El Luna Rossa Prada Pirelli, l’equip que vol endur-se la copa a Itàlia

Una inusual quietud regna a la Barceloneta. És massa aviat per a alguns i massa tard per a uns altres; per a uns pocs, és l’hora ideal per a un bany matutí, o la desgraciada hora d’anar ja a la feina després de les vacances. Enmig d’aquesta calma, desenes de persones es desplacen cap als molls, i van més enllà fins i tot de la silueta de l’Hotel W, fins a arribar a una nau de més de 4.000 metres quadrats: és la base del Luna Rossa Prada Pirelli, l’equip italià que vol guanyar la Copa de l’Amèrica.

A l’interior de la base, la calma desapareix. Unes 140 persones treballen al Luna Rossa: molts d’ells formen part de l’equip des de la passada edició de la Copa de l’Amèrica, disputada el 2021 a Auckland, mentre que altres s’han anat sumant des de llavors, com explica el gerent de logística de l’equip, Giulio Giovanella. Entre els qui treballen a la base s’inclouen, com no pot ser d’una altra manera, els regatistes de la categoria total i de la femenina i juvenil, i també els imprescindibles enginyers i dissenyadors dels quals depèn el vaixell amb el qual navegaran, en una competició que és tan nàutica com tecnològica.

“A l’equip de disseny, som un grup ben estructurat que treballa col·laborativament”, relata l’enginyer nàutic Gabriele di Trapani. En la seva segona Copa de l’Amèrica, la seva principal tasca se centra en el disseny del floc: la vela triangular que se situa davant del pal. La seva labor exemplifica el nivell d’especialització dels membres de l’equip de disseny, encara que recalca que la seva posició “és una mica polifacètica”, i li permet dissenyar i gestionar altres components i projectes. 

A Di Trapani li agrada arribar aviat a la base: “La meva rutina varia lleugerament depenent de la fase de la competició, però generalment prefereixo arribar d’hora, organitzar les tasques diàries i llançar-me directament a la feina, per assegurar un dia productiu”. I és que les jornades són llargues, i sovint fins i tot sobrepassen l’hora de sopar. Afortunadament, la base disposa “d’una cuina ben organitzada que prepara àpats deliciosos: és gairebé com menjar a casa”.

El mateix equip d’enginyeria va ser l’encarregat de dissenyar l’interior de la base. Dotada de panells fotovoltaics a la seva coberta, els espais en els quals es prepara l’equip italià compten amb gimnàs, àrees tècniques i oficines, a més de la zona d’hospitality i de la cantina i cuina d’inspiració italiana que tant agrada a Di Trapani. La base i la destresa de l’equip ha anat evolucionant al mateix temps que ho ha fet el seu entorn, que s’ha transformat urbanísticament durant els últims anys, amb l’obertura del passeig del rompeolas, miradors i  la Nova Bocana. En les últimes setmanes, a més, la base ha guanyat en connectivitat: el flamant bus nàutic la connecta en deu minuts amb Drassanes des d’una estació situada a pocs metres de la base.

Com en el cas dels enginyers, el dia també comença aviat per als regatistes, amb una sessió d’entrenament matutina que arrenca no més tard de dos quarts de nou. Després, l’esmorzar: “Iogurt, fruita i fruits secs”, com detalla Andrea Tesei, integrant de l’equip. La rutina acostuma a ser la mateixa tots els dies: després de reposar energia amb un esmorzar saludable, és hora de la sessió teòrica per als regatistes, en la qual analitzen informació i dades dels seus entrenaments per millorar el seu rendiment i maneig del vaixell, així com la seva comunicació.

I és que la comunicació entre els membres de l’equip és clau per intentar aconseguir la coneguda com a Gerra de les Cent Guinees. Vuit tripulants van a bord dels vaixells voladors —coneguts tècnicament com AC75—, i la coordinació entre ells ha de ser el més estreta possible. Cadascun té la seva funció, inclosa la de manejar el timó i la insospitada de pedalar: és el cas dels grinders, que s’encarreguen de generar l’energia del sistema hidràulic mitjançant pedals giratoris. Tesei ocupa la posició de trimmer, que es dediquen a ajustar els foils i les veles contínuament, per a adaptar-los al vent i a les ones amb la finalitat de desplaçar-se el més ràpid possible, a velocitats que poden assolir els 90 quilòmetres per hora.

Les sessions diàries de navegació de Tesei i els seus companys s’allarguen entre tres i quatre hores. Comencen normalment després del migdia, quan el vent és més favorable per entrenar —de fet, les regates de la competició comencen a les dues del migdia. Després de la llarga sessió al mar, arriba el torn de posar en comú les impressions de l’entrenament: “Recopilem tots els comentaris sobre la navegació perquè els dissenyadors i entrenadors ens ajudin a millorar l’endemà”, relata Tesei, que destaca que el camp de regates davant Barcelona “és molt diferent dels anteriors a causa del tipus d’onades”. Davant aquest repte, “serà molt interessant veure les diferents solucions de disseny adoptades pels equips”.

El trimmer acaba la seva jornada tornant amb bici a casa. En el seu cas, es tracta d’un allotjament que comparteix amb membres de l’equip, mentre que altres integrants del Luna Rossa estan instal·lats amb les seves famílies en allotjaments propis. “Molts dels membres de l’equip es van desplaçar a Barcelona amb les seves famílies, i vam seleccionar els allotjaments depenent de les necessitats específiques de cadascun. En general, tots estem ben posicionats i no lluny de la base”, detalla Giovanella.

El gerent de logística de l’equip posa en valor el dinamisme de Barcelona, “una ciutat única, viva, alegre, rica en història i cultura i amb un estil de vida que no dista massa de l’italià, la qual cosa fa que tot sigui més fàcil”. Di Trapani comparteix el seu entusiasme per la capital catalana, que ja havia visitat anteriorment, però en la qual mai havia treballat: “És la primera vegada que experimento la ciutat des d’una perspectiva professional, i crec que estem treballant en una de les millors ciutats del món”. 

No obstant això, l’entusiasme que desperta la ciutat no és suficient com per voler repetir a Barcelona, i és que “a la Copa de l’Amèrica és el guanyador el que posa les regles i el que organitza la següent edició”, com recorda Tesei. I el que volen els italians és guanyar la competició i, com no, disputar la pròxima edició a Itàlia, com remarca Di Trapani: “Encara que m’encanta Barcelona, desitjo sincerament que la pròxima Copa de l’Amèrica sigui a Itàlia. Creuem els dits!”.

I fan més a creuar els dits: després que a la passada edició fossin l’equip que es va disputar la final amb els neozelandesos —amb tres victòries italianes davant les set dels kiwis—, el Luna Rossa sap molt bé què fer. “Som un equip de regatistes professionals, molts de nosaltres hem fet diverses campanyes de Copa de l’Amèrica, per la qual cosa sabem exactament quin és el nostre treball i com fer-lo”, reivindica el gerent de logística dels italians, que van ser segons en una competició en la qual formalment no hi ha segon. “Estem molt satisfets amb l’equip, el vaixell i el programa d’R+D, i ara és el moment d’enfrontar-nos als nostres oponents”.