Resulta significatiu comprovar com, al llarg del darrer lustre, Barcelona (el fet seria extensible a tota Catalunya) no ha pogut crear una marca mediàtica, comercial i fins i tot diria que cultural capaç de competir amb l’impacte planetari del matrimoni-divorci entre Gerard Piqué i Shakira. En efecte, hi hagué un temps en què la nostra estimada ciutat era coneguda arreu per la seva contrastada excel·lència a l’hora de parir Jocs Olímpics; inaugurat el segle XXI, la dinàmica començà a degenerar amb la guingueta del Fòrum de les Cultures, per després tancar-se a l’univers més limitat dels congressos de telefonia. Ens plagui o no, Barcelona actualment només crida l’atenció del món pel fet d’ésser el punt neuràlgic d’un matrimoni idealitzat entre un tòtem de la bimba i una esplèndida artista que, com qualsevol idil·li pujat de to, acaba cloent-se amb mala música.
La història conjugal d’aquests protagonistes explica una part d’allò que, amb un cert cinisme, esmenem del nostre present quan exercim de filòsofs de la música i crítics culturals de carajillo o barra de cocteleria. Certament, la cançó de Shakira amb Bizarrap ens parla d’un món que ha renunciat a l’univers del privat i on la carnassa emocional és una droga normalitzada. Al seu torn, l’aparició d’aquest hit passat de ressentiment també explica el deliri d’un temps on allò que anomenàvem actualitat emergeix com la lava d’una acumulació estressant de referències, visualitzacions i, sobretot, d’opinions sobre un fet concret. Si ho voleu d’una forma menys abstracta, l’important de la cançó shakiresca no és la seva forma musical o la seva qualitat sonora sinó el producte mateix en tant que exigeix posicionar-se amb un determinat equip moral. Tant li fot si és bona; l’important és de quin team ets.
També hi ha, només faltaria, aquest univers curiós d’allò que hem anomenat fake news (per por de parlar d’una cosa tan antiga i perenne com són les mentides). En efecte, poc després de disparar-se la famosa cançó, trobaves shakiròlegs i piqueròlegs sota les pedres. Alguns d’ells opinaven, per exemple, que la cantant tenia tot el dret a disparar ressentiment contra el futbolista perquè aquest, ho sabien segur, però segur segur, havia consumat repetidament l’adulteri amb Clara Chía al llit conjugal del matrimoni des de feia més d’un any. També hi ha femelles que, bo i admetent que Shakira s’ha passat de rosca, diuen que tot plegat ja li està bé a Gerard Piqué, perquè això d’anar amb una noia més jove (sense una professió reconeguda i mínimament decent) és quasi equiparable a ser un assetjador sexual. El problema no són les fake news, sinó la nostra addicció malaltissa de jutjar.
Des del cantó més corporatiu, la cançó despitada d’aquella catalana d’adopció (a qui tots estimàvem quan va exportar Boig per tu a tot el planeta) certifica la mort d’una noció periodística essencial com el temps d’espera per contrastar una notícia i el païment que exigeix escriure sobre un fenomen noticiable. A hores d’ara, sobre la cançó, el matrimoni i el posterior divorci musicalitzat ja s’ha dit tot. Ja s’ha dit que la pobra Clara Chía no mereix que una superestrella global l’assenyali d’aquesta forma tan barroera, ja s’ha dit que, per molt que una mare sempre acabi acollint el seu cadell (mascle) després d’una separació, la progenitora de Gerard Piqué no té cap culpa dels diners que Shakira deu a hisenda, i també s’ha dit que en aquesta història d’hipotètic adulteri tothom és una mica barrut, car tant Piqué com la cantant estaven emparellats quan decidiren compartir el baix ventre.
Un món on sempre arribem tard a escriure i ningú no tindrà mai la darrera paraula d’una conversa; un univers on, abans que puguis digerir res ja s’ha dit tot, evidentment, acaba en un cafarnaüm de xerrameca on l’important dels fets és únicament la seva capacitat d’estressar-nos durant unes hores a l’espera del proper volcà. En aquest sentit, el món d’abans (quan els diaris explicaven els fets d’ahir i els cronistes havíem de pair durant unes hores les notícies abans d’escriure sobre un tema) resulta d’una lentitud inservible i més pesada que les òperes de Wagner. Les cançons no han de ser bones; només cal que suscitin comentaris i, al seu torn, que t’enganxin durant els seus primers vint segons. Ara el que toca és aprofitar el foc d’una cascada de missatges sobrehumana i si no pregunteu-ho als responsables de màrqueting de Rolex i Cassio, que ahir devien arribar tard a casa.
Us preguntareu, estimats lectors de La Punyalada, com podem contrarestar aquesta dosi d’actualitat frenètica on tot està dit i tot crema? Jo aposto per retornar a una cosa tan vetusta com els consells proverbials i entenimentats de l’àvia: “Reina, quan estiguis espitada respira unes quantes vegades abans de posar-te a compondre”. I també a un quelcom encara més ancestral que la saviesa de les padrines com és l’esperança; a saber, l’esperança que algun dia tornem a ser universals i planetaris per alguna cosa amb un pèl més de categoria que un divorci més. Ens està quedant un país molt groc, en tots els sentits.
