De com Klimt transforma Schiele: una exposició a Londres

[dropcap letter=”L”]

a relació entre Klimt i Schiele és fascinant, tot i la gran diferencia d’edat entre ells: Klimt era 28 anys més gran que Schiele, però compartien les mateixes idees artístiques, les quals giraven entorn de l’art d’avantguarda abraçant el concepte del Gesamtkunstwerk, que refusava l’art convencional i girava entorn a la creació d’un art total, que abastés l’arquitectura, l’escultura, la pintura, el disseny o les arts decoratives, entre d’altres. A més, els dos estudiaven l’expressió dels cossos humans als seus dibuixos, centrant-se en les gesticulacions i les postures expressives de cada cos, i emfatitzant la línia decorativa i ornamental. Amb motiu del centenari de la mort de Schiele, Jacobo Zabalo va oferir-nos un text magnífic des de la finestra del The New Barcelona Post.

La Royal Academy of Arts de Londres (RA), en el centenari de la mort de Gustav Klimt i Egon Schiele, ha volgut homenatjar aquests dos grans modernistes amb una exposició itinerant que reuneix els dibuixos i esbossos de diferents etapes de les vides d’aquests artistes vienesos: Klimt / Schiele. Drawings from the Albertina Museum, Vienna. L’exposició es pot visitar fins al 3 de febrer de 2019. L’entrada costa al voltant dels 15€.

No està clar quan aquests dos artistes es van conèixer en persona: Schiele deia que va ser al 1907 però aleshores ell era un estudiant totalment desconegut. En canvi, Klimt ja havia sigut el centre de l’escàndol per Les pintures de la facultat”, el 1894, quan va rebre l’encàrrec de crear tres grans pintures a la universitat de Viena, les quals van causar indignació pública entre els vienesos a causa de les figures nues que s’hi podien apreciar, algunes de les quals es poden veure en esbossos i estudis a la sala número dos de l’exposició que acull la Royal Academy of Arts.

Durant aquells anys, Klimt va ser també el cofundador i primer president del grup artístic anomenat Secessió vienesa, fundat al 1897, que tenia com a objectiu rejovenir les arts visuals austríaques i trobar una alternativa a l’estètica historicista del Registraße que envoltava el nucli antic i conservador de Viena. Al llarg de l’exposició de l’RA es poden veure varietat de dibuixos relacionats amb el moviment que volia abanderar Klimt. Tot i que el grup artístic va tenir una vida curta, Schiele hi va estar involucrat i hi participà de forma reduïda i indirecta.

El següent gran projecte en què Klimt decideix embarcar-se, també abans de conèixer Schiele, és en l’homenatge a Beethoven a la catorzena exposició de la Secessió, la qual va tenir més de 60.000 visitants. En ella, Klimt, influenciat per l’art japonès, hi participa amb el Beethovenfries, un mural de 2.15×34 metres. Per crear-lo, es basa en la novena simfonia i representa la temptació de la humanitat en la cerca de la felicitat a través de la iconografia mitològica. En l’exposició Drawings from the Albertina Museum, Vienna se’n poden veure els esbossos titulats Studie für das Liebespaar im Beethovenfries, on treballen la part culminant del mural i mostren el  regne de la felicitat ideal, el qual és un reflex de la Oda a l’Alegria de Friederich Schiller, incorporada al cant coral final a la Novena Simfonia. Aquest dibuix va ser també l’estudi del seu famosíssim quadre El Petó (títol original Der Kuss).

“Vaig caminar a través de Klimt fins al març. Avui crec que sóc completament diferent”. Egon Schiele

És al 1908, quan Klimt organitza la primera Viennese Kunstschau i hi introdueix la seva obra Der Kuss, que Schiele queda marcat per aquesta pintura de Klimt: aleshores, Schiele tenia 18 anys, havia estudiat a la famosa Akademie der Bildenden Kunste i s’havia forjat en ell una insatisfacció pels models d’ensenyança conservadors.

