Entre el paqui i l’expat, els barcelonins fa anys que observem com canvia la fisonomia dels nostres comerços i habitatges sense acabar d’entendre per què, per què ara, per què així. La barcelonitat és un tresor tan necessitat de protecció com la londresitat, la parisitat o la berlinitat: l’auge de l’extrema dreta respon a la sensació que els nostres carrers apareixen sorprenentment plens de gent nouvinguda, i dic sorprenentment per no dir massa, però en veritat l’extrema dreta diu massa i aquest “massa” és tant inconcret com perillós.
Al mateix temps, l’extrema esquerra defensa l’ocupació d’habitatges ja no davant cap fenomen immigratori, sinó davant del fenomen especulatiu, que afecta també la figura dels nouvinguts, però els nouvinguts amb diners. Aquest sandvitx, entre el xino de la cantonada i el startupista del 22@ amb àtic a Barcelona i caseta de surf a Biarritz, crea un cabreig que no sempre té com a reacció un decantament per l’extrema dreta: sovint la reacció és la d’ocupar un habitatge o, més aviat, la de marxar. Sentir que la teva ciutat ja no és teva, és a dir que ja no la reconeixes… o bé que ja no la pots pagar, és a dir, que és millor que tu.
De solucions al preu de l’habitatge se n’han plantejades moltes, com la de limitar la compra als estrangers (com han plantejat Andorra o les Balears), però el problema és jurídic i concretament de drets tan bàsics com el de lliure circulació o de propietat privada. A banda que costa massa fer una llei que distingeixi entre els drets dels estrangers adinerats i els estrangers que anomenem directament immigrants: no, no poden tenir drets diferents. Ningú. La qual cosa ens porta indefectiblement no només a la recerca de sòl per a fer habitatge públic, sinó sobretot a la recerca de salaris dignes per als barcelonins. Aquesta seria la solució més liberal i més socialista alhora, la més comprable per ambdós extrems de l’arc ideològic. Simplement, que en aquest país la gent no sigui pobra encara que compagini dues o tres feines.
Apujar els salaris no vol dir (només) establir un salari mínim, sinó veritablement homologar la mà d’obra de Barcelona a la dels països europeus, i això no és només competència estatal o autonòmica: l’Ajuntament podria simplement deixar de contractar empreses que no compleixin amb uns mínims retributius, i no mínims en el sentit de salari mínim, sinó mínims en el sentit d’homologació europea. Això és legal, i és viable. És foment, és discriminació positiva, és obligar, sense obligar, que les empreses es posin les piles. La millor justícia social, però també la millor política de veritable competitivitat empresarial, és deixar de semblar ciutadans disposats a ser humiliats constantment. I que cal un Ajuntament que ens protegeixi, i ens faci sentir dignes de viure aquí, no cal ni dir-ho.
Les solucions al fenomen immigratori, o directament al problema immigratori, tampoc no són fàcils: com dèiem, en drets bàsics no es pot discriminar. Sí que es pot reclamar una competència autonòmica o municipal en el control dels fluxos, és a dir en la quota d’entrada, i sí que es pot també establir col·laboracions publicoprivades com ja es va fer amb els manters per a evitar màfies o la proliferació de negocis tèrbols: per dir-ho clar, tants comerços de cobertes de mòbil a Nou de la Rambla no poden ser tots regulars. Això ho veu l’alcalde i ho veu tothom. El mateix pel que fa al compliment de les ordenances, tot es regularitza si tothom paga una multa i no només els motoristes que han envaït momentàniament el carril bus. Tota la resta ja seria provar de contenir els brètols d’extrema dreta que, a Barcelona o a Ripoll, requereixen més control de flux que qualsevol paqui o qualsevol xino. Però això és un problema d’ordre públic, d’urbanitat i d’allí on no en pot rajar.
En definitiva, la mort d’èxit de les grans ciutats occidentals no només les desnaturalitzen en termes de proliferació de Starbucks i franquícies sinó també en absència d’autòctons que es puguin mantenir com a veïns. A ningú no li agrada veure Venècia buida de venecians, perd qualsevol gràcia i no és tant culpa del turisme com de la manca de protecció de la gent local. La lliure circulació i la igualtat de drets és un avenç, sens dubte. Un privilegi. Ara falta que això de marxar fora sigui realment un dret, i no una obligació. No, haver de marxar de la teva pròpia ciutat no és lliure circulació de persones i de mercaderies. És haver fet les coses de la pitjor manera possible.
