Farà cosa de deu dies, la secció Pel forat del pany de La Vanguardia (més coneguda pel seu títol ancestral; La Mirilla) informava d’un espectacle esdevingut al Liceu i que no té cap mena de relació amb una vetllada operística o amb un concert especialment memorable. Segons resava el text de la notícia, una parella decidí assistir a la representació de la Novena Simfonia de Beethoven acompanyada amb el seu nadó. Aterrats pels (previsibles!) brams del nounat, els acomodadors del teatre demanaren als dos cretins en qüestió si podien abandonar la sala, però, acollint-se al dret d’haver pagat les seves entrades, els responsables del Liceu només aconseguiren que el trio es dirigís a una llotja on els sons emesos pel nap-buf quedessin un pèl més esmorteïts i la resta del públic continués tenint la gosadia de sentir un concert de música sense l’espontaneïtat (sic) d’un infant.
La cosa té molts bemolls per diversos motius. Primer, La Vanguardia demostrava l’escassíssim rigor i importància que els mitjans de la nostra ciutat apliquen a la informació sobre la mal anomenada música clàssica, puix que el concert en qüestió no s’hi representava la celebèrrima Novena de Beethoven, sinó la també arxiconeguda (i extraprogramada) Cinquena de Mahler. Detall de cura periodística a banda, d’ençà que la Generalitat aprovà el Decret 112/2010 (sobre el reglament d’espectacles públics i activitats recreatives), al seu article 53 s’hi estipula que “les persones menors de 16 anys tenen prohibida l’entrada a les discoteques, sales de festa, sales de ball, bars musicals, sales de concert, cafès concert i cafès teatre, excepte quan es realitzin actuacions en directe i vagin acompanyades de progenitors o tutors”. La parella, per tant, s’acollia a un dret totalment vigent.
Però com sabem tots plegats, per l’Estat on ens ha tocat viure, la llei no sempre casa amb l’educació ni amb els mínims criteris d’enteniment. Els infants han de poder assistir a un concert de música culta? Oitant! Moltíssima gent ha descobert la melomania de joves i, de ben segur, la majoria de la penya que ens hem dedicat a estudiar música podem citar aquell concert particular que ens il·luminà per sempre (en el meu cas, un recital del guitarrista escocès-balear David Russell al Casal del Metge, de fa tants anys que ni goso escriure el número). Però tots entendrem que una cosa és permetre –o fins i tot promoure!– que un preadolescent acudeixi a un concert i l’altra és ser tant gamarús com per dur-hi un pobre bebè, qui no només no podrà retenir cap record d’aquesta experiència musical sinó que, amb tota previsió, acabarà destrossant la de la resta del públic.
De fet, l’incident en qüestió denota dos signes del nostre temps. Primer, la barroeria de qui s’atorga el dret de fer el que li plagui –inclòs molestar l’alteritat– pel simple fet d’haver afluixat la mosca. En segon terme, la barbaritat d’anar a concert amb un nadó implica un desconeixement absolut de la gràcia d’un esdeveniment musical com aquest. De fet, els melòmans de la ciutat ja estem prou avesats a l’oceànica grolleria dels espectadors barcelonins, que tenen el rècord mundial d’estossegades per minut i que són autèntics especialistes en obrir l’embolcall d’un caramelet justament quan l’orquestra més apiana, per no xerrar d’un altre intrús habitual que mai no falta a cap vetllada orquestral; el telèfon mòbil, sempitern convidat de pedra de les nostres sales i autor de destrosses sonores que hauríem d’enviar-se de pet al Tribunal Europeu de Drets Humans.
La barbaritat d’anar a concert amb un nadó implica un desconeixement absolut de la gràcia d’un esdeveniment musical com aquest
Però dur un bebè a escoltar la Cinquena de Mahler, per molt que els seus pares hagin pagat una entrada de més de cent pepinos o encara que sigui perquè els fot gràcia escoltar l’Adagietto amb el seu primogènit, resulta digne d’un calbot. De fet, els acomodadors del Liceu no haurien d’haver enviat aquests dos enzes a una llotja alternativa, sinó haver-los detingut ràpidament i forçosa (per obligar-los a tornar al col·le!) i procedir a derivar aquest pobre plançó als serveis socials que s’escaiguin per així salvar-lo, pobret meu o pobreta meva, d’una educació més aviat limitada.
