i resultats.
— Una qüestió de confiança.
— No és un tema de confiança cega, però sí de confiança que es va desenvolupant amb el temps i ara ja estem alineats amb valors i interessos. Soc un dels petits accionistes de la companyia i aquest és un dels grans punts d’èxit.
— L’èxit de ser treballador i accionista.
— La gran majoria de l’empresariat català no està obert a compartir una part de la seva propietat amb l’equip directiu. Aquest és un factor que contribueix a fidelitzar persones clau i comprometre-les en objectius i valors. Conec pocs casos com el nostre.
“La família va confiar en mi, i no hi ha cap membre de la família que treballi a Buff. La gran majoria de l’empresariat català no està obert a compartir una part de la seva propietat amb l’equip directiu”
— El 2020 vau créixer un 63% i un dels vostres principals focus és la sostenibilitat.
— Això no ens ho hem inventat ara, és el resultat del respecte per allò que construeixes i els recursos que necessites. Aquesta ha sigut sempre la filosofia del Joan Rojas i de la nostra companyia, per això hem mantingut aquest esperit amb el pas del temps.
— En tres conceptes, en anglès: Act Now, Protect More i Care More (actua ara, protegeix i cuida més).
— L’Act Now té a veure amb tot allò que podem fer per tenir la producció més sostenible possible i és on podem incidir més com a empresa. Decisions petites en impacte global i això implica utilitzar materials reciclats en comptes de materials nous. Ja fa més de 10 anys que utilitzem fibra de polièster reciclat a partir d’ampolles de plàstic, tenim plaques solars a les teulades i tota la nostra energia és renovable. Hem preferit Som Energia a les grans elèctriques.
— Seguim amb el protegeix i cuida més.
— El Protect More té a veure amb els diners que podem donar per preservar i recuperar el medi ambient, alhora que el Care More són fons per promoure l’esport local a través d’altres activitats com la Creu Roja o Unicef.
— Compartir és viure.
— Falta el Share More (Compartir més) que suposa compartir part del benefici de la companyia amb tots els treballadors. Aquest compromís és molt fort i així és com hem incorporat les persones i el planeta a l’accionariat. Hi ha un compromís financer del 10% més enllà del titular.
— Compromís contra el GreenWashing.
— Dediquem el 5% del benefici net a Share More i un 5% més a la resta del programa com la protecció del medi ambient o els temes socials. Així doncs, destinem un total del 10% del nostre benefici al planeta i a la societat. I no, aquí no hi ha GreenWashing com a altres llocs.
— Per què Igualada?
— És una aposta que vam fer el Joan Rojas i jo. Fa 20 anys, ens vam preguntar: Què fem? I ens vam quedar aquí per ser coherents amb els nostres valors. Hi ha productes com les gorres que, per pura lògica de costos, s’haurien de fer a Àsia, però nosaltres els fem aquí per producció local. Un 90% del que fem està produït aquí.
— Quins valors?
— Som d’aquí, i no marxarem si podem continuar i créixer des d’aquí. Potser no maximitzarem el benefici, però tampoc és la nostra finalitat. Hem de ser rendibles, però no a qualsevol preu. Nosaltres no competim en cost.
“Hem de ser rendibles, però no a qualsevol preu”
— Com competiu?
— La nostra estratègia és el producte de valor afegit i de qualitat, imatge i marca. Una prima de preu. Si el consumidor està disposat a pagar-ho, llavors podrem mantenir aquest model. Aquesta ha sigut la nostra aposta i de moment, ens funciona. L’estratègia ha de ser coherent i dedicar esforços a la innovació i a la construcció de marca. Hi ha més probabilitats d’èxit si tot va alineat.
— Com veu Catalunya?
— Catalunya és un territori dinàmic, però encara pot millorar. Per exemple, en la distinció de la propietat i la direcció. Hi ha molts empresaris catalans que creuen que els seus fills i nets són els millors directius per a la companyia i això és un error perquè estadísticament no té cap lògica.
— La lògica familiar no entén de lògiques
— Aquesta decisió acaba suposant un fre per al desenvolupament de moltes empreses que neixen aquí. L’ecosistema de normatives no ens ajuda gens, l’excés de burocràcia és horrorós i dificulta molt l’activitat econòmica. Tot això genera desavantatge a Europa respecte americans i asiàtics perquè no s’exigeix el mateix aquí que allà. Hi ha un cost més alt i una flexibilitat més baixa per ajustar equips. I els impostos…
— Els impostos…
— Hi ha una gran sobrecàrrega d’impostos a Catalunya en comparació a altres llocs de l’Estat espanyol o altres països. La pressió en normatives, taxes, impostos i burocràcia és bestial. Les infraestructures del país fan pena.
