Desentranyant les múltiples vides de Josep Pla

Josep Pla (1897 – 1981) volia una biografia per coronar-se com el gran autor que sempre havia volgut ser. En vida, li va demanar a quatre persones diferents, però totes van acabar desmarcant-se, sense importar que els oferís guanyar el Premi Josep Pla si ho acceptaven, com va fer amb l’escriptor Baltasar Porcel. “Es van adonar que volia controlar fins a l’última paraula que escrivissin. Volia un transcriptor de la versió biogràfica que ell mateix volia fixar per a la posteritat”, explica Xavier Pla. Ell s’ha acabat convertint en el seu biògraf final amb Un cor furtiu (Destino), una extensa cartografia d’un personatge —real— que va viure moltes vides i va jugar a la distracció, fins i tot posant-se la roba dels altres. Ja es pot trobar en català a les llibreries, en castellà es publicarà a la mateixa editorial a partir del 29 de maig.
Xavier Pla (Girona, 1966), professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat de Girona i director de la Càtedra Josep Pla, s’ha passat una dècada rastrejant la vida del polèmic prosista, submergint-se en la infinita quantitat de documents que va llegar. L’expert planià ha llegit més de 4.000 cartes inèdites, seleccionades entre les 35.000 que es van dipositar a la fundació Josep Pla, a Palafrugell, i encara s’estan classificant, i ha processat uns 1.800 documents fins ara desconeguts que es conservaven al Mas Pla de Llofriu, “la closca on s’amaga el mol·lusc, una casa que et protegeix davant les inclemències del temps i els diferents episodis històrics, però també un àncora a la que et pots aferrar, on tens una identitat que saps que et farà estar arrelat a la terra”, segons creu el seu biògraf que significava per a ell. És aquí on l’autor escrivia, sol, allunyat de tot, protegit a la taula sota la campana i, ja en els últims anys, al seu llit.

“Ho conservava tot. Guardava qualsevol document que donés testimoni de la seva existència, fins i tot els més intranscendents, si més no aparentment”, remarca Xavier Pla. Això no només vol dir un ampli repertori de quaderns, agendes, cartes i notes, sinó que també abasta contractes, liquidacions de drets d’autor, rebuts de la llum i l’aigua, tiquets de taxi, factures d’hotel i restaurants, bitllets de metro i d’avió, postals, receptes mèdiques, targetes de visita, invitacions a festes… “A partir dels 16 anys, ell té plena consciència que és escriptor i vol ser-ne un amb una ambició il·limitada. Tot això respon al seu projecte personal de pensar que algú escriuria la seva biografia”, exposa Xavier Pla. Entre tanta paperassa, el nebot de Josep Pla, Frank Keerl Pla, li oferia patates o gintònic quan el veia perdut en la seva recerca.

Un marasme d’informació que el seu biògraf ha hagut de filtrar i donar un sentit a Un cor furtiu. “Amb tota la documentació que tenia, podia reproduir dia a dia, setmana a setmana, mes a mes i any a any la seva vida”, assenyala. Tot això, sense oblidar que Josep Pla s’havia passat tota la seva vida fent ficció sobre ell mateix: “Havia d’explicar la vida d’un escriptor que, de fet, s’ha dedicat constantment a explicar la seva vida. Per a un biògraf, això és un problema. La biografia havia de lluitar contra la mateixa biografia que Pla havia explicat”.

“Necessitava saber com el veien els altres, sobretot les seves parelles”, indica, “havien de tenir veu pròpia, la que Pla no els hi va donar”. Una llarga llista de relacions apassionades formada per Mercedes Costa, Aly Herscovitz, Adi Enberg, qui l’anomenava Joe, Lilian Hirsch, Aurora Perea i Consuelo Robles, amb missives que revelen com es tractaven, trencant amb la seva fama de poc sentimental. “Va ser un romàntic, era un secret que ara ho deixarà de ser”, diu el director editorial de Destino i Edicions 62, Emili Rosales. La biografia ve amb sorpresa inclosa, ja que Xavier Pla ha topat amb una altra relació que no ha envellit massa bé, una de platònica, segons diu, amb una noia que només tenia 16 anys quan la va conèixer i per la qual ell, que ja tenia més de 60 anys, va sentir una profunda admiració.

Amb tot, Xavier Pla ha construït una biografia de, ni més ni menys, 1.500 pàgines —i un índex de 1.400 noms—. Sent conscient de l’aclaparant extensió, l’ha dividit en capítols breus que tracten qüestions concretes, com les seves amistats, amors i viatges, permetent una lectura independent per fer-ho tot més digerible. “Va a favor del lector. Ha anat triant fils i, cada vegada que n’agafa un, l’estira i el recorre fins al final. És una única novel·la i una recopilació de 80 narracions”, valora el seu editor, Jordi Cornudella. “He fet la biografia més completa que he pogut fer posant sobre la taula tot el que he descobert i els interrogants que m’han sorgit”, sosté l’autor d’Un cor furtiu.

Sens dubte, un dels interrogants era què va fer Josep Pla durant la Guerra Civil, episodi sense documentació i sense cap menció en la seva prolífica obra. Així era fins que va trobar quatre quartilles inèdites en les quals l’escriptor va relatar tots els llocs on va ser entre juliol de 1936 i gener de 1939, quan va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes. No va passar el conflicte sol, sinó que ho va fer amb Adi Enberg. Amb el suport econòmic del pare d’ella, cònsol de Dinamarca a Barcelona, i no de Francesc Cambó com sempre s’havia cregut, van viatjar frenèticament per França, Suïssa i Itàlia, també per l’Espanya ja franquista, estant pocs dies a cada lloc, visitant moltes ciutats en una setmana. A Xavier Pla no li queda clar el perquè de la ruta que van traçar, si fugien o tenien alguna missió. Això sí, està documentat que va acabar treballant per al SIFNE, un servei d’espionatge del bàndol sublevat.

“Juga constantment a una doble o triple moral”, defensa el biògraf. Així es manifesta amb les trobades que va mantenir a Llofriu durant els primers anys de la dictadura amb membres de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS), precursora de la CIA. També amb agents del MI9, els serveis britànics d’intel·ligència, encarregats d’organitzar l’evasió de soldats perseguits pels nazis, la qual cosa ha portat Xavier Pla a corroborar que l’escriptor i el seu germà Pere van formar part d’una xarxa a favor dels aliats, a més de ser enxampats en un embolic de contraban.

“Va ser un senyor rural, aventurer i viatger per tot el món, però també algú que va participar en primera línia de conspiracions i contrarevolucions”, valora Rosales. “Els lectors pensaran que estan llegint Guerra i Pau, aquí està la guerra i la pau de la societat catalana del segle XX, plena de capítols novel·lescos i d’aventures col·lectives que va viure Pla”, afegeix. Al cap i a la fi, un joc de miralls, com emfatitza Cornudella, que permet entendre la figura complexa que va tenir Josep Pla. Ni que sigui, algunes peces d’un puzle que es va dedicar a barrejar.