El modista que va vestir amb elegància i naturalitat tota la burgesia catalana i va mostrar els seus dissenys a Nova York i París, va saber transitar millor que ningú entre l'alta costura i el prêt-à-porter. Va ser deixeble de Balenciaga, va ensopegar amb Pertegaz i va obrir camí a la generació d'Antonio Miró i Sybilla. Fins al 18 d'octubre, el Museu de Badalona celebra el centenari del seu naixement reivindicant la seva figura. Per què és interessant conèixer la seva vida i la seva obra?
Pere Rovira va ser el dissenyador de capçalera de la burgesia catalana.
El gran mèrit de Pedro Rovira va ser la seva capacitat per moure’s entre dos models antagònics d’entendre la moda, l’alta costura de taller, i el prêt-à-porter, que va arribar als anys seixanta per democratitzar el glamur.
A diferència de la majoria dels seus col·legues, que veien en la roba produïda en sèrie un gran enemic, Rovira va entendre que no podia parar el futur i va treure avantatge de la situació. “Es pren molt seriosament el prêt-à-porter i a partir de 1968 amb la comercial de teixits més important d’Espanya realitza col·leccions senceres que inclouen abrics, vestits, vestits de nit…”, explica Josep Casamartina, director de la Fundació Antoni de Montpalau i comissari de l’exposició. El sistema li agrada perquè pot oferir preus més assequibles i amb una major producció. Per Rovira, la roba era per vestir, sense importar el preu. Entenia el taller d’alta costura com un laboratori, però sabia que la roba llista per vestir s’imposaria. De fet era habitual que les mateixes clientes d’alta costura compressin també peces més senzilles.
Pertegaz, en canvi, només feia algunes peces prêt-à-porter per a les filles de les clientes. I altres grans optaven per produir algunes peces de punt i poca cosa més.
Aquesta visió innovadora va fer que alguns modistes molt reconeguts el miressin amb reticència. “Però ell va ser tan bo en l’alta costura, amb una obra correctíssima, com en el prêt-à-porter, on era atrevit i s’adaptava a l’època situant-se a nivell europeu”, diu Rosa Maria Martín i Ros, historiadora de teixits i indumentària.
Rovira va ser abanderat del concepte de creació de marca, incloent-hi complements de moda. En els setanta tenia dues botigues a Madrid i punts de venda del seu prêt-à-porter per tot l’Estat. La seva mort prematura va truncar un camí que podia haver-lo portat molt més lluny.
L’exposició Pedro Rovira (1921-1978) reuneix una vuitantena de vestits de la col·lecció Antoni de Montpalau, una vintena del fons del Museu de Badalona i d’algunes famílies clientes del modista, i un de la col·lecció privada del dissenyador Lorenzo Caprile.
La idea de la mostra, amb la qual Badalona vol celebrar el centenari del seu naixement, neix de la que es va realitzar el 2017 al Museu del Vestit de Madrid, també amb majoria de fons de la col·lecció Antoni de Montpalau, que dirigeix Josep Casamartina —comissari de les dues exposicions al costat d’Ismael Núñez, el conservador de la Fundació— i que en l’actualitat atresora més de 16.000 peces d’indumentària.
“És una revisió àmplia i completa de l’obra de Rovira des dels anys 50 fins a les últimes col·leccions dels setanta“, explica Casamartina de la mostra, que ocupa dues plantes del museu. A més de peces, podem gaudir de complements diversos (sabates, bosses, barrets, mocadors…), més de cent dibuixos originals, fotografies d’època i fins i tot d’un documental.
Casamartina, historiador i crític d’art, signa també el llibre sobre Rovira que ha editat el museu i que va presentar Caprile. El volum, que està àmpliament il·lustrat, repassa la biografia i la producció del dissenyador de Badalona, amb testimonis de familiars i clients.
Pedro Rovira va néixer en una família de classe mitjana treballadora de Badalona l’estiu del 1921, ara fa just un segle. Era el menor de tres germans, amb els quals es portava bastants anys. El major va morir a la Guerra Civil. El seu pare havia fet de forner en els vaixells que anaven a Cuba durant 10 anys, i va ser al seu retorn quan va obrir un forn de pa a Badalona i poc després va néixer Pedro. Podien pagar-li una carrera, així que van decidir que estudiés medicina, encara que al noi ja des de petit el que li agradava era dibuixar figurins i fer vestits per a les nines de les seves amigues, per a disgust del seu pare.
En Pedro va començar la carrera, però l’abandona per aprendre sastreria de la mà del també badaloní Celso Roldós, que treballava d’oficial sastre a la prestigiosa Santa Eulàlia.
Gran admirador de Cristóbal Balenciaga, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, es trasllada dos anys a París per seguir de prop el seu treball i el d’altres modistes que admirava. “Era una cosa que en aquells anys no ho fa cap altre creador”, explica Casamartina.
