Dissabte, 11 del matí. Hem quedat a La Rambla, a l’alçada del mosaic que Joan Miró va idear, fa més de quaranta anys, per donar la benvinguda als viatgers que arriben a la ciutat per mar. Miró també és l’autor del gran mural que decora la façana de la terminal dos de l’aeroport i que rep els turistes que venen en avió. Estava previst, també, que una obra del mateix Miró acollís els visitants que entren per la Diagonal, però finalment no es va fer. Era l’escultura Dona, ocell i una estrella i havia de fer seixanta metres d’alçada. Qui hi tingui interès, en pot veure la maqueta a la Fundació Miró.
Des de l’inici de la pandèmia pràcticament no arriben turistes a Barcelona. Ni per mar, ni per terra ni per aire. Per tant, el mosaic de Miró fa temps que no té ningú a qui donar la benvinguda i, en conseqüència, els guies turístics tampoc tenen a qui ensenyar els principals atractius de la ciutat.
Personalment, quan viatjo, no soc gens aficionat a fer visites guiades. Sempre m’ha agradat més anar al meu aire i documentar-me pel meu compte. En part perquè, quan he hagut d’escoltar les explicacions d’un guia turístic, he tingut la sensació que perden el temps amb foteses. Per exemple, no suporto l’obsessió que tenen alguns d’ells per les xifres rècord: que si aquesta església té la tercera campana més gran del món, que si per fer aquest canó es van haver de fondre no sé quants centenars d’espases… M’importa un rave, home! També em posen negre quan parlen de la Venècia de l’Àsia, la Capella Sixtina dels Andes o el Hollywood de l’Índia… El que més ràbia em fa, però, és quan t’animen a llançar una moneda d’esquena a la font amb el pretext d’atreure la bona sort o a fregar determinada part anatòmica d’una estàtua amb l’esperança de garantir-te la bona salut. I, vinga, tot el ramat de turistes fent el número, amb la foto corresponent per no oblidar-ho.
No suporto l’obsessió que tenen alguns guies turístics per les xifres rècord: que si aquesta església té la tercera campana més gran del món, que si per fer aquest canó es van haver de fondre no sé quants centenars d’espases… M’importa un rave, home!
Segurament que aquests pobres guies l’únic que pretenen és fer una explicació amena i accessible que pugui agradar a una audiència heterogènia que sovint està més pendent de fer-se una bona foto que no pas d’entendre què és allò que està veient. Per altra banda, al costat d’aquests guies una mica de pa sucat amb oli també n’hi ha de preparadíssims que poden convertir una passejada per qualsevol ciutat en una autèntica classe d’història, art, cultura, arquitectura, urbanisme o antropologia. Professionals que ens ajuden a entendre el perquè de les coses, que saben llegir la història que hi ha escrita a les pedres i, amb les seves narracions entretingudes però rigoroses, ens fan viatjar en el temps.
Aquesta setmana, us vull recomanar que feu una ruta guiada per Barcelona. Que feu el turista. Que us deixeu portar per uns carrers que, encara que potser heu trepitjat mil vegades, us semblarà que veieu per primer cop. Jo ho vaig fer dissabte passat i em vaig sorprendre descobrint façanes i racons del Gòtic que eren nous per a mi perquè, tot i haver-hi passat sovint, me’ls mirava d’una altra manera.
Un convido a mirar-vos Barcelona amb els ulls del viatger i, per fer-ho, us recomano que ho feu acompanyats d’un guia turístic. Només cal que us ajunteu quatre o cinc amics i en contracteu els serveis.
La mirada del viatger és una mirada curiosa, juganera, voluptuosa. Una mirada molt diferent de la del ciutadà corrent. Un convido a mirar-vos Barcelona amb els ulls del viatger i, per fer-ho, us recomano que ho feu acompanyats d’un guia turístic. Només cal que us ajunteu quatre o cinc amics i en contracteu els serveis. Passareu una estona entretinguda per uns carrers excepcionalment tranquils i, al mateix temps, donareu una mica de negoci a uns professionals que fa mesos que les passen magres.
