A hores d’ara deu haver-hi pocs catalans que no hagin intentat ballar maldestrament una sardana mentre senten l’enèsima reproducció de la cançó Coti x Coti dels The Tyets. El hit del grup mataroní acumula quinze milions de reproduccions en l’univers de la xarxa i ja és disc d’or (la segona dada és realment important, perquè això d’Internet queda molt xupi, però dona poca pasta, i aquí el transcendent de l’èxit en qüestió és garantir que els compositors Xavier Coca i Oriol de Ramon puguin omplir cada dia un plat de sopa). Xifres a banda, Coti x Coti és una cançó que perdurarà més enllà de tots els estius possibles, perquè ha tingut la gràcia de connectar els melòmans catalans amb una sonoritat indestriable del seu imaginari. Tant li fot que consideris la sardana una rèmora ben queca o que el so de la tenora et provoqui urticària: identitat és tot allò del que no pots fugir.
Cardar-se’n de la pròpia cultura i muscular autoodi és un dels nostres esports nacionals predilectes. Així ha passat durant molts anys amb la música casolana i, molt en especial, amb el gènere sardanístic. Per això resulta esperançador que dos capgrossos zentennials hagin recuperat la cobla en un tema que s’ha fet justament popular. Evitem el purisme de tots els cantons: Coti x Coti podrà ajudar a fer que molts joves s’interessin per la sardana i, de retruc, que els malalts del món simfònic i de la cobla s’adonin de la qualitat esplendorosa de la música moderna que es fa Catalunya. Ja sé que en, aquest tros de món, això del win-win ens fot basarda, però, en les escassíssimes ocasions on tothom guanya, fem el fotut favor de celebrar-ho. Si les reproduccions del Coti duen a milers d’oients a sentir una sardana, per random que sigui la tria de mr. Spotify, cantem plegats un al·leluia.
Pensava en tota aquesta metafísica musical d’estar per casa abans-d’ahir mentre admirava l’art de la Cobla Marinada al Pati de la Casa de la Convalescència. L’IEC hi ha tornat a organitzar el cicle Música al claustre, que enguany recorda la visita d’Albert Einstein a Barcelona el 1923. La formació, dirigida pel col·lega Marc Timón, recupera bones sardanes d’en Robert de la Riba (1912-1999) i, a la segona part del concert, dispara alguns musts de la cobla com Juny, del nostre geni Garreta, o les esplendoroses Puigneulós (Toldrà) i Evocació (Serra). En Marc dirigeix la Marinada com s’ha de fer, aproximant voluntariós la formació a la sonoritat d’un magma simfònic (el nostre músic viu ben feliç a la land of the free, però els nostres programadors farien bé de contractar-lo sovint) i és a punt de causar-me un orgasme mentre lidera l’Akelarre d’en Cassú, un autèntic himne d’infanteria.
Coti x Coti podrà ajudar a fer que molts joves s’interessin per la sardana i, de retruc, que els malalts del món simfònic i de la cobla s’adonin de la qualitat esplendorosa de la música moderna que es fa Catalunya
Tant li fot si això és música culta o balladora: són unes peces sonores de primera divisió. A mi em plau especialment escoltar-les com ho vam fer a l’IEC –en format concert– perquè, allunyada del terreny natural de l’aplec, aquesta música guanya pompa i circumstància. Si encara dubteu de la qualitat de les nostres sardanes, llegiu els apartats que el meu estimat Joan Magrané dedica al gènere dins el seu celebradíssim llibre Antologia sentimental de la música catalana (editat a Peu de Mosca). Al Coti x Coti s’hi arriba a través de tot aquest imaginari sonor, i faríem bé d’equilibrar els milions de reproduccions que han tingut els Tyets amb tantes partitures sardanístiques encara inconegudes per tot déu. Si aquest estiu topeu amb una ballada de sardanes, quedeu-vos-hi una estona, sentiu la música que s’hi fa, i interesseu-vos pels seus intèrprets. Ells són els pares d’un èxit planetari.
