Quan jo tenia la sort de viure a Barcelona cada hora del dia i de la nit (aquell tornar a casa baixant per les Rambles, anys sencers…), no m’agradava gens l’hotel Majestic. Li tenia tírria. N’estava embafada.
Per què? Coses meves.
Evidentment no pensava discutir-li a ningú abans, com tampoc no penso fer-ho ara, que era i és un hotel poderós, clàssicament proporcionat, admirablement distribuït. Sobretot, admirablement escarxofat en una de les millors cantonades del Passeig de Gràcia. Quan, com jo, has viscut sis anys a Nova York, aprens a donar valor a que les rajoles del terra encaixin com un miracle. Ja no diguem si són més o menys de Gaudí…
Jo ja portava anys a Madrid quan vaig descobrir que el Majestic no sempre s’ha dit Majestic i prou. En el moment de la seva fundació l’any 1918, el seu nom complet era Majestic Inglaterra. Després, cap allà pels anys 40, a conseqüència d’un cert mal ambient antibritànic (Gibraltar, espanyol!, es veu que hi havia qui s’entretenia a cridar llavors al mig del Passeig de Gràcia…), ho van deixar en Majestic i ja ens entenem. En simplement Majestic.
El Majestic pot presumir d’hostes il.lustres, fins i tot d’hostes transcendents. Antonio Machado hi va passar els seus darrers dies abans d’enfilar el penós camí fins a Cotlliure. Leo Messi potser s’hi prendrà un dia el seu últim mate amb cacaolat abans de… També han desfilat per aquí León Felipe… Lorca… Picasso… L’indefectible Hemingway (en aquest país és gairebé una vergonya regentar un bon establiment amb llicència per a vendre alcohol on Hemingway no arribés mai a posar els peus)…Una reina….Jo mateixa hi vaig viure fa temps una nit en blanc tan inesperada com inoblidable. Vet aquí que em retrobo per sorpresa amb el meu primer amor quinze anys després de deixar-ho, vet aquí que acabem al Majestic, vet aquí que…
Només això (bé, això i els esplèndids gintònics…) ja me l’humanitzava fort, l’hotel. Ja m’havia de fer estimar-lo. I tot i així, jo li tenia tírria. Per coses meves, us deia abans. Quines coses? Bé, quan et passes anys i panys cobrint com a periodista totes les nits electorals del mateix partit polític (o ni que sigui d’una coalició de partits, que un de sol no es baralla ni volent…), és normal que acabis una mica intoxicada. Més quan totes aquestes nits electorals se celebren sempre al mateix hotel. Al marge de consideracions morals, sospesant estrictament l’estètica de les coses, la política té en comú amb el joc i amb la prostitució, que sempre semblen més interessants i originals per a qui s’ho mira des de fora que per a qui s’hi dedica. Vista per dins, la política és molt sòrdida. Pitjor que sòrdida: és asprament repetitiva, com la cançó enfadosa…
Durant molt de temps, en el meu pati del darrere mental, el lobby del Majestic era el lloc on una vegada em vaig arribar a presentar de camuflatge, del bracet d’un company periodista de La Vanguardia, fent veure que érem matrimoni. A mi només em mancaven el vestit jaqueta i el barret si és, no és, de la Ingrid Bergman a Casablanca, ell era ben capaç de posar en qualsevol moment tot el bar de l’hotel a cantar La Marsellesa… Jo havia reservat una taula per a sopar a nom de Maria Arias (el meu segon nom i cognom reals), perquè un ocellet ens havia dit que allà es rifaven salconduits signats per a sortir de la zona ocupada pels nazis, ai perdó, m’he trabucat, vull dir, que allà estaven a punt de sopar en secret les planes majors de dos grans partits polítics (i mig), que fins llavors no s’havien pogut veure ni en pintura, però que si aconseguien superar el mutu fàstic i pactaven, ai si pactaven…Riu-te’n de Ribbentrop i Molotov.
El que va passar aquella nit és Història. Fins i tot per a mi, que em vaig haver d’encarar amb un Mosso d’Esquadra que me’n volia fer fora, que em volia fer fora del lobby del Majestic. A mi. Vet aquí l’escena:
Mosso: Vostè sap perfectament que aquí, avui, no se pot estar!
Servidora: Ah, no? Qui ho diu?
Mosso: Vostè sap perfectament que avui per aquí no se pot passar!
