Desenterrant el drama del botxí Nicomedes

En aquell panorama urbà poblat per protestes, bombes, repressió, esplendor burgès, laïcisme, catalanisme i anarquisme, Méndez anava a ajusticiar a la seva última víctima, Juan Rull, el Cojo de Sants, primer executat en la història de la presó Model. Amb aquest episodi es tancava la llarga trajectòria laboral d’un personatge el drama vital del qual recupera Salvador García Jiménez a través d’un imponent volum àmpliament il·lustrat i documentat.

El llibre explica la història i les històries, però també traça la vida i caràcter d’un home que va viure la seva professió amb un esperit fortament competitiu: una encesa passió per la labor d’executar de la forma més neta i humana possible, mentre el món li queia damunt repetidament, una vegada i una altre.

— Em cal aclarir, primer de tot, una qüestió: Com és que un senyor de Múrcia es posa a explorar la vida d’un dels personatges de la Barcelona vuitcentista, creant un assaig que tan bé capta l’esperit d’aquella ciutat en expansió i transformació?

— Em considero un escriptor internacional i visc a Múrcia com podria viure a París, Tòquio o Nova York. De fet, he publicat a Mèxic, l’Argentina i Alemanya. A més, compto amb llibres publicats a diverses editorials catalanes com ara Libros de la Frontera, Ariel, Melusina o Plataforma Editorial. En l’actual panorama de la literatura, la mediocritat està sobrevalorada; valgui d’exemple el Premi Planeta. Jo miro d’investigar la vida d’un personatge transcendental, esprémer-la, amb gran quantitat d’armes: les de poeta, narrador, assagista i investigador de tots els arxius i hemeroteques, disposat a pagar el preu pels drets d’autor de qualsevol imatge o document.

— Parlem del protagonista…

— Nicomedes Méndez va començar a ser per a mi el mestre de tots els botxins espanyols, digne de figurar en una biografia novel·lada. Ho demostra que, en una proposta de les Corts per estalviar diners a pagar als botxins de totes les Audiències Territorials, pretenguessin nomenar-lo botxí únic d’Espanya, com ho era Anatole Deibler a França, al control de la guillotina. Fa anys, impactat per la vida d’aquests funcionaris de la justícia, repudiats pel poble, vaig començar a desenterrar el drama del fosc botxí Nicomedes, arribant fins al fons de totes les seves angoixes i secrets. Vaig estudiar a consciència l’hàbitat i la història en què li va correspondre viure. El mapa de les seves actuacions per engarrotar als condemnats a mort va ser extens, per la qual cosa també apareixen més de mig centenar de pobles de l’Audiència Territorial de Catalunya en què aixecava el gran teatre públic del seu cadafal.

“Em considero un escriptor internacional i visc a Múrcia com podria viure a París, Tòquio o Nova York”

— El volum té 455 pàgines exquisidament documentades. Quant de temps li va portar completar-lo?

— En la recerca vaig emprar diversos anys, amb una paciència infinita, perquè havia de bussejar en els arxius de protocols notarials, arxius parroquials, arxius de fotografies, premsa històrica, llibres relatius a aquella època… descobrint a vegades preuades joies en forma de documents inèdits. Per exemple, a la biblioteca de València vaig trobar per atzar el diari d’un botxí que citava en diverses ocasions a Méndez, i vaig aconseguir que un col·leccionista de fotos sobre la pena de mort em concedís permís per publicar una fotografia totalment inèdita d’ell en plena actuació, ajusticiant a quatre reus a Vilafranca del Penedès. De totes les imatges que es conserven d’ell, aquesta és en la que se’l pot apreciar amb més claredat. Escriure el llibre i corregir-lo escrupolosament en diverses ocasions em va portar al voltant de quatre anys.

— Podem considerar aquesta obra una mena de continuació del seu llibre No matarás, célebres verdugos españoles, publicat fa ara 14 anys?

