Documentals d’Oscar l’any de la denúncia

[dropcap letter=”E”]

ls documentals no només permeten mostrar realitats que ens són a priori remotes, sinó —potser encara més interessant— posar el focus en alguns aspectes de la nostra realitat més immediata que passen inadvertits o que no són prou emfatitzats, i per tant tampoc atesos. La funció de denúncia és present en moltes cintes, la qual cosa aporta un valor que no només és artístic o informatiu, sinó també social. Del passat més recent podem esmentar alguns títols, en aquest sentit, que han transcendit i que han portat a mobilitzar consciències, sens dubte amb un efecte desigual, és a dir, no sempre aconseguint subvertir o evitar completament allò que es denuncia. Pensem en Bowling for Columbine, de Michael Moore, que es va endur l’Oscar el 2002. Una pel·lícula que, arran de la matança perpetrada en un institut americà, reflexiona entorn de la violència a la societat i, de forma més concreta, aborda una qüestió tan delicada com el dret a portar armes. Quatre anys més tard, el 2006, obtindria l’estatueta Una veritat incòmoda, de Davis Guggenheim, basada en l’obra homònima d’Al Gore, que adverteix de les fatídiques conseqüències de l’acció de l’ésser humà sobre el clima.

Si bé no tots els documentals que són reconeguts i celebrats incorporen explícitament la funció de denúncia (per exemple, Man on the Wire de James Marsh o A la recerca de Sugar Man de Malik Bendjelloul, guanyadors de l’Oscar el 2009 i el 2012, per no parlar del fascinant fals documental Exit Through the Gift Shop de Banksy, finalista el 2010) en l’actualitat, tenint en compte la consciència crítica de la societat —creixent, en els últims temps, amb la reivindicació d’una igualtat real entre gèneres—, val la pena més que mai considerar aquest format cinematogràfic, dedicar-li l’atenció que demanda des de sempre. De forma similar al que ocorre en el cas d’alguns compositors amb les seves peces de cambra —el cas més evident, segurament, seria Shostakovich—, el gènere del documental, menys visible o popular, però no menys intens, funciona com una mena de diari íntim en el qual Hollywood expia un sentiment de culpa inconfessable; sembla depurar-s’hi del glamour predominant en algunes de les seves produccions més reeixides i verbalitza aquells temes que, per problemàtics o inquietants, no serien acceptats ni tan sols a través de la ficció.

També en aquesta edició dels Oscar els finalistes s’atreveixen a formular idees i reproduir o realitzar una realitat oculta, silenciada per insuportable. En suma, es lliuren a l’expressió del que sembla inexpressable fins i tot a través de les vies de la ficció. Que la narració parabòlica no permeti reflectir el més immediat gairebé sembla una broma. Broma o paradoxa potencialment macabra, segons la plasma Woody Allen a l’escena final de Delictes i faltes: o sigui, quan el protagonista li transmet, com a proposta de guió, la història d’un assassí que al cap del temps no sent remordiments del seu acte, i el personatge que encarna Allen descarta la trama per inversemblant —potser pensant com a exemple en Crim i càstig, que replantejarà a la seva magistral Match Point— com dient que això no se sosté si s’adequa a la realitat i, per tant, és menys creïble encara a la pantalla. El documental, en canvi, sí que permet reflectir situacions extremes que, novel·lades o representades en una pel·lícula, semblarien impossibles; situacions que no suportarien el pacte de ficció per la seva cruesa, per l’absència d’un final feliç o moralitzador.

Quatre dels cinc finalistes de la 90a edició dels Oscar relaten casos més o menys inquietants, amb el denominador comú de la mestria tècnica, tant en la filmació com en el muntatge. L’única història amable, que es caracteritza també pel seu preciosisme en l’acabat, és la cinta costumista de la cineasta francesa Agnès Varda, Faces Places, protagonitzada, de fet, pels seus artífexs. Narra el periple per diversos pobles, els habitants dels quals, retratats a gran escala, cobreixen les parets dels llocs on habiten. Aquesta interrelació de l’espai i les persones contrasta radicalment amb Last Men in Aleppo, de Feras Fayyad, Kareem Abeed i Søren Steen Jespersen. Fins i tot el tràiler, de tot just uns quants minuts, se’ns fa difícil de veure fins al final, còmodament instal·lats en un espai-temps que tendim a donar per fet. Passen els segons del vídeo amb una lentitud gairebé obscena davant del drama humà i absurd de la guerra, que intenten compensar les accions desinteressades d’uns quants homes que tenen la comesa de desenterrar les víctimes dels bombardeigs.

Impregnada d’un intens sentiment d’injustícia que es trasllada a l’espectador, destaca així mateix Strong Island, de Yance Ford i Joslyn Barnes. L’obra descriu la desolació que sembra l’assassinat impune d’un jove afroamericà en la seva família, la qual no troba respostes al crim ni, per tant, formes de consolar-se davant d’una pèrdua irreparable. No només això, l’absència d’accions judicials insinua una ombra de responsabilitat en la mateixa víctima i el seu entorn. La quarta de les pel·lícules nominades, Abacus: Small Enough to Jail, també se centra en una estranya aplicació de la llei després de la crisi financera que va assolar els Estats Units el 2008. Potser podríem fer servir amb propietat el tan gastat adjectiu de kafkià per referir-nos al cas, amb el qual ironitza el mateix títol. El documental explica com l’únic banc americà acusat de frau va ser una petita entitat, Abacus Federal Savings Bank, fundada el 1984 per immigrants xinesos i ubicada a Chinatown. Finalment, Icarus, de Bryan Fogel i Dan Cogan, aborda la possibilitat —la realitat, més quotidiana del que podríem esperar— d’un altre tipus de frau: el dopatge esportiu, que desvirtua l’essència de la competició. L’al·lusió al mite grec fa referència, en efecte, a la gosadia consistent a voler volar més i més alt, a qualsevol preu.