Més enllà de la genialitat dels compositors de la tradició occidental i del fandom contingent que es tingui pel tenor o la soprano de moda, l’òpera s’ha mantingut com a forma d’art durant més de quatre segles degut a la seva inigualada capacitat de mostrar els contrastos politicosocials d’un entorn concret per transformar-los en sonoritat i teatre. Això s’escau pel que fa al mateix repertori (penseu com Mozart exposa les tensions de classe derivades del feudalisme que resulten en l’imperfecte contracte social del XVIII o com Verdi exposa la lluita dels individus per sobreviure en entorns de sòrdida opressió), però també als propis escenaris; la salmòdia ve a tomb especialment pel Liceu, un equipament de transcendental història sonora que també ha estat, i és bo que continuï essent, un mirall de les tensions de poder, també de les econòmiques i estètiques, d’aquesta nostra tribu.
Hi pensava dimecres passat mentre contemplava la corrua inacabable de representants públics, celebrities, wannabes i membres de la cultureta en general que poblaven la platea d’aquest season opening liceista, un públic que –en una immensa majoria– no retornarà al teatre en sa vida i que, de fet, aprofità l’entreacte d’aquest Don Pasquale per fotre el camp de la platea i anar a sopar al Baccaro. Comprenc perfectament que els responsables del teatre vulguin emular experiències similars a Madrid o Nova York, però diria que (bo i amb concessions al Gran Germà de les xarxes), la primera representació important d’un teatre públic hauria de tenir algun gest de més caliu amb els seus abonats. Som en temps de contrastos, en efecte, i el present marca que una òpera estrenada el 1843 s’intenti publicitar via instragrammers pels qui Donizetti és un simple hashtag.
No en compto entre els puristes que arrufen el nas quan s’intenta obrir un teatre com el Liceu a públics àfons i considero que, de tant en tant, va bé posar una mica de glamur en una cultura habitualment mortuòria i martirològica com la catalana. Però el contrast entre la brillantina d’aquesta representació de Don Pasquale i la primera funció d’abonament (amb moltíssimes butaques buides) hauria de fer barrinar les ments pensants del Liceu: alguna cosa no va bé. Al seu torn, gratant una mica en allò que anomenàrem política musical, també sobta que una inauguració d’aparença fastuosa es faci amb una òpera mediocre i secundària dins el cànon de grans títols (fins i tot si la comparem amb altres peces mestre de l’autor), en una producció molt bonica (però llogada de París, Londres i Palerm) i amb un director titular que, pesi a qui pesi, no és un mestre apte pel gènere.
El Liceu ha de pensar en tot això si vol fer honor a la seva raó d’ésser; insisteixo, a risc de fer-me pesat, la d’un teatre públic que formi el gust dels aficionats a l’òpera bo i assegurant la pervivència del patrimoni sonor nacional. En això també hi ha contrastos i canvis en positiu, i jo que me n’alegro, perquè també resulta molt transcendental que la primera òpera de la temporada al Liceu exhibeixi un esplèndid cast de veus del país. Durant anys ha estat l’excepció; espero que d’ara en endavant configuri la norma, com passa a molts països del món. Així la nostra soprano Sara Blanch, que va cruspir-se el rol de Norina amb una gràcia seductora i facilitat tècnica impecables: tenim una veu que pot excel·lir en aquesta òpera en qualsevol teatre del primer món i cal celebrar-ho com toca. Quan es donen oportunitat als talents, i hom els situa als papers adequats, els resultats arriben.
Diria que Blanch va ser el millor de la nit, i faria justícia, però això del tenor donostiarra Xabier Anduaga és una cosa molt seriosa. Feia molt de temps que una veu no em sorprenia com aquesta, i no només per la seva facilitat d’emissió, sinó per un fraseig exquisit i un cant elegantíssim. No m’estranya que Anduaga comenci a globertrottejar per molts teatres del món; però jo li aconsellaria a ell (i al seu mànager) que siguin savis i no caiguin en la trampa de multiplicar els Puritani i les Lucies com si no hi hagués demà, que hi ha massa tenors amb una carrera excelsa de deu anys que acaben muts i directors d’escena. Filonczyk va ser un Malatesta magnífic en el terreny actoral, tot i que la veu del polonès no sigui excessivament rodona. El que té mèrit de debò és això d’en Carlos Chausson: cantar amb 72 tacos aquest rol encara amb un tro de veu i un estil impecable és per aplaudir dempeus.
La nostra soprano Sara Blanch, va cruspir-se el rol de Norina amb una gràcia seductora i facilitat tècnica impecables
La producció de Damiano Michieletto té la virtut de no caure en la gestualitat absurda i l’histrionisme ancestral de les produccions bufonesques. Hi ha jocs teatrals ben pensats –com la pantalla inicial i l’escena dels titelles– i el regista venecià aprofita molt bé el fet de comptar amb un equip que broda l’actuació i afegeix teca a un llibret quasi inservible. I cal tornar-ho a dir: Josep Pons és un excel·lent músic, que pot fer brillar música escena de Debussy o òpera contemporània (com a principal director convidat, per exemple, seria òptim), però no és l’artista que demana Donizetti. Va quedar palès en una obertura de xumba-xumba, nombrosos desquadraments en els sil·labats del cantant i un fraseig que no és propi del bel canto. Pons pot fer coses meravelloses al Liceu, però posar-lo al servei d’una música que no li interessa no seria la millor idea. Contrastos.