Servidora: Escolti, mestre, faci el favor de dir-los, vostè ja sap perfectament a qui, que si se volen reunir d’amagat, que ho facin a la Casa dels Canonges, no a un dels millors hotels de Barcelona! Perquè som en un lloc públic! I vostè no sé què es pensa, però no em pot fer fora a mi d’un lloc públic!
Mosso: Però és que jo sé que vostè no és clienta!
Servidora: Com que no? Tinc taula reservada per a sopar!
Mosso: Ah, sí? Vamos veure si se pot comprovar!
Mai no oblidaré el desolat pam de nassos d’aquell pobre Mosso quan li van dir que sí, que una tal Maria Arias tenia reserva… Una mica com el meu quan vaig veure que segons avançava la nit, allò s’omplia fins a la bandera de periodistes (adéu, exclusiva…). Pitjor encara: em vaig quedar sense sopar.
Resumint: que jo al Majestic havia fet una mica de tot, al llarg de tots aquests anys, però entre una cosa i l’altra, el que no havia fet mai era sopar-hi. Fins fa deu dies.
Fa exactament deu dies, a comptar cap enrere des d’avui, se’m veu a mi baixant d’un taxi a la cantonada Passeig de Gràcia amb València i entrant en aquell lobby farcit d’obscurs records… D’entrada parpellejo, sorpresa. Tot és molt més modern i ben il.luminat del que jo recordava. També està molt més buit. No és que no s’hi vegi ni un sol Mosso o polític, és que no s’hi veu gent. Amb prou feines hi ha personal, com en aquell bar desert de la nau espaial Passengers, on servia les copes un robot interpretat per Michael Sheen…La Covid-19 ens ha posat a tots a viure una certa vida d’astronauta… Se’m fa un petit nus a la gola…Trepitjo una estora que se suposa que m’ha de desinfectar les sabates, agafo gel hidroalcohòlic, un senyor amb aire de ser doncs això, Michael Sheen fent de robot, m’indica on haig de posar la mà perquè un sensor em prengui la temperatura…
Servidora: Jo és que he quedat per a sopar al terrat…Però com que no hi he pujat mai, ni sé com s’hi va…
Michael Sheen: (Després d’assegurar-se que la meva temperatura és la correcta) Jo l’acompanyo a l’ascensor…
De debò que res no és ni de lluny com jo ho recordava. Ha canviat l’hotel? He canviat jo? Tornarà alguna vegada el món com abans era? Volem que torni?
Els dubtes, l’angoixa, la tensió existencial, etc, dura el que trigo a sortir de l’ascensor per anar a parar a…Déu meu, al més encisador i resplendent dels terrats. No és que jo no hagi vist terrats carismàtics a la meva vida. Nova York i Madrid –on visc ara, recordeu?-, en van plens, d’hotels i de garitos que en tenen, i que els exploten amb gran èxit de crítica i de públic.
Però això és diferent. El terrat del Majestic se’m bada com el somni d’una nit d’estiu, una de les primeres que corre una fresca gentil, que deixa seure, que deixa viure. L’horitzó de taula a taula és tan extens i tan net (no sé si per disseny, si per Covid, o si perquè queda gent prou fina de nota com per a fer de la necessitat virtut, i de la distància social un art…), que em sento més persona que d’habitud. Amb dret a una intimitat més gran. Predomina arreu la fusta, podria semblar un vaixell, un immens vaixell volador…Un zeppelin màgic? A una banda veig les llums de Montjuïc, i a l’altra l’emergència airosa de la Sagrada Família com si tot fos meu i a tocar, com una casa de nines llargament perduda, retrobada de cop quan ja no hi comptava…
I després hi ha tota la resta: els gintònics que aguanten el tipus i la llegenda, sopar bé, amb un servei dil.ligent i acurat sense resultar emprenyador ni servil, la piscina, el detall de la bosseta que et donen per a desar la mascareta, fins i tot la bona presència generalitzada de la parròquia, diries que han fet un càsting a tots abans de deixar-los pujar…L’hauré passat jo també, sense saber-ho?
Per un intensíssim moment espectacular, tots els meus sentits s’amaren d’aquell prodigiós poder de seducció sense límits que un dia no tan llunyà va caracteritzar i definir Barcelona. Sense matisos. Sense peròs. La recança d’aquell poder és tan immensa, que sento que em roda el cap.
Sento que en aquest terrat comença una nova aventura, una nova història d’amor amb Barcelona. Sento que avui engega a rodar tot un altre futur.
Continuarà.
