“Des de ben petit, la ràdio ha estat sempre present a la meva vida. El meu avi l’escoltava cada dia i és un hàbit que vaig heretar. D’adolescent, la posava constantment, programes com ara Sábana con chinchetas o Polvo de estrellas del Pumares. Però ara mateix no escolto res en concret, el dial balla molt, les temàtiques polítiques m’avorreixen força, que és el que més s’oscil·la, així que millor posa’m una del Big Joe Turner”.
Well oh well inunda el Bar, a última hora de la tarda, mentre el pianista i compositor David Giorcelli demana “un negroni, com els que posen l’Hugo del Milano o el David del Jazzman, però abans, per entrar en calor, un xarrup de ratafia, com els que serveixen al Paraigua”.
Es defineix a si mateix com “un currante amb actitud positiva” i assegura detestar la gent que es lamenta. “Amant de la meva ciutat, Barcelona, i la meva passió, el Piano Blues i el Boogie Woogie”, que ha canviat i modelat la seva vida i que cada cop li treu més energia, esforç, feina. “I ho fas encantat, perquè t’omple l’ànima i fer allò que t’estimes té un preu incalculable”.
Un univers fet de notes i acords, de temes i estudi, però també de clubs, sales, festivals, viatges a altres països, nous contactes amb músics, mànagers i programadors: “El ventall sempre es va ampliant, l’estrès augmenta, però, insisteixo, faig el que més estimo”.
Una vida basada en decisions, a vegades molt difícils, però que, segons el músic, cal saber prendre “sense por, si saps que són pel teu bé i el d’aquells que t’envolten”. I cita una frase que va llegir fa molt i se li va quedar dins: “La intuïció ets tu mateix enviant-te un missatge des del futur”.
L’escola dels escenaris
El parroquià mira enrere, cap als inicis de la seva carrera fa un quart de segle. “Les jams a La Boîte compartint escenari amb músics avui de renom, com els germans Puertas, Álex Zayas, Blas Picón o Reginald Vilardell. Aquella va ser la meva escola i allà vaig formar la meva primera banda, The Hipsters, amb l’Albert Cariteu”. La següent parada en aquest tren de la memòria són “les desenfrenades nits al London Bar, al costat del David Hot Pocket, Chento, Merchan o els pibes de Tota Blues”. Poc després tocaria amb Predicador Ramírez, The Walking Stick Man o “els llegendaris Gatos Negros”, fins que, fa quinze anys, va crear el seu propi projecte com a líder: David Giorcelli Trio.
Amb quatre discos, el David destaca “haver actuat a Laroquebrou, considerat el Festival de Boogie piano més gran del món, en dues ocasions. També em va fer molta il·lusió actuar amb l’Alejo Stivel, de Tequila, a Bilbao i, recentment, al Rosa’s Lounge de Chicago amb el meu bon amic, l’harmonicista i cantant Rob Stone”. Ara per ara, està acabant de mesclar i masteritzar el seu cinquè àlbum com a líder, “enregistrat en directe a l’històric club de París, Le Caveau de la Huchette, fundat l’any 1946 al barri llatí de la capital francesa, i on participen Little Jordi al contrabaix i Albert Escudero a la bateria. També tenim la col·laboració d’un dels grans saxofonistes del Rhythm & Blues a Europa, Drew Davies”.
“Les jams a La Boîte compartint escenari amb músics avui de renom, com els germans Puertas, Álex Zayas, Blas Picón o Reginald Vilardell van ser la meva escola”
— I després, sens dubte, hi ha Wax & Boogie, la formació que lideres amb la teva companya, Ster Wax. Ja porteu cinc discos.
— Sí, aquest continua sent el meu projecte fort! L’any passat vam viatjar a llocs increïbles com ara les Açores, Portugal, Xipre, Atenes, França i, no cal dir-ho, increïbles festivals a Espanya com Sarria no Caminho, Aracena, Rock & River o el Bilbao Blues Festival. Aquest any tenim previst Alemanya, Luxemburg, França i un possible destí exòtic encara per confirmar.
A aquesta frenètica activitat cal sumar el programa que el músic dirigeix a Ripollet Ràdio, Blues Barrelhouse, el tercer dimecres de cada mes. “Una experiència enriquidora en tots els aspectes”. I una altra petita gran suma a aquest incalculable preu de dedicar la vida a allò que més s’estima.
Una ciutat amb una gran pedrera sonora
“M’agradaria que hi hagués més suport a la cultura, a la música local. Potser no som conscients, però, a Barcelona, gaudim d’una pedrera de músics espectacular, tant de Jazz com de Blues. Estaria molt bé que els hi donéssim suport anant a concerts, tant de músics locals com d’artistes que ens venen a visitar”, reivindica el parroquià, que no dissimula el seu descontentament quan es comunica el tancament o una sanció a locals “on s’està programant música en viu, on les persones poden socialitzar, on hi ha un tros de cultura de la ciutat”. I lamenta que, sovint, això sigui la conseqüència “de la denúncia d’algun veí trist que es pensa que viu al Montseny i no s’adona que està a Barcelona, on tots tenim cabuda i encara més aquells espais que permeten que molta gent es pugui guanyar la vida dignament: músics, cambrers, tècnics de so, etcètera. És indignant que les institucions no intentin arribar a un acord abans de sancionar”.
“M’agradaria que hi hagués més suport a la cultura, a la música local. Potser no som conscients, però, a Barcelona, gaudim d’una pedrera de músics espectacular, tant de Jazz com de Blues”
La necessitat de tenir espais musicals a la ciutat li recorda, amb un somriure murri, a una anècdota que va passar el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, de fa uns sis o set anys: “Vaig compartir un post a Facebook on anunciava l’obertura d’una nova sala per Ciutadella, dient que els músics que hi volguessin actuar havien de trucar a un telèfon que facilitava i preguntar pel senyor León. El telèfon en qüestió era el del Zoo de Barcelona”. Va haver-hi gent que va trucar i va pensar en la progènie del músic, que riu ara amb ganes, abans de reprendre el seu panegíric dedicat a una ciutat “que m’omple d’energia: els seus bars, les jams dels dimecres al Cafè Rock & Roll, el menjar, veure una posta de sol amb les meves filles a la Barceloneta o cruspir-me un entrepà de llonganissa al Xampanillo. Blues i gastronomia, hi ha res millor?”.
— Doncs ara que ho dius, aquí tenim de tot per a un sopar excel·lent: menú, carta, tapes, entrepans, racions, plats combinats. Tot molt bo.
David Giorcelli s’acaba el seu negroni i acaricia el seu mentó al ritme de Two loves I have del Big Joe Turner, abans de sentenciar:
— Diuen que el bon gust es troba en la varietat, així que un plat combinat sempre és una aposta segura. Mentre tingui un bon allioli o maionesa, és suficient per fer-me feliç.
