Delfos a l’Eixample

Durant anys em vaig permetre el luxe de tenir una bruixa particular i de veure quina cara posava la gent quan ho deia. Avís a navegants i a lectors de poca fe: no pensó esmerçar ni un àtom d’energia maldant per convèncer ningú de si això del tarot funciona o no funciona, si és pseudociència, si és suggestió o si és superstició…Posem que jo no discuteixo el mannà quan plou del cel ni la llei de la gravetat quan una poma m’abonyega el cap. La Jeannine m’ho “endevinava” tot amb un punt fins i tot inquietant de detall, fi de la discussió.

A més m’agradava anar-la a veure només pel gust de la seva companyia, de parlar amb ella. Imagineu-vos una francesa carregada d’anys, de carns i de fills (deu en va arribar a tenir, de marits diversos), que es guanya la vida tirant les cartes al personal però que, més enllà d’això, és cartesiana i lliurepensadora de mala manera. Era un contrast divertidíssim. Lluny de vestir la nina del seu ofici amb els set bels del misteri, parlava i actuava com la persona més descreguda de la terra. Recordo que vaig arribar a preguntar-me si el seu increïble do (perquè el do, ja us dic jo que el tenia…) no era una broma macabra del karma o fins i tot una perfídia còsmica equiparable a la de la pobra Cassandra de Troia, condemnada a profetitzar-ho tot sense que se la cregués ningú de res.

Van anar passant els anys i les ciutats a la meva vida, te’n vas a Madrid, te’n vas a Nova York, dels dos llocs en tornes, i no sempre, però sovint, quan passava per Barcelona m’agradava escapar-me, gairebé escapolir-me, a Les Gens Que J’Aime, a veure la Jeannine. El món s’havia anat tornant acceleradament menys màgic però ella seguia allà, ocupant el seu estrany, solemne centre, on s’aplegaven la vidència i la raó més esmolada, la fetilleria i la Il·lustració.

Molts cops la vaig anar a veure per vici, però algun cop sí que em rosegava la necessitat de preguntar-li el què. Vaig quedar amb un molt adolorit pam de nas quan, fa ja uns anyets, hi vaig anar i no només ella no hi era, sinó que em van dir que no hi seria mai més. Que s’havia retirat a no sé quin poble de la Catalunya interior, ja gran i massa malalta per a seguir essent l’oracle de Les Gens Que J’Aime.

La va substituir una altra bruixa, o tiradora de cartes, o tarotista, o com en vulguin dir. Els epígrafs professionals són cada vegada més líquids, per exemple un amic meu escriptor s’ha assabentat que a Hisenda el tenen enregistrat com a “repartidor de diaris”… Al tema: la succesora de la Jeannine era una bona dona, i fins diria que era prou bona en l’ofici. Gràcies a ella em vaig treure del damunt a temps un sac de patates que tenia per quasi nòvio. Etc. Però suposo que a certes alçades de la vida, vulguis o no vulguis, hi ha complicitats que ja les tens cobertes. A la meva vida hi havia lloc per a una Jeannine, i no m’imagino encabint-n’hi cap d’altra.

Uns mesos després de la meva darrera visita a Les Gens Que J’Aime em va trucar la nova, la Montse. Jo li havia demanat que si sabia res de la Jeannine m’ho fes saber. Bé, se’n va assabentar i m’ho va fer saber. La Jeannine era morta.

Vàrem plorar plegades al telèfon, i va ser una cosa esqueixadorament dolça, neta, definitiva. Per això ara m’ho rumio dos i tres cops abans de qüestionar la capacitat d’algú per a tirar les cartes per telepatia. Perquè jo he vist coses que no us creuríeu. Naus d’atac en flames més enllà del muscle d’Orió. He vist raigs-C lluir en la fosca prop de la porta que s’obre…ara mateix.