Quan se sent preparat, el 1948, obre el seu primer taller d’alta costura amb un soci al barri de Gràcia, tot i que segueix vivint a Badalona. No triga gaire a contactar amb famílies burgeses i es converteix en el seu modista de capçalera. La seva bona clientela li permet traslladar-se a Gal·la Placídia en dos anys i desenvolupar la seva carrera. El 1956 es muda a la Rambla del Prat, la seva ubicació definitiva. “Mai va deixar de ser com era, una persona afable, atenta i amb gran magnetisme personal“, diu Casamartina.
La fama de Pedro Rovira com a gran modista es va estendre a Europa, on va desfilar a ciutats com Milà, Frankfurt o Estocolm. El 1957 va tenir la seva primera gran oportunitat a la fira de Frankfurt, on va vendre tota la seva col·lecció. El 1964 va arribar fins als magatzems Saks de Nova York, que també compraven Pertegaz, i també va mostrar la seva roba prêt-à-porter a París. Sempre va treballar amb models de prestigi com Francina Díaz, Teresa Gimpera, Carmen Paré i fins i tot Nati Abascal.
El modista va vestir a clientes amb reconeguts cognoms de la burgesia catalana com Trias de Bes, Uriach, Ensesa, Trueta…
Confiaven en el seu bon gust, però també estaven encantades amb el seu tracte amable i el seu esperit conciliador. “S’adaptava a l’estil de cada clienta i també a les seves necessitats”.
Pels seus tallers van passar icones d’estil de l’època i famoses com Bibis Salisachs de Samaranch (sobretot en els seixanta, abans de ser clienta de Pertegaz), Tita Cervera, Silvia Itoiz (dona de Carles Rexach), la soprano Joan Sutherland, la dona d’Adolfo Suárez, Amparo Illana, i fins i tot Encarnita Polo o la mateixa reina Sofia.
Pedro Rovira i Manuel Pertegaz mai van arribar a creuar una mala paraula ( “el caràcter amable de Rovira no ho hauria permès”, diu Casamartina) però tampoc van tenir una bona relació. Potser va ser, com creu Lorenzo Caprile, perquè les dues cases de costura eren a Barcelona i competien per la mateixa clientela, encara que Rovira era més barat i molt versàtil. El comissari de la mostra destaca que Pertegaz era qui portava malament la situació. “Veia Rovira com un rival, més jove, amb una bona clientela i no suportava que les seves compradores acudissin també a Rovira, per tant, les que hi anaven, ho feien d’amagat”.
Bona prova del seu rebuig és que vetés en reiterades ocasions l’entrada del dissenyador de Badalona a la Cooperativa de l’Alta Costura, on era proposat com a nou membre per Pedro Rodríguez. L’associació barcelonina, creada a la manera de la Chambre Syndicale de la Couture Parisienne, organitzava desfilades a l’Hotel Ritz, dotava de prestigi i era un element molt important per a la promoció dels creadors fins i tot a l’exterior. Entre els seus components, a més de Pedro Rodríguez i Pertegaz, hi havia Assumpció Bastida, Santa Eulàlia i la botiga d’alta costura El Dique Flotante.
“Només quan el dissenyador de Terol va abandonar la Cooperativa, Rovira va ser acceptat”, apunta Casamartina. Ja era l’any 1964.
Es diu que Pedro Rovira va treballar per a Cristóbal Balenciaga, però Casamartina, que s’ha documentat a fons per realitzar la biografia del modista, ho desmenteix. “En els dos anys que va passar a París va conèixer al gran modista de Guetaria i es van fer amics, però en diverses entrevistes va desmentir que treballés en els seus tallers”.
La confusió probablement s’ha generat perquè l’estil de Rovira beu molt de l’exquisit Balenciaga, del seu perfeccionisme i elegància. Tot el que va aprendre observant al dissenyador a París, l’utilitza al llarg de la seva carrera. Explica Casamartina que fins i tot en els seus dissenys dels anys 70 es troben influències buscades de la dècada dels 50.
A diferència de la relació que va tenir amb Pertegaz, amb Balenciaga s’entenia molt bé. El creador que molts consideren el millor del segle XX, era generós i gens competitiu, tot i que tampoc tenia motius per ser-ho perquè la seva clientela era de molt alt estatus.
Amb Pedro Rodríguez, Rovira també tindrà bona química i fins i tot van compartir desfilada a S’Agaró.
Quan Balenciaga tanca les botigues el 1968, Rovira heretarà moltes de les seves clientes de forma natural. Una d’elles serà Carmen Ferrer-Cajigal, comtessa de Torroella de Montgrí i marquesa de Robert (familiar de Robert Robert i Surís, primer propietari de Palau Robert).
