Quedarà vintage dir-ho, però de Manuel Fraga, peça clau en la recta final del franquisme i durant un bon tram de la Transició espanyola, en deien que tenia “l’Estat al cap”. Tenia un cap ben gros, era caparrut, molt intel·ligent i amb gran memòria, i a més deien que coneixia com pocs els engranatges de l’Espanya del seu temps. A tot això es referien els periodistes i polítics que defensaven que aquell polític gallec tenia “l’Estat al cap”. Dels dos il·lustres arquitectes que aquesta setmana han passat pels Moments Estel·lars que The New Barcelona Post organitza a la Casa Seat, sense el cap gros, però amb moltes de les qualitats de Fraga i en aquest cas en relació amb la capital catalana, jo en conversar-hi vaig arribar a la conclusió que tenen, com pocs, Barcelona al cap.
La conversa va ser una delícia, per com va fluir, per com de poc previsible va ser i per com s’hi va deixar notar un respecte i afecte mutus d’aquells que no passen per ser complaents amb l’altre, ni per regalar-li les orelles, ni per fer-li un massatge. En algunes coses van diferir (força intensament), i això es va agrair.
El futur de les ciutats, també el de Barcelona, és clar, ha de passar inevitablement per ser “esponges” o això no és practicable? Les grans transformacions de la ciutat, dels anys vuitanta ençà, passen ara per un “eixamplament” de Barcelona més enllà d’unes fronteres difuses que… fins on han d’arribar? La referència de grans arquitectes com Oriol Bohigas són una llosa nostàlgica o una inspiració que impulsa?
L’arquitecta en Cap de Barcelona, Maria Buhigas (sense parentiu amb el mestre acabat d’esmentar), i el prestigiós arquitecte Joan Roig, soci cofundador del despatx Batlle i Roig, van dialogar amicalment però sense gaires concessions a l’altre, i van exemplificar amb força profusió d’exemples per què Barcelona, arquitectònicament parlant, pel que fa al seu espai públic, és alhora admirada (sobretot pels de fora, però no només) i temuda (sobretot pels seus ciutadans, que en pateixen les transformacions i els danys col·laterals del seu èxit o de tot el contrari).
Del Raval, al Besòs, passant pel Poble-sec o la Sagrada Família, i d’aquí a Nova York o als Emirats Àrabs, Roig i Buhigas ens van convidar a voltar pel passat, però també per un present que ja és futur, amb una mirada arquitectònica que, ella sí, absorbeix com una esponja, allà per on passa, tot de tendències i casos d’encert i error d’aquells que, en bones mans com les seves, acaben dibuixant ciutats com la nostra, i, per tant, de retruc, les nostres vides.
Us deixo aquí els enllaços per poder recuperar la conversa per Spotify o Youtube.
