Dia de Reis

El manual de l’articulista cursi diu que avui, per moltes joguines que t’hagin regalat els Reis d’Orient (ara ens hi hauríem de referir com a “monarques no referendats democràticament, orientalment racialitzats”), l’autèntic desig del dia s’hauria d’abocar a ideals com ara el cessament de la guerra a Gaza o Ucraïna, una societat molt més igualitària, o l’aniquilació definitiva dels virus gripals que ens carden la temperatura corporal enlaire. Servidor, en tant que últim representant de la religió barcelonina, ha demanat als reis uns objectius en teoria molt més assequibles. No he fet com els nanos d’avui, que ja ni es molesten a recordar a Ses Majestats la seva bona conducta, limitant-se a escriure una comanda de productes (els deu molestar haver-ho de fer en paper, ells que han nascut a l’era digital). Simplement, he volgut defugir per un dia el lliure comerç i centrar-me en afers radicalment locals. 

En efecte, he superat la temptació d’esdevenir un plomaire cursi, convertint-me més aviat en un ésser espantosament nostàlgic d’una ciutat que segurament mai no va existir del tot. Per això, en primer terme, he demanat als Reis dues coses ben senzilles per Barcelona. La primera és el silenci; no tinc ni la més punyetera idea de quin indret ocupem en l’àmbit de les ciutats més sorolloses del món, però sí que em noto els timpans cada dia més ferits d’allò que ara en diem contaminació acústica (i que en temps menys primmirats anomenàvem “soroll”). M’encantaria, encara que només fos per uns instants del 2024, viure en una ciutat de silenci nòrdic en la qual la gent en general —ja es tracti dels vianants que xerren per telèfon mòbil com si la resta d’habitants ens importés el contingut de la seva trucada, la majoria de turistes del planeta i fins i tot els escombriaires del torn de nit— tinguessin la delicadesa de fer el puto favor d’abaixar els decibels vocals.

Sé que el primer desig ja és una cosa de ciència ficció, però a la vana pretensió del silenci hi sumat el desig de poder tornar a caminar per la meva ciutat sense tenir la sensació de poder ésser atropellat en qualsevol instant per una multiplicitat de vehicles fora mida: primer foren les bicicletes, després s’hi sumaren els patinets, i ara els bípedes de la ciutat es desplacen sobre unes andròmines de les quals ja no en sé ni el nom. Això ens passa especialment als indígenes de Ciutat Vella, que mantenim tossudament la nostra dèria per trescar tranquil·lament pels carrers sense que Mr. Glovo o una de les seves tres-centes variants ens provoqui un atac de cor en la forma d’un ciclista que circula fregant-nos a la velocitat de la llum. No demano que els barcelonins ens convertim en aquells nordcoreans que aplaudeixen al dictador en un terrible uníson rítmic; però diria que maldar perquè la conciutadania torni a aprendre a caminar sense colpejar-se no és ciència ficció.

Fixeu-vos si la meva carta és barcelonina i, al seu torn, breument modesta. No hi he inclòs desigs impossibles com ara la finalització de les obres a Via Laietana, que es compleixi la limitació de grups turístics al barri del Call, o fins i tot que l’Ajuntament acabi amb la nefasta costum de permetre que uns adolescents emboteixin l’Avinguda del Portal de l’Àngel simplement perquè tenen ganes d’assajar un ball i penjar-lo a TikTok. Tampoc he exigit a Ses Majestats que em regalin una colla de regidors capaços d’idear un model de ciutat que vagi més enllà d’un paradís per a expats, que tinguin la decència de pal·liar l’èxode de barcelonins que foten el camp de la seva llar perquè ja no poden sufragar el lloguer i omplir la nevera de llucet, i fins i tot que facin el possible perquè el català no sigui un souvenir més de les botigues turístiques molt més aviat del que tots imaginem.

Tot això ja ho deixat al calaix dels impossibles: m’acontentaria, simplement, amb una mica menys de brogit i un caminar pausat. Jo crec en els Reis (ells són veritat; la mentida més flagrant són els pares), i avui sortiré de nou al carrer amb la il·lusió de pensar que algú dipositarà una mica de silenci i una passejada sense espants a la base del petit arbre de Nadal que compràrem a Santa Llúcia. Començaré amb un petit trajecte, radicalment humil, per comprar el tortellet a can Brunells: de nou, com cada any d’una forma matemàticament persistent, m’acabaré cruspint la fava.