Tot i la seva evident decadència, Barcelona continua essent una ciutat capdavantera a l’hora de fer relluir les palpitacions del present. Aquesta mateixa setmana, sabíem que l’alcalde Collboni es veia obligat a pagar una multa de 50 euros després d’haver-se fet gravar en bicicleta (commemorant el dia internacional de les dues rodes sostenibles) en una zona prohibida del Carrer Avinyó. Tot i ser comprensible que la més alta instància ciutadana pugui desconèixer les contingències de mobilitat d’un carrer –tot i tenir-lo a 200 metres de l’oficina– sobta que cap dels seus assessors es prengués la molèstia de mirar-s’ho. La deixadesa converteix l’anècdota en categoria, i més encara en una setmana on hem sabut que tancava el Versalles de Sant Andreu i que continua la destrossa de cases modernistes al barri del Farró. La ciutat se’ns va morint poc a poc.
Aquesta és la mateixa i espantosa grisor palesada durant la present campanya europea, que té el mèrit d’haver estat una de les conteses electorals de nivell més inframental de la història de la democràcia. És normal que la majoria de partits del Vell Continent parlin més aviat poc dels reptes que assalten Europa i acostumin recloure’s dins dels debats interns de més curta volada, però mai no hauríem imaginat una cosa tan xarona. L’únic interès dels debats electorals (que han assolit mínims d’audiència històrica) ha estat comprovar com els polítics que es presenten a Catalunya tenen un nivell discursiu que no passaria ni les PAU. Vista la tragèdia general, només caldrà resar perquè els països desvetllats del nord enllà (molts d’ells amb líders reaccionaris ultres o populistes progres) no s’hagin mirat gaire l’espectacle, perquè al final ens acabaran negant la pagueta dels rescats.
El panorama és desolador i és per això que ens caldrà contrarestar-lo amb un bon cap de setmana de relax, sobretot en diumenge. La tradició abstencionista mana dirigir-se a la platja, tot i que –en el cas de Barcelona– precipitar-s’hi és un esport d’alt risc, car la costa barcelonina és garantia de masses abjectes de turistam i una quota de paelles (tan cares com espantoses) per metre quadrat de proporcions oceàniques. Jo optaria per un acte de disbauxa agosarada com dirigir-se a vermuteria predilecta i allargar l’àpat originalment previst de quatre closques a un bon dinar. Això ens ajudarà a albirar a les dues del migdia mig entonadets; acte seguit, recomano encarar la segona part del dia ajaguts al sofà davant d’una pel·lícula entretinguda, del tipus Sátántangó de Bél Tarr (450 minuts de durada, diu la Viquipèdia), que ens asseguri una migdiada eterna de pijama i d’orinal.
Entre pitos i flautes, haurem arribat al vespre i ja s’haurà fet tard per dirigir-se al col·legi electoral. La millor opció per rematar el dia serà desvetllar-se de la migdiada amb una bona dutxa i fer un passeig vespertí per Ciutat Vella. Els guiris encara hi són els diumenges –bé, de fet hi són tots els dies de l’any– però tenen la decència de sopar d’horeta. Si passegeu pel carrer Avinyó en direcció al mar, una ruta magnífica per trescar, no tingueu por; perquè si fins i tot l’alcalde ha rebut una multa, no crec que la conciutadania tingui la pebrotera d’emular-lo. Si encara us queda una mica de temps fins a les primeres enquestes, podeu rellegir els quatre diaris que havíeu comprat dematí per anar ben informats (de fet, heu comentat amb la costella que diumenge és el gran dia de la premsa “perquè hi ha menys notícies i més contingut”) i dels que no heu acabat llegint ni un punyeter article.
La ciutadania s’ha ben guanyat aquest diumenge de ganduleria i el dret a no continuar participant en la farsa mentre no s’arribi a uns mínims de racionalitat bàsica
Després d’aquesta campanya tan apassionant i docta com poques, la ciutadania s’ha ben guanyat aquest diumenge de ganduleria i el dret a no continuar participant en la farsa mentre no s’arribi a uns mínims de racionalitat bàsica. Ara, per rematar aquest dia-del-senyor, només ens queda demanar-nos uns nachos amb molt de guacamole i de formatge –el més infecte possible, a poder ser– i contemplar l’hòstia planetària de la partitocràcia nacional, especialment de la més patriòtica. La patacada només tindrà una contraindicació: Tomàs Molina tornarà a TV3 i, dissortadament, les pluges s’aturaran de sobte i tornarem a la sequera. Però val la pena. Pagarem les dessalinitzadores d’aigua marítima que calgui.
