Del plat a la pantalla

Fa unes setmanes, el director Richard Linklater explorava al BCN Film Fest els criteris que ens condueixen a triar el visionat d’una pel·lícula sobre una altra. De manera similar, sovint visitem restaurants no només per la seva oferta gastronòmica o tipus de cuina —el que podríem equiparar al gènere, als actors o al propi film—, sinó que els seleccionem per raons més vinculades a l’equip i les seves visions del món.

Aquest és el motiu pel qual molts establiments, com Disfrutar o Smoked Room, guanyen un gran reconeixement després de pocs mesos d’haver obert. I és que les guies i els experts en gastronomia identifiquen els restaurants de la mateixa manera que els crítics saben que un film de Tarantino aconseguirà cinc estrelles. Aquí l’argument és el de menys: els actors, els guionistes, el director i fins i tot la productora són l’únic centre d’atenció.

Comencem comparant el tema més abstracte: no és el mateix que una pel·lícula estigui distribuïda per A Contracorriente Films o comunicada per MadAvenue que per Sony Pictures, ja que cada una d’elles treballa amb un concepte diferent d’espectacle. De la mateixa manera, hi ha agències gastronòmiques amb diferents sensibilitats: gegants com Interprofit, XXL o GSR representen els Indiana Jones locals; Pica Pica, SRC o LaMaga aposten pels Before Sunsets i Past Lives.

Estudis com The Walt Disney Company o Artisan Entertainment podrien equiparar-se als grups de restauració: sota un mateix nom, Tragaluz, Goût Rouge o La Confiteria plantegen una història compartida en diversos locals; el Grup Cabo, Varela o Collonut, per la seva banda, podrien ser un Pathé; més reflexius, però igualment múltiples. Projectes com Tramendu, sense dubte, encarnen l’esperit linklaterià de Detour: tres capes d’experiència per a tres films/locals diferenciats.  

Els directors de cinema ja sabem qui són: aquests grans chefs que dirigeixen les cuines i atreuen mirades amb el seu nom. Poden haver fet un únic film o tenir-ne diversos; dirigir-los a diari o només assessorar-los, però sempre marquen el resultat final amb una visió pròpia, comercial o autorial. Sciamma, Hong Sang Soo, Ducournau o Spielberg poden equiparar-se a Sara Valls (Xeixa), Arnau Muñío (Direkte), Laura Veraguas (VER AGUAS) o Dani García, el qual obrirà properament Leña al Grand Hyatt Barcelona.

Altres vegades, triem una pel·lícula o restaurant en funció del seu gènere, tipus de cuina, temàtica o interiorisme. Les receptes, que requereixen un treball minuciós, es podrien considerar els personatges que segueixen les instruccions detallades d’un guió. El Tyler Durden de Brad Pitt es pot imaginar com una hamburguesa amb bacó, sense que això suposi un menyspreu; de fet, la raó per la qual trobem interessant un restaurant té molt a veure amb les receptes que els defineixen.

I arribem a una de les figures més fascinants del món del cinema, els guionistes. Aquesta espècie amagada i reflexiva, sovint oblidada pel gran públic, són l’autèntic Geppetto de la funció. La decisió de veure una ficció perquè està escrita per Kaufman, Dunham, Sorogoyen o Fielder és un detall que també es trasllada al món gastronòmic. 

Un exemple seria visitar Jon Cake & Wines perquè la carta de vins està elaborada per Partners in Wine (Rubén Pol és ex-sumiller de Disfrutar) o fixar-se amb qui treballa l’Oriol Rovira d’Els Casals (PORK… boig per tu), el xocolater Pol Contreras (Bodega Bonay) o en Carles Bonnin de La Destilateca (Assalto, Lluerna i, òbviament, el Disfrutar omnipresent). Gastroguionistes que, cal remarcar-ho, brillen gràcies a un equip tècnic i de sala conformat per molts professionals.

En la xerrada que esmentava al principi, Linklater també explicava que “el cinema és per a aquelles persones que volen escapar de la realitat”. Sovint em pregunto si els restaurants no són, de fet, exactament això.