Domènech i Montaner, etern arquitecte

Considero Lluís Domènech i Montaner el nostre millor arquitecte i un dels homes més genials de la història de l’art català. En aquest país petit nostre, de taquilles excloents, el sol fet d’escriure la frase precedent implicarà l’habitual tsunami de gaudinians indignats als qui sembla impossible d’albirar res més enllà de la trona del seu beat. Entenc que això de fer rànquings i comparatives entre icones sigui cosa d’infants, però ja em perdonareu: el naturalisme gaudinià –amb aquelles amanides insofribles de floretes, la malaltissa dependència de la Verge Maria i la conseqüent cursileria catòlica– sempre m’ha provocat mal d’estómac (poc hi ha ajudat, dit sigui de pas, la barrabassada nauseabunda de pastitxos amb què una colla de savis han transformat la Sagrada Família en una autèntica mona de pasqua; espero que la posteritat sigui molt dura amb llur negligència). 

Bé, anem al gra. Tot i la dependència de la cosa silvestre i la nostàlgia per l’ètica pairal, a l’obra d’en Domènech sempre s’hi acaba imposant la raó apassionada i la força del càlcul. Cal agrair aquesta ciència al progenitor, que venia de pagès, però de seguida veié que la natura es desenvolupa a les màquines; és així com es convertí en un dels millors enquadernadors del seu temps. A l’Escola Gavalotti, Domènech fill estudià amb el col·lega Francesc Xavier Llorens i Barba, un senyor que tingué la bondat d’ensenyar ironia socràtica i sentit comú en aquest puto país de romàntics. De la formació i tècnica d’en Domènech se n’ha escrit un munt; a mi particularment m’exalta la seva fal·lera bibliòfila, car l’arquitecte gastava una autèntica addicció pels llibres d’heràldica i, a diferència de molts coetanis, va esmerçar moltíssimes hores en relligar el seu art al dels mestres medievals.

És potser aquesta connexió amb el romànic i les arrels més profundes del país (apresa als estudis del paleògraf Jean-Auguste Brutails) el que més em commou de l’obra d’en Domènch. Si tingués temps em calçaria xiruques i m’ho estudiaria durant lustres; intueixo que Domènech, malgrat la tírria que li tenien els noucentistes, és l’encarnació artística més sòlida del pensament català, fins i tot de teòrics que el sobreviurien molt de temps com ara Dalí o Pujols (és una llàstima que no sigui ric, perquè m’hi podria passar moltes hores). Xerrant amb el seu besnet, el també arquitecte Lluís Domènch Girbau, aquest em conta que val molt la pena rescatar els discursos inaugurals del seu ancestre quan dirigí l’Ateneu, sobretot per veure com l’arquitecte s’anava distanciant dels seus companys pactistes de la Lliga per esdevenir independentista, com tots els catalans. 

Tota aquesta mandanga, ja ho deveu pensar, ve a tomb pel fet que enguany celebrem el centenari de la mort d’en Domènech i se’ns gira feina. A partir del 22 de juny, el Col·legi d’Arquitectes exposarà el llegat documental del nostre artista en una exposició que fot molt bona pinta. A l’espera d’aquesta mostra, avui mateix ens disposarem a precipitar-nos a la Casa Padellàs del MUHBA, on fins a l’agost s’hi pot veure un espai dedicat a la dèria urbanista d’aquest gran geni. També resulta imperatiu dirigir-se a admirar les columnes d’August al carrer Paradís número 10 (trobades a finals del XIX mentre es construïa el Centre Excursionista de Catalunya),  el punt neuràlgic del projecte de centre urbanístic eminentment romà que en Domènech havia imaginat per la nostra ciutat. També espero amb candeletes la instal·lació artística que hi prepara el nostre docte Toni Llena. 

Intueixo que Domènech, malgrat la tírria que li tenien els noucentistes, és l’encarnació artística més sòlida del pensament català, fins i tot de teòrics que el sobreviurien molt de temps com ara Dalí o Pujols

Per molt que els desitjos urbanístics d’en Domènech haguessin implicat fotre’m la casa enlaire, ja em direu si no em pot caure bé un home que volia convertir Ciutat Vella en una esplanada curulla de columnes romanes. Quin pàjaro, en Lluís. La dèria, ho he de reconèixer, em ve de lluny; he viscut quasi tota la vida a l’ombra de l’Editorial Montaner i Simón, actual seu de la Fundació Tàpies i un dels edificis més bells de l’Eixample. A aquestes alçades de la pel·lícula, parlar sobre l’embadaliment que provoca entrar al Palau de la Música o a Sant Pau és groller. Però reclamo el deure d’anar una mica més enllà dels musts, perquè el Cafè Restaurant, i els acabats del Palau Montaner són una pura obra mestra! I què me’n dieu de la tribuna volada de la planta principal de can Solà-Morales d’Olot o la reforma interior de la casa Macià de Lleida? Domènech hi fa coses d’un altre món. 

Celebrem, doncs, l’aniversari del nostre arquitecte com déu mana. És una autèntica llàstima, i si no ho escric, exploto, que en aquesta magna ocasió el MNAC no hagi aprofitat l’efemèride per organitzar la gran exposició retrospectiva que mereix aquest enorme artista. Esperarem a la propera ocasió, quin remei. Sempre ens toca esperar.