De transformacions i obres

Hi ha un fenomen curiós, amb les ciutats, i és que a tothom li encanta veure fotografies antigues, pel·lícules de filmoteca, notícies de color sèpia o imatges d’hemeroteca. A les ciutats, el pas del temps és curatiu. Vist amb la perspectiva dels anys, la vida dels estibadors al port, els homes amb barret de copa fent-se veure pel Passeig de Gràcia, les grans obres de les Olimpíades que van transformar la Vila Olímpica, esdevenen autèntics espectacles que fan repensar l’ambició dels plans col·lectius, com s’han transformat les societats i fins a quin punt els carrers que trepitgem els devem als esforços ingents i l’audàcia de les generacions anteriors.

Perfils de Twitter com El Boig de Can Fanga, Efemèrides d’arquitectura, Històries de Barcelona, Barcelona Singular, o la secció de Betevé del Va passar aquí, fan una tasca d’investigació i divulgació que apel·la a moltíssimes persones amb interessos molt diversos. A mi mateixa m’encanta, de tant en tant, salsejar per Internet i descobrir històries dels llocs, i de les persones que els van crear. 

És un exercici d’optimisme col·lectiu i d’una certa humilitat històrica, perquè vist en perspectiva, nosaltres també serem un dia les imatges a baixa resolució a una pantalla d’algun parent llunyà. I en general, les transformacions de Barcelona han estat majúscules. Sorprèn que, amb una sabata i una espardenya, i molt pocs mitjans mecànics i una energia bastant d’estar per casa, la ciutat de finals del XIX i principis del segle XX es transformés amb la magnitud que aquests testimonis gràfics constaten. 

Gràcies a aquestes transformacions la ciutat de Barcelona avui té millors carrers, unes platges públiques, grans parcs artificials i una xarxa de metro i trens molt digna. 

Les obres continuen sent un espectacle per a molta gent. Sempre que puc, m’aturo a fer fotografies dels llocs en transformació i conservo algunes imatges magnífiques de quan es va començar a enderrocar el tambor de Glòries. Hi havia unes grans màquines grogues i tot de senyors grans vora la tanca, que s’ho miraven incrèduls i com dient “Voleu dir que acabarà bé tot això?”. I està quedant força bé, perquè el parc està sempre ple de gom a gom i la vegetació comença a veure’s més que no pas l’asfalt. 

Però fa deu anys, els titulars i els partits de l’oposició deien de tot contra la transformació de les Glòries. Que hi hauria un caos circulatori, que una plaça verda només contribuiria a separar el barris en lloc de generar vida urbana, que era un espai massa gros per a romandre buit i sense edificacions… Que s’havia de preservar l’estructura de l’anella de formigó, tallada al trànsit, com a vestigi de l’època olímpica… Se’n parla molt poc, però de fet, la de Glòries és l’única Superilla creada des de zero a Barcelona, perquè per a poder enderrocar l’anella va caldre connectar carrers que abans, simplement estaven interromputs per la gran rotonda. 

Tot això ho escric perquè l’ofici de la construcció està totalment desprestigiat. La crisi financera del 2008 i l’esclat d’una economia basada en el totxo han marcat una opinió pública molt sensibilitzada amb l’excés de grues i excavadores. I, també, la manca de controls sobre l’obra pública, que durant molts anys va ser una font de finançament de partits i d’ingressos extraordinaris per a constructores i proveïdors de materials.

Afortunadament, les institucions canvien i nous mecanismes de control haurien de poder fiscalitzar millor totes aquestes transformacions. Perquè, de transformacions, se’n continuen necessitant. La ciutat es transforma perquè les prioritats dels ciutadans ho fan de manera ràpida i constant. I per assolir ciutats més verdes, espais menys antropitzats, i carrers menys dependents del cotxe, caldrà seguir posant els models urbans cap per avall.