Una gran majoria de dones de més de 50 anys vivim amb estupefacció la involució de les polítiques d’igualtat de la dona al món. No em refereixo només als països on les dones no ocupen cap posició social ni política, sinó també a països on pensàvem que havíem superat diferències gràcies al marc legal d’igualtat i on continua persistint un biaix social i cultural respecte a la condició de la dona.
Som dones amb el propòsit i la capacitat d’aportar a la societat coneixements i valor afegit. Creiem que incorporar la nostra opinió, coneixements, idees i punts de vista a les empreses, a l’administració i a la societat és una aportació necessària i imprescindible. No som una quota, però sense les quotes ens hauria estat impossible l’accés a certs nivells de direcció i, un cop hi som, hem de demostrar la nostra capacitat i vàlua de manera més vehement. Mai no podem fallar.
Hem conquerit fites importants i, per continuar avançant, hem de comptar amb la complicitat del conjunt de la societat, també amb els joves. Per això ens preocupa especialment que al segle XXI els homes joves sentin que la igualtat de la dona no va amb ells, o fins i tot més preocupant, que pel fet de la igualtat de la dona ells perden oportunitats. Res més lluny de la realitat. La igualtat de la dona és un repte del conjunt de la societat i no podem retrocedir en cap dels àmbits assolits. De fet, hem d’animar més dones a liderar projectes, empreses i institucions.
Tot i que les noves tendències mundials intentin tornar-nos a rols insignificants, nosaltres continuarem obrint camí
Aquelles que hem trencat sostres de vidre sabem que darrere vindran altres dones i que hem situat aquella fita com a assolible per a les que ho veien impossible. Algunes ens hem esgotat en el procés; el nivell d’exigència amb una mateixa, i el nivell d’exigència exterior, és altíssim. No obstant això, hem assolit de manera tímida el yes, you can o el so win.
Però mai no es guanya del tot, això ho sabem bé les dones, ja que guanyar significa renunciar, i culturalment encara arrosseguem moltes motxilles i etiquetes. No és una percepció, ho diuen les dades: les dones dediquen 15 hores més a la setmana que els homes a cures domèstiques i, tot i que la taxa d’ocupació femenina ha arribat al 53% el 2024, la bretxa salarial continua persistint.
Tot i això, desenvolupar la carrera professional val la pena. Cada vegada som més dones treballant, més dones compromeses amb el progrés i més dones que veiem en el 8M un símbol de resistència. Perquè, tot i que les noves tendències mundials impulsades per religions, autoritarismes i populismes i ajudades per la tecnologia intentin tornar-nos a rols insignificants, nosaltres continuarem obrint camí.
