En les últimes dècades les dones han experimentat millores notables en el mercat laboral, especialment pel que fa a nivells d’activitat i ocupació. Amb tot, la igualtat retributiva, definida com a “igual retribució per a treballs d’igual valor o equivalents” continua essent un repte pendent en totes les categories professionals i també en la referent als càrrecs de direcció, en els quals, a més, el pes de les dones es manté en nivells molt baixos (al voltant del 30 % respecte del total d’ocupats en aquest nivell ocupacional).
Font: INE, Enquesta de població activa.
D’acord amb l’Enquesta anual d’estructura salarial (EAES), el salari mitjà de les dones que ocupaven un càrrec directiu el 2015 (dada més recent) era, arrodonint, de 45.000 euros, davant dels 55.000 euros dels homes que ocupaven aquesta mateixa categoria ocupacional. És a dir, les dones amb un càrrec de direcció cobraven un 18,8 % menys que els homes amb el mateix càrrec, o el dit d’una altra manera, el salari mitjà anual femení representava el 81,2 % del masculí. Com a dada positiva, cal valorar que la bretxa salarial en aquest grup ocupacional, tot i que elevada, era inferior (4,1 punts percentuals) a la bretxa per al conjunt nacional de totes les ocupacions, que per a aquell any se situava en el 22,9 %.
La bretxa és més elevada en les bonificacions anuals
Atenent la composició de les retribucions, les dades semblen indicar que les diferències principals provenen de les bonificacions anuals. Així, a la zona euro la bretxa referida a aquest concepte és més elevada que quan es té en compte únicament la retribució salarial, i arriba a assolir el 82,6 % a les empreses de mida més gran (mil empleats o més). L’excepció es trobaria a les empreses de mida mitjana, on la bretxa en les bonificacions anuals és menor i fins i tot negativa (la bonificació de les dones seria superior a la dels homes).
L’anàlisi per a Espanya és més limitada per la inexistència de dades per a les empreses de mida més gran. Amb tot, fins on permeten les dades, la bretxa també és més gran en les bonificacions anuals que en les retribucions salarials, especialment a les empreses d’entre 50 i 249 empleats, on arriba a assolir el 36,7 % (deu punts percentuals més que la bretxa en retribucions salarials). Igual que a la zona euro, les empreses de mida mitjana (250-499 empleats) mostren diferències retributives inferiors, i la referida a les bonificacions és fins i tot inferior a la salarial.
La bretxa salarial entre les directives i els directius va disminuir en el període de la crisi (5,2 pp)
En els últims anys, corresponents a la crisi econòmica i financera, la bretxa salarial entre el grup de directius es va reduir 5,2 punts percentuals. Tot i que es tracta d’una dada positiva, cal matisar-la. I és que, d’acord amb l’evolució de la bretxa salarial, aquest període s’ha de subdividir en dos. En la primera part, la dels anys més intensos de la crisi (2008-2012), la bretxa es va reduir (fins a 8,3 punts percentuals, davant d’un augment en la resta d’ocupacions) com a conseqüència d’una disminució dels guanys dels homes i d’un lleuger augment dels de les dones. En la segona, corresponent al període d’inici de la recuperació econòmica (2013-2015), en canvi, la bretxa torna a augmentar a causa d’una evolució dels salaris en sentit invers: el dels homes va augmentar mentre que el de les dones va disminuir.
Així doncs, el salari dels homes va tenir un comportament procíclic (va evolucionar en el mateix sentit que el cicle econòmic): va ser més sensible a la crisi econòmica però també a la recuperació, probablement a través d’una disminució o un augment de les bonificacions anuals, ja que és en aquesta part de la retribució on es troben les diferències més pronunciades. El salari femení, en canvi, va mostrar un comportament anticíclic. Atesa aquesta tendència, és molt probable que les dades dels anys posteriors, quan siguin publicades per l’INE, mostrin un augment de la bretxa en aquest col·lectiu ocupacional.
Font: INE, Enquesta d’estructura salarial.
Catalunya és la quarta comunitat autònoma amb major bretxa salarial
Les dades per comunitats autònomes no permeten fer una anàlisi molt refinada en aquesta matèria, ja que l’EAES només desagrega categories ocupacionals en tres grans grups (“alta”, “mitjana” i “baixa”). Amb tot, és important assenyalar que la bretxa salarial en la categoria ocupacional “alta”, en la qual estaria enquadrada la categoria de directius i gerents, mostra que hi ha diferències notables entre comunitats autònomes. La bretxa salarial a les Illes Canàries tot just era del 4,6, davant del 26,2 de Cantàbria. Així i tot, en termes generals la bretxa d’aquesta categoria professional sol ser inferior a la mitjana de totes les ocupacions per a cada comunitat i, llevat de comptades excepcions, s’ha reduït o mantingut estable en els últims anys.
Pel que fa a Catalunya, cal destacar que és la quarta comunitat autònoma amb la bretxa salarial més elevada en el nivell ocupacional “alt” (21,0 el 2015). A l’inici de la crisi aquesta bretxa era una mica superior (21,6), tot i que ocupava la sisena posició. D’aquesta manera, encara que la bretxa en aquesta comunitat s’ha reduït en el transcurs de la crisi, de manera similar a la bretxa del conjunt de les ocupacions, ho ha fet en menor proporció que en altres comunitats, la qual cosa fa que se situï entre els nivells més elevats.
