No sé si saben que la primera directora de la qual se’n té referència és la parisenca Alice Guy-Blaché. Ella va començar a relacionar-se amb el setè art al 1894 i fou contemporània dels germans Lumière. Qui és recordat? No cal dir res més…
Sempre és bon moment per parlar del paper de la dona, tan mancat de presència pública. Jo vull fer-ho en el món del cinema, un àmbit on està d’especial actualitat. L’embranzida mediàtica del #metoo contra l’assetjament sexual, unit a les creixents demandes d’igualtat salarial, comencen a despertar consciències. Però abans d’aquest esclat feminista són moltes les dones que han deixat petjada al cinema, davant o darrere de la càmera, malgrat que el seu pes segueix sent escàs. L’escassetat de directores de cinema d’èxit és una exemple més de la situació que pateix la dona en el món laboral en general, amb un “sostre de vidre” que es fa molt difícil de superar. Podem parlar d’excepcions: Kathryn Bigelow, Jane Campion, Jodie Foster, Sofia Coppola, Mia Hansen Love i a nivell espanyol podem parlar d’Isabel Coixet, Gracia Querejeta o la recent revelació Carla Simon i para de comptar. I no sé si saben que la primera directora de la qual se’n té referència és la parisenca Alice Guy-Blaché. Ella va començar a relacionar-se amb el setè art al 1894 i fou contemporània dels germans Lumière. Qui és recordat? No cal dir res més…
Al llarg de la història del cinema, les actrius han quedat majoritàriament relegades a papers secundaris, com a complement del protagonista masculí, que sovint tenen més a veure amb rols vinculats a la maternitat o l’erotisme que no pas amb personatges forts amb motivacions pròpies. Malgrat tot, si fem una ullada a la cartellera podem veure que algunes de les pel·lícules que s’hi exhibeixen estan protagonitzades per dones i l’apoderament femení va en augment. He volgut fer una tria de films dels últims 40 anys que, en la meva opinió, projecten una dona amb més caràcter, amb ganes de menjar-se el món, malgrat que la meitat d’ells estan dirigits per homes. Ja va sent hora que aquestes dones modernes tinguin el paper que es mereixen, també a la gran pantalla.
1
ALIEN
Ridley Scott (1979)
La sèrie de films protagonitzats per Sigourney Weaver és la mare de totes les excepcions. Si hi ha cintes que se salten els estereotips de l’època (i els d’ara!) sobre com ha de ser una dona protagonista, Alien s’emporta totes les medalles.
Per què? Aquesta ficció es va atrevir el 1979 a donar un canvi radical a la dona amb una heroïna forta, dura, valenta i inoblidable, la tinent Ellen Ripley. I en una pel·lícula d’acció i ciència ficció! Hi ha terreny més masculí?
2
THELMA Y LOUISE
Ridley Scott (1991)
Tornem amb Ridley Scott, tot un pioner. Les dues protagonistes del film es van erigir als 90 com a muses d’un feminisme que volia treure el cap. Geena Davis i Susan Sarandon arrassaven a les taquilles enmig de blockbusters com Terminator 2. El resultat va ser transgressor, però no van mancar tampoc crítiques sobre el rol de la dona al film, ja que una de les protagonistes pateix una violació i perquè, malgrat la seva rebel·lia, se’ns presenten amb un caràcter a cops dèbil i una mica llunàtiques, sense trencar prou els estereotips que sovint s’han associat a les dones mancades d’un home al seu costat.
Per què? Thelma y Louise van inspirar una nova fornada de pel·lícules a Hollywood on la perspectiva femenina passava a ser el punt de vista principal, però va ser un esclat efímer, que no va fer trontollar prou les bases de la indústria nord-americana. Sempre ens quedarà el seu crit per la llibertat a la darrera escena del film.
3
LAS VÍRGENES SUICIDAS
Sofia Coppola (1999)
Un film dirigit i protagonitzat per dones, tota una raresa. Aquí entra en escena Sofia Coppola, la filla d’un dels millors cineastes de tots els temps, que dirigeix la història d’unes joves presoneres de la seva estricta mare obligades a viure una vida d’abstinència, sense colors. D’una bellesa fílmica innegable, aquest retrat adolescent es angoixant i dolorosament preciós al mateix temps.
Per què? En el seu moment fou un esclat de llibertat fílmica i de nova narrativa visual. La filla de Coppola va emergir amb una adaptació de la novel·la homònima de Jeffrey Eugenides que aporta humor i tendresa a parts iguals. Avui en dia, molts dels conflictes que s’hi mostren estan àmpliament superats però el secret de la feminitat, el desig, la mort… hi seran sempre presents.
4
SOLAS
Benito Zambrano (1999)
A l’òpera prima de Zambrano hi ha una necessitat vital d’explicar els personatges del film a través de la seva soledat. No és una pel·lícula de perdedores, sinó de persones que no guanyen mai. Menció especial a les SOLAS, en majúscules de Zambrano: María Galiana i Ana Fernández, totes dues es van endur el Goya a la millor interpretació femenina revelació i secundària de l’any 2000.