— Aquell va ser el llibre del que més entrevistes, crítiques i comentaris va obtenir tot el catàleg de l’editorial Melusina: conté nou biografies d’executors de justícia espanyols coetanis de Nicomedes Méndez. Aquella biografia que vaig dedicar a aquest personatge va ser el germen de les 455 pàgines i les terribles il·lustracions de què consta el nou llibre. Llavors van plagiar a diaris, revistes i Internet part de la meva recerca, sense citar-ne la procedència. Es pot veure a Wikipedia, que copia diversos dels errors que vaig cometre, com el de dir-li a la dona del botxí Alejandra Amor, o reduir els seus destins únicament a l’Audiència Territorial de Catalunya. En aquest nou i definitiu assaig biogràfic aporto centenars de noves dades que demostren el plagi de tots els qui van parlar de Nicomedes Méndez a l’ombra de No matarás.

— Per exemple?

— L’esposa de Nicomedes Méndez es deia Alejandra Barriuso Amo, 18 anys més gran que ell, i el botxí va començar a treballar a l’Audiència Territorial de Valladolid, on va ser-hi durant onze anys abans de traslladar-se a Barcelona. Arran de la publicació d’aquest llibre, Wikipedia i tots els que van parlar de Nicomedes sense investigar hauran d’eliminar les seves pàgines i llançar-les a la paperera. Aquest és també un altre dels motius que em van portar a escriure el llibre: el meu rebuig als que cometen plagis que tant han proliferat en aquest país, des del president Pedro Sánchez als acadèmics Antonio Pérez Reverte i Camilo José Cela, sense oblidar a Manuel Vázquez Montalbán.

— I com va viure Nicomedes a Barcelona?

— Sobre Nicomedes, la memòria popular barcelonina el retrata ja vell, als cellers de Vila i Vilà, explicant les seves penes i gestes a canvi d’uns gots de vi. Però la seva va ser una vida densa i dura. Per exemple, amb la mort de la seva filla en la que sens dubte va ser la nit més trista de la seva vida… És cert que intentava actuar en el que ara es diria un cafè teatre, explicant les seves execucions mentre presentava, convertits en ninots de cera, als protagonistes dels seus patíbuls, però l’ajuntament li va denegar aquest lúgubre projecte. La tragèdia de la seva existència la vaig començar a escriure sobre documents estesos sobre la taula del meu despatx que ningú sabia ni que existien, que vaig poder rescatar amb gran esforç. Tenia els certificats de mort de la seva filla i del seu fill; el seu testament, els documents dels seus enterraments en el cementiri de Montjuïc, els plànols de la casa que es va construir al carrer Verdi i un llarg etcètera.

“La tragèdia de la seva existència la vaig començar a escriure sobre documents estesos sobre la taula del meu despatx que ningú sabia ni que existien, que vaig poder rescatar amb gran esforç”

— Algun detall més?

— La seva filla Paula, amb 20 anys, es va suïcidar disparant-se amb la pistola del seu pare, abatuda perquè el nuvi havia trencat la seva relació amb ella després d’assabentar-se que el futur sogre era botxí. I el seu fill Juan, incapaç de suportar els ensenyaments pràctics als que el sotmetia el seu pare per deixar-li en herència l’ofici, va embogir i en un dels seus atacs va morir immobilitzat amb una camisa de força a l’asil de pobres. La nit que Nicomedes va acariciar desesperat el cadàver de la seva filla, la policia li va salvar la vida arrencant-li de les mans l’escopeta que empunyava amb el canó enganxat a un costat del coll. Al meu parer, aquesta tremenda biografia de Nicomedes, un legal assassí en sèrie, mereixeria una pel·lícula o sèrie.

— Què és el garrot català, que va inventar Nicomedes Méndez? Realment escurçava l’agonia dels ajusticiats?

— Va consistir en la col·locació d’un punxó a l’argolla que estrenyia el coll dels reus per a fulminar-los immediatament, sense cap convulsió, travessant-los el bulb raquidi. Nicomedes, un home en el fons amant de la seva feina, compassiu, intentava els condemnats que s’asseien a la banqueta no patissin ni un segon d’agonia. La seva invenció va ser aprovada per l’Audiència de Barcelona, comprovats els seus bons resultats, perquè la majoria dels reus preferien que fos ell qui els donés mort per la fama de diligència i perfecció en l’ofici que havia aconseguit. Cada cop que acabava la seva intervenció, solia dir fredament: “Vámonos con la música a otra parte”. També repetia orgullós i amb supèrbia per aquella fatídica missió que li havia encomanat la llei en el cor de Barcelona, plaça monumental de la seva consagració: “Soc inventor. He inventat un procediment per a evitar que el meu home tregui la llengua”. De fet, ell havia ideat la manera de ficar-li a la boca als seus reus engarrotats la llengua amb una cullera, per evitar el gest horrible.

