De què té so, el silenci?

Si morir és un fet tan natural, per què ens costa tant parlar-ne?
Hi ha cultures en què se’n parla molt més. Però a la nostra és un tema tabú. I no és pas estrany, perquè també és veritat que, tot i que la mort és un fet natural, també és la fi de la vida, i nosaltres, d’alguna manera, estem programats per estimular-ne la continuïtat. A més, des del moment en què la natura estableix la diferenciació sexual com a mitjà de reproducció, perquè la vida continuï dos éssers s’han de comunicar entre ells. Per això jo sempre dic que hem vingut a aquest món a festejar. Però també hem vingut a cuidar. És molt estimulant veure que, entre restes arqueològiques de fa uns 35.000 i 50.000 anys, s’han trobat persones que se sap que, per viure, van necessitar una altra persona durant tota la vida, que sempre van tenir algú a prop que les cuidava.

Parlant de cuidar i del final de la vida, per què és important una bona comunicació i en què consisteix?
Seria una bona comunicació la que proporcionés al pacient un cert grau de benestar emocional. I l’hi podem proporcionar, primer de tot, amb un tracte amable. L’amabilitat és una d’aquelles qualitats que accepten totes les cultures del món, el que s’anomena un “universal cultural”. Tothom vol veure una cara amable, escoltar una veu amable. I en les situacions vitals més difícils, com les malalties, tant si són terminals com si no ho són, és necessària.

I quin paper hi té el silenci?
El silenci, a la nostra societat, és vist molt negativament: com si provoqués desconfiança, com si amagués alguna cosa. Però també ens hauríem d’educar a saber estar en silenci amb una altra persona, a gaudir del silenci, perquè és un valor fonamental per fer sentir a algú que li fem costat.

Com es cuida, sense parlar?
En el cas d’una persona que és a atencions pal·liatives és molt important la compassió, però entesa com en la filosofia oriental: compartir una emoció amb el desig que l’altre no pateixi. Hi ha moltes estratègies comunicatives que podem utilitzar per fer que algú se senti millor. I són totes emocions molt antigues. Un somriure, per exemple, té uns 25 o 35 milions d’anys. Va començar com una ritualització d’ensenyar les dents per comunicar “no t’amoïnis, que no et faré mal”, i ha acabat com una mostra d’afecte. Mira, quan la gent es pregunta què és la felicitat, una manera d’aproximar-s’hi és aquesta: estimular la neutralització del dolor, del patiment físic i moral. Van molt units, són a la mateixa zona del cervell.

Cap estratègia comunicativa concreta que vulguis recomanar?
De primer, cuidar molt la veu. Nosaltres som mamífers. Els primers mamífers eren animals molt petits, que vivien de nit i a les coves, i van haver d’incentivar molt la producció de sons per poder comunicar-se entre ells. Aquesta comunicació per mitjà del so ha anat passant per la genètica fins a arribar a nosaltres, que hi hem afegit el llenguatge. Però cal no oblidar mai l’element del so: que la nostra veu soni amable.

Després, depèn de la persona, però, en general, tocar i agafar les mans és una cosa que agrada molt. Perquè el tacte dispara la producció d’oxitocina, que disminueix l’ansietat. A més, agafar la mà té un valor simbòlic enorme: culturalment, és el signe més important que algú no està sol.

I si hi ha més intimitat, acaronar el cap. Si t’hi fixes, els micos es passen la mà pel caparró tota l’estona. És saviesa intuïtiva, perquè, en tocar-se el cap, s’estimulen les connexions cerebrals de zones com el neocòrtex o l’escorça prefrontal, que influeixen molt en el benestar emocional.

I com podem saber quan és millor parlar i quan callar?
Cal saber escoltar el que l’altre necessita. Saber-ho, o preguntar, perquè escoltar també és preguntar. La meva mare farà 100 anys d’aquí poc i soc molt conscient que, després de parlar molt, necessita descansar una mica. Però això és una cosa que has d’interpretar per tu mateix. Per això necessitem persones empàtiques, que siguin capaces de reconèixer l’estat de l’altre. No tan sols l’estat mental, sinó també l’emocional. I preguntar, per exemple: “Et sembla bé si descansem cinc minuts?”.

I aquesta empatia, es pot aprendre?
I tant! El que passa és que, en l’educació, la intel·ligència emocional s’ha desenvolupat molt poc. Les emocions també han estat un tabú. I ens hem oblidat que una gran part del coneixement creix sobre una base emocional. En la constitució del cervell, les emocions tenen uns 200 milions d’anys, mentre que el raonament, en té uns 100. Les persones que triem per tenir al voltant, els estudis que fem, els records que conservem… són els que són perquè ens han tocat emocionalment. Les emocions ajuden a conservar la memòria i influeixen molt en l’èxit de les coses. A mi, per exemple, parlar d’aquests temes m’emociona, els tinc un afecte especial des de tota la vida.

Vostè sempre diu que la comunicació és un regal…
Quan venim al món, a la nostra motxilla d’elements innats crec que la capacitat de comunicar-nos és probablement la més important. Perquè en la comunicació hi ha la base de la continuïtat de la vida. Ens permet relacionar-nos amb altres per reproduir-nos, ens permet estar alerta dels perills. I és la natura la que ens prepara especialment per fer-ho, la que, en aquest sentit, ens ha regalat la capacitat de comunicar.

Fotografia: Clara de Ramon

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social ‘la Caixa’