L’aposta de Rovira pel prêt-à-porter sense cap prejudici va fer que la seva roba es democratitzés, cosa que malauradament no ha afavorit la seva conservació. Molts vestits no s’han guardat perquè les seves propietàries no els consideraven rellevants. També influeix el fet que faci dècades de la mort del creador, i que les noves generacions no el coneixen prou. Tot i això, la mostra ha aconseguit reunir una notable selecció de dissenys de nit, de núvia, de còctel, sastres i abrics tant d’alta costura com més informals. En destaquem cinc:
L’exposició mostra el personal estil d’un creador capaç d’innovar sense oblidar la pauta clàssica. Algú que sabia com unir l’elegància amb color i diversió. És interessant descobrir com aconseguia moure’s entre l’exclusivitat i la producció en sèrie sense perdre la seva idiosincràsia.
Com diu el fotògraf de moda Antoni Bernad, que va treballar al seu costat, la seva moda es distingia “per la seva sofisticació natural, riallera, podria dir-se que d’acord amb els nous temps, menys encarcarada”.
El seu estil, de tall precís i gran refinament, es supeditava a les necessitats de la dona. Perquè el sentit pràctic estava sempre present en els seus dissenys, de patrons tan còmodes com ben construïts. D’alguna manera també va viure entre dos mons, el de la vella dictadura que se’n anava i el de la democràcia que havia d’arribar.
En les seves creacions es notava el seu amor per l’artesania, els prisats, els brodats i els volants, tot i que no era maximalista. Sempre treballava amb teixits bells i exquisits, i la seva confecció era impecable. “Juga amb les línies geomètriques i les romàntiques sense cap problema”, diu Casamartina que defineix les seves peces com a molt “versàtils”, algunes amb patrons tremendament actuals, que en l’època van ser trencadors.
El modista que va realitzar el vestit de núvia de la infanta Cristina, gran admirador de Pere Rovira, creu que és interessant conèixer l’obra del badaloní perquè “va tenir el valor de rematar una etapa gloriosa de la Moda Espanyola, la de l’Alta costura dels 50 i 60, i al mateix temps esbossar la següent, la del prêt-à-porter que va arrencar en els 80 i continua en l’actualitat”.
El dissenyador, també jutge del programa televisiu Maestros de la Costura, recalca que va obrir pas a la generació que va venir després, la de Jesús de el Pozo, Antonio Miró o Sybilla.
La mostra recull la visió de Rovira d’una de les seves models i gran musa de l’època, Teresa Gimpera. “Va morir massa jove, perquè encara estava en plena eclosió, tenia el taller petit i en un lloc discret, no era un espai gran com el de Pertegaz. Si hagués pogut continuar, hauria arribat encara molt més lluny. La seva roba m’agradava, era clàssica i molt elegant, sense afaits, com el seu caràcter, molt senzilla i ben feta, sòbria, els teixits molt bonics, que això era molt important en aquell moment “.
Es diu que Pedro Rovira va ser un gran nom de la moda injustament oblidat. Per què? Per a Caprile la seva mort va ser massa prematura per ser considerat un mestre il·lustre i massa tardana per ser una jove promesa. Rovira va perdre la vida als 57 anys, el 1978, d’un fulminant atac al cor que va patir en un cotxe, precisament, quan sortia del cardiòleg.
En canvi, Casamartina és molt més pragmàtic. “No se’l recorda perquè la moda és canviant i si no estàs en actiu, l’oblit és llei de vida. Qui se’n recorda avui en dia de Josep Ferrer o d’Antonio Meneses, que en el seu moment van ser molt importants?”.
Per mantenir-se en la memòria col·lectiva cal seguir al mercat amb la teva marca, com passa amb Pertegaz o Balenciaga, ara a càrrec de nous directors creatius. En el cas de Rovira, “no havia creat una infraestructura prou gran com perquè tingués continuïtat sense el seu fundador, no era un Dior, així que la marca va seguir només un any i el 1980 va tancar”.
La mostra de Badalona és una bona manera de recuperar el seu llegat, com va passar amb Pedro Rodríguez, a qui s’ha anat recordant periòdicament. A la inauguració –que es va fer en dos dies per la Covid-19— hi van assistir 216 persones, entre les quals hi havia clientes, familiars, amics, dissenyadors… “L’altre dia va venir un grup de 8 modistes de Pedro Rovira i va ser molt emotiu”, diu Casamartina.
La marca preveu vendre vehicles de combustió, híbrids endollables i 100% elèctrics, i produir un…
El port rep el primer sistema OPS per endollar els vaixells a la xarxa elèctrica…
Sovint les catàstrofes que poden arruïnar una vetllada musical són les que la converteixen en…
L'Ajuntament i la Generalitat acorden també accelerar la prolongació de l'L4 entre La Pau i…
La plataforma disposa d'eines per reduir les gestions que duen a terme els professionals, com…
L'experiència es renova enguany amb un recorregut immersiu que podrà visitar-se fins el 12 de…