Per què? Solas retrata la desesperança vital de mare i filla en una població rural d’Andalusia, un món regit per i per als homes. Al mateix temps, també fa un retrat de la masculinitat imperant. Des del masclisme extrem, plasmat en el camioner misogin i mal educat que es desentén de l’embaràs de la protagonista, fins als homes sensibles, que són companys, tendres i amics.
5
BOYS DON’T CRY
Kimberly Pierce (2000)
Basada en un fet real, relata la vida d’una dona que entra en una crisi d’identitat sexual. Va reportar-li un Oscar a Hillary Swank, amb un paper que trencava estereotips. Narra perfectament la discriminació i rebuig per ser transsexual a principis dels 90. I encara ara.
Per què? Kimberly Pierce va posar en qüestió els tòpics de la masculinitat i el patiment intern d’una dona que se sent home i que ha de fer miracles per acceptar-se i no sentir-se marginat. Fou una producció polèmica que va aprofundir en el càstig social de les identitats sexuals alternatives.
6
VOLVER
Pedro Almodóvar (2006)
No podia faltar en aquesta tria un dels millors directors espanyols. Almodóvar va culminar el 2006 el seu particular i recurrent homenatge a les dones amb aquesta comèdia de mort i feminisme en un poble de la Manxa amb una actriu en estat de gràcia en aquest film, com és Penélope Cruz, en el millor paper de la seva carrera.
Per què? Volver és una peli sobre la família i, en concret, sobre les dones i la solidaritat amb la qual afronten els problemes més greus, com la mort. Precisament és aquesta connexió entre la vida i la mort el què la fa tan especial. Ah! No us perdeu la versió que canta la gran Estrella Morente del tango de Gardel Volver, que té un paper central en la pel·lícula.
7
PERSÉPOLIS
Marjane Satrapi (2007)
Les bones històries sobre dones poden sorgir a qualsevol lloc, fins i tot en un indret tan repressiu per elles com l’Iran. La directora Marjane Satrapi sorprenia el 2007 amb una joia de l’animació anomenada Persépolis. El film és una denúncia del fanatisme religiós i de la repressió contra la dona iraniana per part dels fonamentalistes islàmics.
Per què? La directora i protagonista de la història busca la llibertat tant individual com la del seu poble i pel camí ens mostra les dificultats d’una dona que ha de marxar a l’exili però que no oblida casa seva. Ho fa a través del còmic, primer, i del cinema d’animació en aquesta deliciosa adaptació. Persépolis és una obra que retrata el coratge de les dones iranianes i la realitat que retracta segueix tristament formant part de la quotidianitat de les perses, encara avui forçades a cobrir-se el cap amb un mocador per poder sortir al carrer.
8
CARAMEL
Nadine Labaki (2007)
De la repressió de l’Iran passem a les contradiccions de la societat libanesa, molt més oberta però també mancada d’igualtat, de la mà de cinc dones. Ha de ser un altre cop una directora qui filmi i denunciï la hipocresia i falsedat d’una societat patriarcal.
Per què? Per descobrir l’ús íntim del caramel al Líban. I perquè la mirada de Labaki i l’espontaneïtat de les cinc protagonistes treuen dramatisme a unes situacions, com la violència de gènere, que poden ser molt dures, però, tristament, ben quotidianes. A més la directora aposta per una narració molt continguda, sense caure en cap moment en l’exhibició emocional.
9
L’AVENIR
Mia Hansen-Løve (2016)
L’avenir és un film on no passa gairebé res, només la vida. La particular forma de rodar de la directora francesa, que en aquesta pel·lícula compta amb la presència de l’excelsa Isabelle Huppert, ens aporta ben poca acció, però molta psicologia de personatges. Gairebé tots són dones en plena crisi existencial.
Per què? És una història sobre el pas del temps que se’t va impregnant a la pell fins que no te’n pots desprendre. En aquest cas, a L’avenir, la nova heroïna de la directora és una dona obligada a descobrir un nou procés vital al qual mai s’havia enfrontat: la llibertat. Sense home, sense fills i sense feina…
10
ELLE
Paul Verhoeven (2017)
La protagonista d’aquesta obra, Michelle, és un ésser amoral. El director neerlandès mostra un món habitat per personatges miserables en un film que critica una societat on la dona pot escalar posicions, però mai arriba al poder. Isabelle Huppert, altre cop ella, pren tot el protagonisme. Una dona sense escrúpols, infeliç i sociòpata, que castiga als del seu costat, però forta i poderosa. No totes som Bambis.
Per què? Per traspassar els límits de la moral instaurada com a patrimoni social. El film de Verhoeven deixa clar que darrere de totes les persones hi ha veritables monstres. Michelle ho és i els que l’acompanyen ofereixen un dels retrats més desagradables dels darrers temps. En definitiva, les dones també poden tenir incapacitat per estimar.
La firma compta amb un catàleg de més de 300 jocs, entre els quals figuren…
El cantant serà un dels artistes del concert solidari 'Barcelona amb València', acompanyat per Estopa,…
El museu triarà cinc finalistes perquè treballin en la proposta final, amb la previsió de…
El tequila podria ser un símbol de tot allò gastronòmic que capgirem, maltractem i incomprenem.…
La històrica marca preveu facturar 4 milions d'euros aquest 2024 en una nova etapa liderada…
La inversió pendent per completar la unió per la Diagonal se situa en els 284…