“Desfer analíticament alguna cosa per donar-li una nova estructura”; així defineix la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) aquest verb transitiu que se li atribueix al filòsof francès Jacques Derrida als anys 80. Aquest verb s’ha tornat a posar sobre la taula, sota la catifa i dins del calaix, i al costat del feminisme en aquests darrers anys. El vam començar a escoltar i normalitzar a la sèrie Machos Alfa de la boca de Santi Millán a la seva acadèmia de noves masculinitats. Des de l’humor i el riure hem anat incorporant-lo al nostre vocabulari de gent moderna i alliberada. I aparentment feminista.
Desconstruir-nos és el que fem quan intentem desaprendre, esborrar normes i desactivar els prejudicis que ens porten a fer les coses sota els mateixos criteris sense tenir en compte què ha canviat en nosaltres i en l’entorn. Justament estant atentes a aquests canvis, no ens queda cap altra opció que desconstruir-nos. Davant l’evolució del feminisme, dels feminismes, no podem estancar-ne el significat i l’impacte. El feminisme és una manera de viure, d’opinar, de decidir, de crear, d’estimar, de pensar, d’educar… És una manera de ser i d’estar al món. És una actitud. El feminisme va paral·lel al moment històric que estem vivint i exigeix revisitar-lo.
En aquesta desconstrucció és quan hem d’incloure l’home en la conversa, l’hem d’escoltar i explicar de què va això de la igualtat. Que no és un tema de privilegis, és un tema de drets conquerits, no adquirits. És un tema de no deixar-nos emportar per la inèrcia, perquè la inèrcia és masculina. Quan prenem consciència del poder de ser i d’estar feminista, tot és més fàcil. Sent conscients detectem les situacions que hem normalitzat i que són immensament injustes.
Fa sis anys que investigo com són i com imaginem els homes feministes; m’interessa molt saber què penseu del feminisme, com ho viviu i com podem fer perquè us sentiu lliures, benvinguts i feliços en ell. I és imprescindible una desconstrucció, un reset, un començar de nou. No podem afrontar el segle XXI, el segle del #seacabó i del #metoo, amb les limitacions i pensament del segle passat. I aconseguir això és apassionantment complex, perquè ells no saben què fer i nosaltres estem fartes de ser empàtiques, pacients i generoses. I això només ens porta a polaritzar; i surten a escena la machosfera i les feminazis. I en aquests extrems tenim les xarxes socials per amplificar aquesta distorsió i manipular tot el que s’està fent per avançar alimentant les opinions oposades i crear bàndols.
Veig el feminisme com aquesta abraçada que ens desmunta i on ens hi quedaríem sempre, perquè ens ha relaxat i ens ha humanitzat. Així imagino l’efecte del feminisme en l’home. Aquest acceptar un altre paradigma, altres marges, altres normes de joc, altres maneres de sentir. Desaprendre, qüestionar i prendre consciència de les inèrcies.
