Deu anys de dansa aèria a la ciutat

Al número 99 del carrer Pere IV, al barri del Poblenou, una porta dona entrada a l’inesperat: un espai on es balla sense tocar amb els peus a terra, on s’exercita el sorprenent art reversible de volar ballant o ballar volant. 

Més de dos-cents metres quadrats i deu metres d’alçada són escenari de les danses aèries que fa deu anys ensenyen el Jorge Alcover i el seu equip, ara ja ben nombrós, de professors i professores. Alguns d’ells van començar sent alumnes, i en una dècada han esdevingut formadors de l’escola Onair Barcelona. 

En una nau on temps enrere s’havien reparat vaixells, Onair disposa una escenografia on alumnes des dels quatre i fins més enllà dels cinquanta anys aprenen a dominar el cos en un autodescobriment que sorprèn dia a dia. El progrés de tots ells es va mostrant al públic en espectaculars festivals que organitzen en aquest cor del districte tecnològic de la ciutat. 

Onair Barcelona combrega totalment amb l’esperit de l’associació de la qual forma part, Poblenou Urban District, que aplega professionals, empreses i organitzacions del sector creatiu i cultural del Poblenou. L’escola Onair és una iniciativa privada impulsada per les ganes de Jorge Alcover de donar a conèixer tot allò que ell sentia, i sent, com a ballarí de dansa aèria, fent volar el seu cos ajudant-se només de teles, cèrcol, corda o hamaques. “Les teles són la meva parella de ball”, diu.

No cal experiència prèvia, ni de bon tros vocació d’acròbata de circ per provar-ho. L’escola ofereix diferents opcions per poder-ho fer. Es pot fer una primera classe per conèixer la gent del grup, i veure si s’hi està bé, i experimentar les diferents disciplines: el ball amb teles, cèrcol o hamaques. Es poden fer tres classes de prova inicials a un preu més econòmic per poder sentir què és el que més atrau. 

“Tot i que ara ja és més coneguda —explica Jorge Alcover—, encara es pensa que la dansa aèria és per a gent molt específica, que s’hi dedicarà després. Però des de la nostra escola sempre hem volgut difondre i ensenyar que la dansa aèria és per a tothom, i en la mesura que es desitgi”. Per això, en els diferents festivals que organitzen, oberts a tothom, els estudiants que hi participen es presenten dient el seu nom, l’edat, els anys que porten a l’escola i la seva professió. 

A uns sis metres d’alçada, la dansa aèria posa en joc el domini del cos en un sinuós flirteig amb la gravetat

“D’aquesta manera, el públic veu que el perfil d’alumnes és molt variat, i això li dona un valor increïble a l’escola”, considera Alcover. És el cas de la gala Demuéstrate, que ha tingut lloc aquest febrer, quan l’escola ha fet deu anys des que es va inaugurar. Demuéstrate és un espectacle obert al públic que es fa un cop cada any, on alumnes de l’escola tenen l’oportunitat de fer-se amb una beca de formació, demostrant en una exhibició el seu nivell dansant a l’aire.

També coincidint amb la celebració de l’Open Night i l’Open Day que s’organitzen des del Poblenou Urban District per donar a conèixer tota la creativitat de la comunitat del Poblenou, Onair Barcelona mostra l’aprenentatge dels seus ballarins. En el marc de l’Open Night, fan l’espectacle batejat com La Catedral del Cel. Són entre trenta i cinquanta minuts de danses a l’aire inspirades —llum, colors, maquillatge i indumentària— en temàtiques religioses que lliguen allò terrenal amb la dimensió més celestial. La Catedral del Cel ha esdevingut un segell de presentació de l’estil propi d’aquesta escola barcelonina. I, en ocasió de l’Open Day, al mes de maig, Onair munta una exhibició moltes vegades dedicada als nens i nenes, així com una exposició fotogràfica per donar visibilitat al seu art, en imatges, i en moviment. A més, cada dos anys preparen un espectacle de gran format, que clausura el curs al Mercat de les Flors i que aplega entre 350 i 400 alumnes. 

Sensacions en el buit

A banda de les classes setmanals, l’escola organitza al llarg de l’any tallers i classes especials d’un dia, d’una setmana o de diversos dies. És el moment de tensar i fluir, agafar i deixar anar. A uns sis metres de terra, la dansa aèria posa en joc el domini del cos, en un sinuós flirteig amb la llei de la gravetat. “La sensació allà dalt és espectacular, sobretot quan comences a poder fluir i desconnectes de posar el peu aquí o allà. Quan sents que només estàs tu sola, connectada amb el teu cos i la música. És una activitat molt diferent de tot, molt intensa, i et deixa la ment bastant en blanc”, explica la Marta Vila, una jove de trenta-dos anys que en fa dos que és alumna de l’escola. Ha provat les teles, l’hamaca i el cèrcol, i diu que “tot i que cada aparell és diferent, la sensació d’evasió i d’alliberació la sents amb tot”. 

Aquesta alumna, que és responsable de comunicació en una empresa tecnològica, assegura que “la dansa aèria té un punt de màgic, perquè no balles tocant a terra, estàs flotant, volant”. I, afegeix, “té un punt d’addicció. Sempre tens ganes de tornar-hi i provar-ho amb músiques diferents. Comprèn perfectament les reticències que es poden sentir si mai no s’ha provat: “Quan tu vas a veure un espectacle de dansa aèria, penses que és molt difícil, que no està al teu abast, i crec que el més difícil de tot és aprendre a pujar la tela. Un cop comences a sentir-te còmoda, si t’enganxa, aprens molt de pressa. Jo ara gaudeixo molt”, diu. I ha pogut sentir tot el que progressava, i això creu que té a veure en com en saben a Onair de transmetre la tècnica. 

