La sala 3 de L’Auditori és fosca i, llevat dels empleats de la casa, no hi ha ningú més. La sala petita es veu més gran que mai. Ni una cadira. La sessió està prevista a peu dret. Les grades estan amagades. Les ratlles del parquet pretenen ser una simbòlica pista de ball; a més, acull una petita barra que serveix refrigeris varis. I, al sostre, un quadre de llums per negar penombra absoluta. El discurs sintètic i minimalista del nou àlbum —motiu pel qual el concert està inclòs en la celebració del 25è aniversari de L’Auditori— sembla reflectir-se a l’espai. Una tirallonga de LED presideix un escenari ja preparat. Minuts més tard, quelcom d’orgànic arribarà des de l’escenari. El públic comença a arribar. Sorprèn la transversalitat de l’audiència. Edats ben diverses. Curiositat per la proposta de la música electrònica de ball (EDM, per les seves sigles en anglès) o convenciment generacional?
Les notes —o els bits— de Glitch City, la peça que tanca Blue Screen (2024), el tercer àlbum dels gironins, representen un dolç cop de puny al plexe solar. Aquest és el to general de les noves cançons. Durant la presentació, serà la peça inicial del disc. Però, abans, es va sentir una pensada i ben resolta introducció. Van obrir el set amb temes anteriors molt matisats, com ara R0M4N71C153D V3R510N, de b1n0 (2019); ME, amb veus de Tarta Relena; la coneguda Bumbum, amb la veu de Ferran, Palau i Ahh!, amb Marina Herlop, de Bi (2021). A continuació van recuperar Dance Dance Decadence V12, single (2010) en què posava la veu El Petit de Cal Eril.
La interpretació, amb una càrrega audiovisual i sensorial evident, resulta una nítida declaració per part de b1n0 (Between Ones and Zeroes); és a dir; Emili Bosch, als teclats, i Malcus Codolà, a la percussió. Els temps que els hi toca viure indiquen que potser s’estimen més els bits per expressar-se, la qual cosa no impedeix un cert sentit d’identitat digital en la resposta dels moviments corporals i repetitius de molts dels assistents. Una mena de conductor sensible, una fibra òptica, com a eix vertebrador, per remoure els estímuls dels presents. Una capacitat híbrida de pell i cervell que s’estimula des d’impulsos binaris que naveguen des de la tarima.
La drecera dels interrogants binaris de b1n0 està activada. Els nòmades digitals continuen el seu camí
L’espectador educat en els sons dels instruments analògics haurà d’obrir les orelles o posar-se de perfil davant la composició algorítmica, la composició genètica i la programació, i d’altres processos compositius digitals. S’haurà d’acostumar a sentir i entendre la música, en particular, la música electrònica, de molt diferent manera. O no.
Punt i a part mereix la sòbria escenografia, amb la presència d’una closca, que aixopluga al trio de participants, conformada per un munt de línies de díodes LED, programades i disparades per l’enginyer audiovisual, membre de l’estudi de recerca Playmodes. Aquí, mana el minimalisme i la repetició constant d’unes llums en moviment que sembla que tinguin un objectiu més androide que humà. L’expressió Blue Screen of Death (pantalla blava de la mort) serveix per referir-se als errors de pantalla mostrats en sistemes operatius diversos. El duet de La Bisbal d’Empordà i Eduard Frigola fan servir llurs coneixements i capacitats de forma multidisciplinària en l’exposició d’aquest nou treball, manlleven el concepte de pantalla blava per endinsar-se en un mapa de bits que desconeix les fronteres. Caducaran els instruments convencionals?
Del duet es podran dir moltes coses, però ben segur no se’ls podrà titllar de llengueruts. Van aparèixer puntuals a la cita i no van badar boca. Van tocar l’últim tema i van marxar de la mateixa manera. En silenci. Ni un bis. Tampoc va haver-hi els típics xisclets de part del públic. En bona mesura, tot enfilant el camí de sortida, els comentaris eren positius. La drecera dels interrogants binaris de b1n0 està activada. Els nòmades digitals continuen el seu camí.
