Habitualment, quan volem entendre el passat de les nacions —allò que els cursis anomenen “memòria històrica”— centrem la mirada en (pesadíssims) volums sobre un període temporal concret, ens en cruspim tones de documentals i etcètera. Dissortadament, massa sovint negligim la millor eina per atansar-nos-hi; la literatura, una lupa potser no tan fotogràfica pel que fa al relat dels fets però molt més inspiradora en termes de copsar un determinat Zeitgeist. Hi ha raríssimes ocasions, penso en tòtems com ara Guerra i Pau o La cartoixa de Parma, en què el relat d’uns determinats fets històrics s’hibriden magistralment amb els recursos de la narrativa, per tal d’establir el còctel perfecte. Tota aquesta teoria crítica barata ve a tomb per una petita obra d’art de pòdcast amb la marca qualitativa de la London Review of Books que m’ha robat el cor i la closca durant dies: The Belgrano Diary.
Dirigit i locutat pel gran narrador-assagista Andrew O’Hagan (gaudiu del seu meravellós accent escocès!), The Belgrano Diary conta un dels episodis més candents de la Guerra de les Malvines; l’enfonsament del buc de guerra General Belgrano per obra i desgràcia del submarí HSM Conqueror que causà la mort de més de tres-cents tripulants argentins, segellant el triomf britànic del conflicte. Aquí s’hi expliquen coses que els historiadors ja havien contrastat, com ara el fet que Margaret Thatcher decidí personalment enfonsar el vaixell, tot i saber del cert que es trobava fora de la zona d’exclusió marítima que el seu propi govern havia exigit als argentins (de fet, abans d’ésser tocat de mort, el Belgrano eixia en plena retirada d’aquesta línia marítima). En aquells moments, hom ja intuí que Thatcher havia ordit tot l’embolic de les Malvines per superar la seva crisi de popularitat al Regne Unit a causa del seu programa implacable de retallades en les polítiques socials.
La novetat d’aquesta joia periodística rau en que la història no se centra únicament en la cruesa dels fets (tots els que som d’esperit maquiavèl·lic sabem que, en un primer terme, Thatcher se’n va sortir molt brillantment amb aquesta martingala mortal), sinó que posa el focus al dietari que el lloctinent del submarí Conqueror, Narendra Sethia, escriví dels fets. Aquest text, que l’autor havia confiat només a una persona, va acabar filtrant-se a la premsa i esdevenint una prova irrefutable de la negligència assassina de Thatcher en tot el vodevil. En un primer embat, la primera ministra va aconseguir capejar la polèmica sobre el contingut d’aquest volum (sí, literari!), adduint que el Belgrano configurava un perill innegable pels mariners britànics, que anomenava maternalment our boys; però la veritat anà fent camí i les revelacions del text foren un escàndol que accelerà la caiguda de l’Iron Lady.
La part final d’aquest pòdcast explica molt bé com, publicitat el dietari, el lloctinent Sethia i els seus whistleblowers foren sotmesos a una pressió política insuportable. Com sempre passa en aquests afers, i ara es veurà quan Donald Trump desclassifiqui dels documents dels assassinats de Kennedy i Martin Luther King, la veritat arriba massa tard com per exigir responsabilitats polítiques als autors de la massacre. No obstant això, The Belgrano Diary ens consola sabent que un país com el Regne Unit permet que coexisteixin el hobbesianisme polític més descarnat amb una necessària crítica periodística dels desvaris del poder. Escoltant aquest pòdcast hom sent enveja del reporterisme que es fa nord enllà, tramat amb una llengua de primera i amb una cura documental fora mida. Podem criticar tant com es vulgui les grans potències, però ho són també perquè revisen llurs misèries.
Catalunya té professionals podcasteros de sobres —no només en el vessant periodístic, sinó també amb el tècnic-productor— que podrien parir sèries documentals com The Belgrano Diary. Dissortadament, la nostra tele pública viu més interessada en fer productes inframentals per a zentennials i una espècie de true crime que es vanta d’ésser el millor del món i que no passaria el cotó d’una emissora de poble als Estats Units. Si no em creieu, escolteu aquesta joia i veureu com es pot relligar una literatura íntima com la d’un dietari a un fenomen d’escala global. Empresaris de la comunicació, poseu la pasta necessària per fer coses com aquestes i així aconseguirem productes de qualitat que hi puguin competir. Del podcast que us recomano avui, escolteu-ne especialment la darrera part on es demostra que, a pesar de l’enemistat nacional, els homes sempre es reconcilien. En aquest aspecte, som millors que les nacions.