Les classes es graven molt sovint en vídeo per veure com poden i van millorant. “Si se segueixen les directrius correctes, qualsevol  persona ho pot gaudir molt”, diu la Marta. A qui mai ho ha provat i li fa impressió, ella li diria “que posi primer un peu, després l’altre, i pas a pas. És una experiència preciosa i a mi m’omple moltíssim la vida, em dona adrenalina, felicitat, un objectiu, em desconnecta de tota la resta, i és com fer teràpia”.

Força a les mans, que són timó i seguretat en les teles. Amb elles s’articula i desarticula cada moviment, “s’aprèn a escoltar la música, a entendre el  ritme i la melodia, amb un baix o una bateria”, explica el creador d’Onair Barcelona. 

La dansa aèria combina una part més esportiva, d’exercici físic, amb la més creativa. Deixar-se anar i perdre la vergonya també entren en joc. “S’enfronten a un teatre, de cop”, afegeix Jorge Alcover. Un teatre on s’actua en tres dimensions.

La dansa aèria permet guanyar força, concentració i connexió amb el moment present i el propi cos

La Carolina Robleto té trenta anys. El fet de posar a prova les seves capacitats de mobilitat l’han permès descobrir que li ha aportat també eines psicològiques, com la concentració, la connexió amb el moment present, amb el seu cos i la relaxació que això comporta. A banda “de les maquíssimes amistats que he fet”. Recordant els seus inicis, quan no era capaç de penjar-se, s’adona de la seva evolució i que tot ha estat molt progressiu. “Tinc més coneixement del meu cos i cada cop hi ha més reptes. En passes un i vas al següent, com la vida, continues evolucionant i aprenent, del cos, de les emocions, de la psicologia, de tu mateixa. I tot això  amb un molt bon acompanyament dels professors. Primer impressiona. Però, com tot, és qüestió de pràctica. Tots comencem des de zero, igual que quan vam aprendre a caminar”, exposa.

Planter

En aquests deu anys de classes, l’escola ja ha pogut crear un bon planter. El segon any ja van començar a rebre nens i nenes, i ara, diu Alcover, “som part de la seva vida.  Han començat a infantil, ara ja són a la categoria juvenil, i després s’incorporaran amb els adults”. A més, explica, “hi ha pares que, com que igualment venen a portar els fills i els han d’esperar, s’apunten també a fer classe amb els adults”. 

L’Ester Rams va ser una de les primeres alumnes de l’escola. Ara té quaranta-set anys i va començar amb 36. Fa dansa amb teles i de la seva experiència destaca sobretot “la sensació de lleugeresa i aquest joc amb la gravetat, un caure sense caure, quedant frenada abans d’arribar a terra”. També se sent fent “una activitat màgica que m’aporta molta adrenalina”. Diu que sempre surt millor que quan arriba a classe. “Arribo cansada, però surto lleugera i amb energia. És molt saludable perquè sents que el cap s’ha aturat i ha entrat en joc només el cos”.

Reflexionant sobre els anys que porta fent-ho, arriba a la conclusió que “consciència corporal és el que més m’ha donat la dansa aèria”. També força. “Jo mai havia fet res de força i n’he agafat ara, sense fer res d’extra, l’he agafat a classe. És una disciplina de repte, cada intent cansa, però això també enganxa i al final avançar és molt gratificant. Jo animaria moltíssim a venir perquè és un espai accessible. Jo vaig començar ja gran i crec que tothom pot trobar el seu espai aquí”.

El coratge per dansar i fer dansar a l’aire

Patinar, pintar, però sobretot ballar era el desig de Jorge Alcover, ja de ben petit, al seu poble, Lloret de Mar. Pels seus carrers lliscava sobre patins de bota ja des dels cinc anys. Després d’un episodi d’assetjament a l’escola, un canvi d’aires a Girona on va continuar estudiant li va permetre començar a ballar en una escola de dansa. Més tard, la formació en dansa i teatre musical el van dur a participar en espectacles com el musical Hoy no me puedo levantar. D’una parella de trapezistes va aprendre la disciplina que el portaria a obrir la primera escola de dansa aèria de tot l’Estat. 

Ser jove, valent i molt enèrgic van fer possible que aquell noi de trenta anys arrisqués estalvis i demanés un préstec al banc. Ell ja impartia classes de teles, i amb allò que tant li agradava fer va decidir generar la marca Onair i, amb una amiga de la infància, l’actriu i ballarina Sara Miquel, va muntar a Barcelona allò que no existia. “Jo vinc del món de la dansa, i aquestes disciplines com la dansa aèria venen del món del circ. Però jo el que volia era ballar a l’aire, no fer acrobàcies. Fa deu anys ningú parlava de dansa aèria, només de dansa vertical, que és amb arnesos i això aquí no es feia, i en altres països, com l’Argentina, per exemple, sí”.

A l’escola Onair Barcelona els alumnes no venen de les arts escèniques, ni del món de l’esport. “Són cuiners, advocats o arquitectes, gent a qui potser no agrada el gimnàs i vol fer una activitat diferent”, explica Alcover. Les amistats generades entre els alumnes d’aquest art fet amb el propi cos és un fort pilar d’aquesta primera dècada d’història d’una il·lusió que va saber aixecar el vol.