— Com ho solucionem?
— A què juguem? Em fa vergonya veure la comèdia de les patronals reclamant finançament. Tenen molt més poder i no l’utilitzen perquè en el fons no els hi interessa. Això deu formar part del caràcter català d’autoflagel·lació…
— Autoflagel·lació?
— He viscut fora encara que poc temps i no tinc cap complex d’inferioritat com altres empresaris. Això de demanar permís… [Riu].
— S’hauria de reformar l’administració?
— Primer, s’ha de tenir molt clar quin és el rol de l’administració. D’entrada, no hauria de posar normes que dificultin l’emprenedoria ni l’activitat empresarial. L’administració ha d’intervenir el mínim possible en l’activitat que genera recursos i s’hauria de centrar a protegir les persones. No hi pot haver competència deslleial, ni monopolis.
— Què més hauria de fer l’administració?
— Regular l’activitat empresarial, però no la dels que lluitem cada dia en un mercat realment competitiu sinó la dels monopolis naturals o de les empreses que detenen una determinada posició al mercat. Tot això perjudica empreses i consumidors. L’administració ha d’intervenir sobretot en el finançament públic de recerca i innovació de les universitats.
“L’administració no hauria de posar normes que dificultin l’emprenedoria ni l’activitat empresarial. Ha d’intervenir el mínim possible”
— I la transferència de coneixement.
— Això s’ha de tenir molt clar i també es necessiten els recursos corresponents. Si no els tens i vols continuar sense tenir-los…
— Quin rol hauria de tenir la societat civil?
— En matèria de publicoprivat es parla molt dels Fons Next Generation, però tinc la sensació que està pensat per a quatre empreses. Una administració com cal hauria d’apostar per tots els projectes que realment aporten valor al territori. No tenim un govern que decideixi on es posen els diners perquè ni els té ni té la potestat per decidir on s’han de posar, tot i que fan veure que sí.
— Desconfia de l’administració?
— No ens refiem de cap mena de recurs públic perquè segur que és petit i suposa molta paperassa. Nosaltres ens enfoquem a escala internacional. Venem entre un 7% i un 8% a l’Estat espanyol, un 4% a Catalunya i tota la resta a altres països.
— Quins són els seus principals mercats?
— Estats Units, Alemanya… La principal regió és Europa i la segona és el nord d’Amèrica. No ens fixem massa en tot el que passa a l’administració d’aquí perquè el nostre consumidor és una persona de qualsevol país amb gustos diferents.
— 30 anys de filosofia glocal.
— Nosaltres som d’aquí, però ens agradaria viure en un país normal ben gestionat a tots els nivells. Tenim filials a sis països i la millor administració és la del Canadà perquè és fàcil i directa. Si t’has equivocat, pots rectificar perquè confien que vols fer les coses ben fetes i d’un dia per l’altre. És un país que funciona bé en administració i gestió empresarial. Alemanya també és una referència per a la justícia i els terminis. Aquí tenim un autèntic desastre, i depèn molt de cada jutge. M’agradaria que Catalunya fos com el Canadà.
— L’anterior entrevistat, Joan Font, li fa les següents preguntes:
— Quina experiència, poc coneguda, ha tingut importància en la confrontació del teu caràcter?
— És més una anècdota. L’estiu que feia 18 anys vaig anar a estudiar anglès a Londres i per poder pagar les despeses vaig treballar en un hotel, concretament a l’Hotel Savoy (un hotel històric i de luxe). No vaig aconseguir una feina de cara al públic perquè el meu anglès no era bo en aquells moments i vaig aconseguir una feina que els anglesos no volien fer. Treballar en el torn de nit fregant plats i tots els estris de cuina i els terres, cada dia des de les 10h del vespre fins a les 6h del matí. Tots els meus companys eren immigrants que feien aquesta feina per subsistir i el seu anglès era encara pitjor que el meu. No vaig aconseguir aprendre gaire anglès, però sí vaig aprendre a valorar i respectar molt les persones que emigren del seu país per fer feines senzilles i dures amb l’objectiu primordial de subsistir i millorar el respecte de la situació que tenien en el país d’origen.
–– Si els teus equips t’haguessin de descriure, què voldries que diguessin de tu?
— Voldria que ho resumissin en quatre paraules: bon professional i bona persona.
Set de vida
- Referent: La família (els meus pares, la meva germana i la meva dona)
- Llibre: L’assassinat de Pitàgoresde Marcos Chicot
- Pel·lícula: Forrest Gump de Robert Zemeckis
- Cançó: Agafant l’horitzó de Txarango
- Racó preferit: Nova Zelanda
- Lema de vida: Sigues tu mateix
- Somni: Ja te’l diré… Seguir somniant