— Parlem d’aquella Barcelona que per fi transcendia les seves muralles i s’anava, a poc a poc, sanejant. És, indubtablement, una protagonista més d’aquest llibre.

— El 7 de novembre de 1893, quan s’estava cantant al Gran Teatre del Liceu el segon acte de l’òpera Guillem Tell, el terrorista anarquista Santiago Salvador va llançar des del galliner a la platea dues bombes Orsini. Només en va esclatar una, amb un total de dotze morts i 35 ferits, dels quals també van perdre la vida més endavant vuit més. A conseqüència d’aquestes bombes i de les que farien esclatar anys després els anarquistes als carrers, Barcelona començaria a ser coneguda internacionalment com la Rosa de Foc. Nicomedes Méndez va executar anys més tard a Santiago Salvador entre l’aplaudiment i els crits d’un nombrós públic, que celebrava aquests actes macabres com si fossin una festa.

— La ciutat és un protagonista més del llibre. 

— Un altre capítol té com a context l’Exposició Universal de Barcelona al parc de la Ciutadella, on va treballar el fill de Nicomedes de fuster, després d’haver après l’ofici fabricant els patíbuls amb què el seu pare liquidava als assassins. Els viatges a França eren freqüents. El mateix funcionari Nicomedes, com li agradava que li diguessin, admirador de Anatole Deibler, a qui denominaven amb el pompós títol de l’executor de les Altes Obres, va anar a París per presenciar com guillotinava dos assassins perillosos. Per exhibir-se a l’Audiència Territorial de Barcelona, davant els jutges, advocats, agutzils i guàrdies civils que l’escortaven, com l’executor de la Justícia més entès del món, es va prometre una cosa que mai no va poder complir: embarcar-se cap als Estats Units, àvid per presenciar com socarraven els reus a la cadira elèctrica. També explico després de la meva recerca totes les cases on va habitar Nicomedes a Barcelona, i el contacte que va tenir amb Blasco Ibáñez a la presó de València i amb Antoni Gaudí al temple que estava construint, la Sagrada Família.

Nicomedes Méndez va executar anys més tard a Santiago Salvador entre l’aplaudiment i els crits d’un nombrós públic, que celebrava aquests actes macabres com si fossin una festa

— Parlant de cases… entre les fotografies que il·lustren la seva obra es troba l’actual Palau de la Generalitat, que llegint el llibre queda clar que era com la seva segona llar.

—En efecte, la llavors Audiència Territorial de Barcelona era la seva segona casa i la seva esposa, Alejandra Barriuso, li recriminava que hi passés més hores que a la seva llar. Nicomedes s’hi refugiava com la tortuga en la seva closca. La visitava cada primer de mes per cobrar el seu sou de funcionari, deambulava pel pati dels tarongers, pujava les seves escales, assistia als judicis on feia olor a pena de mort i acostumava a sentir missa a la seva capella de Sant Jordi. Repudiat per tota la societat, buscava en els uixers, agutzils, porters i mossos d’esquadra un gest d’amistat. Hi acudia, a més, per netejar i greixar els manubris i collets de quatre instruments de garrot vil que guardava a un petit espai del soterrani.

— Com ha canviat el Palau de la Generalitat des de llavors. 

— L’escala gòtica de l’Audiència de Barcelona, transitada milers de cops pel botxí o pels reus condemnats a mort, avui l’ocupa el president de la Generalitat per les seves rodes de premsa. En aquest palau que va ser de la Justícia tots vestien d’uniforme: els advocats feien servir toga amb birret; els fiscals, toga, medalla i bastó; els porters i agutzils, pantalons i casaca blau fosc amb botó daurat, galó d’or i barret apuntat. A l’únic funcionari que se li permetia treballar de paisà, amb el seu bombí i abundant bigoti, era a l’executor de la Justícia. Així va treballar Nicomedes Méndez com a braç de la llei en aquest bell edifici gòtic durant 31 anys, des de la seva presa de possessió el 1877 fins a 1908, quan es va convertir en seu de la Diputació Provincial de Barcelona.