Un any després, el 1909, Schiele participà en la segona Kunstschau, per invitació de Klimt. La fascinació de Schiele cap a Klimt seguirà creixent fins al 1910, moment en què Schiele troba la seva veu artística pròpia i distintiva després de passar alguns mesos vivint fora de Viena, i diu: “Vaig caminar a través de Klimt fins al març. Avui crec que sóc completament diferent”. La seva admiració per Klimt és ja una cosa present en el seu art i els intercanvis de dibuixos i esbossos entre els dos artistes fan que la seva connexió creativa creixi.

ELS RETRATS I L’EROTISME: SUPERANT EL TABÚ

En la tercera sala de l’exposició es veu clarament una de les temàtiques bàsiques i més significatives que els dos artistes compartien: els retrats. La gran majoria dels retrats de Klimt són pintures a l’oli, al format quadrat que tant el caracteritzava, i son encàrrecs de personalitats de la societat vienesa, sobretot de dones. En canvi, Schiele, considerat artista emergent durant gairebé tota la seva vida, va tenir com a intenció seguir aquest camí, però no ho va aconseguir i va haver de conformar-se tenint com a models amics i família fins l’últim any de la seva vida, en què sí que va tenir grans encàrrecs. En l’exposició, es poden veure alguns d’aquests retrats, entre els quals hi ha dos retrats de Friederike Maria Beer, una de les poquíssimes persones que van ser pintades per ambdós artistes. A diferència de Klimt, Schiele sí que va tenir un interès especial pels autoretrats, i alguns són presents a l’exhibició de la RA. Schiele s’identificava amb Sant Francesc d’Assís i deia que ell veia l’art com una crida espiritual, en contra del materialisme de la societat capitalista moderna.

Un altre dels tòpics més importants i comuns d’ambdós artistes és l’eròtic. En l’exposició es dóna un paper molt important a aquesta temàtica, dedicant-li una sala sencera amb nombrosos dibuixos tant de Klimt com de Schiele. La sexualitat va ser un tema molt important als dibuixos i pintures d’aquests artistes: els dos sentien una gran necessitat d’entendre el cos i la forma humana a través de la seva pintura. Els dos pintaren temes tabú per a aquella època, com per exemple la masturbació o l’homosexualitat: Klimt ho feia des d’una perspectiva més sensual i Schiele buscant un efecte més directe i provocador.

El 1911, Schiele comença a tenir èxit i realitza la seva primera exposició individual a la galeria vienesa Galerie Miethke. Un any més tard, el 13 d’abril de 1912, va ser denunciat per seducció infantil i immoralitat i va ser empresonat durant 24 dies. El jutge va confiscar-li 125 quadros i els van cremar com a càstig per no haver guardat les pintures eròtiques en un “lloc suficientment segur”. Durant la seva curta estada a la presó, Schiele pinta una col·lecció de quadros, alguns d’ells presents en l’exposició: hi podem apreciar una diferència clara entre els que va pintar els primer dies d’engarjolament -que eren més estructurats-, i els dels darrers dies –que s’atansen al deliri amb, per exemple, una cadira levitant enllà del terra.

El 1916, aquests dos personatges tornen a compartir espai en l’exposicó Berlin’s Wiener Kunstschau, on les seves pintures son penjades unes davant les altres.

Dos anys més tard, el gener de 1918, Klimt és hospitalitzat i mor de pneumònia el 6 de febrer: Schiele pinta tres dibuixos finals de Klimt a al dipòsit de cadàvers. Un mes després, Schiele serà convidat a organitzar la 49a edició de la exhibició de la Secessió on presenta un dibuix on es pot veure una taula plena d’artistes amb una cadira buida, reservada per a Klimt. Aquest dibuix també forma part de l’exposició Drawings from the Albertina Museum, Vienna de la RA de Londres. Aquell mateix juliol de 1918, Schiele lloga l’antic estudi de Klimt amb la intenció de convertir-lo en una escola d’art, però pocs mesos més tard, a finals d’octubre, l’artista es contagia de grip espanyola i mor el dia 31 d’octubre.