Eduard Palomares
L'escriptor Eduard Palomares.
EL BAR DEL POST

Eduard Palomares: La trama com a coartada per explicar la vida

“No soc de prendre decisions inesperades ni de tenir grans revelacions, però sí que recordo quan em vaig convèncer a mi mateix que podia perfectament escriure una novel·la i que podia aspirar a ser publicada. Durant molt de temps, com a lector, pensava que escriure ficció suposava una tasca titànica, només a l’abast de ments privilegiades. I clar, el talent importa, però també la tècnica, el treball persistent, l’estil personal i fins i tot la inspiració del moment o la sort”. El periodista i novel·lista Eduard Palomares fa aquesta reflexió en veu alta, prenent-se el seu “vermut amb sifó” a la barra mentre, de fons, el Roland Alphonso i els seus Soul Brothers omplen l’espai del Bar amb les notes de Phoenix city.

— Escolta i, ja que hi som, si en tens, posa unes olives.

— I tant, però explica’m com vas passar de pensar que escriure era una tasca titànica a arribar a treure una segona novel·la.

“No m’agrada el concepte massa utilitzat de ‘sortir de la zona de confort’ com quelcom constant, com a necessitat permanent de destacar, reptar-nos o evolucionar… Però, sens dubte, de tant en tant, cal atrevir-se a sortir a fer un volt per espais desconeguts”, enraona el parroquià, convençut que “a vegades ens hem de donar permís a nosaltres mateixos de fer alguna cosa que ens desviï del camí principal, construït molt sovint sobre les nostres creences i pors”.

Així és com va veure la llum la seva primera obra literària, No cerramos en agosto, primera aventura de l’aprenent de detectiu barceloní, Jordi Viassolo. Una novel·la “escrita sense que ningú m’ho hagués demanat, sense cap garantia que anés a sortir a la llum. I va acabar publicada per una editorial com Libros del Asteroide”, explica abans de sentenciar: “Et fa sentir realment orgullós”. Precisament, aquests dies es publica Igual que ayer, la seqüela de les aventures de Viassolo.

Viure i explicar la precarietat

“Soc un periodista de base, de picar pedra i jugar per a l’equip”, argumenta l’escriptor que es defineix a si mateix com a redactor tot terreny: “Un dia puc escriure sobre economia i un altre sobre futbol, medi ambient o gastronomia. Amb mi es compleix el tòpic de ‘saber una mica de tot i molt de res”. Una dinàmica en la qual se sent a gust, perquè “mai no he volgut centrar-me totalment en un àmbit, ja que això m’impediria conèixer la resta”. Un plantejament que també aplica als seus gustos literaris i musicals —“sempre dins d’uns paràmetres de qualitat”— i que, assegura, ha contribuït molt al seu vessant literari.

'Igual que ayer'
Igual que ayer, el segon llibre d’Eduard Palomares.

I sí, alguna cosa d’aquesta capacitat d’adaptar-se, de saltar d’un punt a un altre i aconseguir aterrar amb dignitat, de capejar les estretors d’àmbits precaritzats i perspectives de futur poc falagueres, es veu reflectida en les aventures del Jordi Viassolo. A la nova novel·la, l’aprenent de detectiu es troba “seguint el camí habitual de tota persona jove que actualment intenta obrir-se pas en el mercat laboral: passar de becari a precari. És a dir, s’haurà d’enfrontar no només a un misteri, sinó també a feines-porqueria, contractes temporals, promeses laborals incomplertes, la impossibilitat de trobar casa, fer-se adult…”. La trama detectivesca dona peu a una intencionalitat d’abordar el fet quotidià; d’esquitxar cada pàgina amb la visió que, de la vida, té l’autor.

2.000 anys d’història davant dels nassos

“Barcelona l’estimem i la critiquem a parts iguals. Segurament, la critiquem tant perquè l’estimem molt. A vegades penses que Barcelona és insuperable, altres cops tens ganes de mudar-te al primer poble que et passi pel cap”, explica l’escriptor que destaca la capacitat de la ciutat de sorprendre. “Sempre hi ha coses noves per descobrir, que potser han estat tota l’estona davant dels teus ulls i de les quals ni tan sols t’havies adonat, perquè sempre caminem capficats en les nostres coses i no som capaços d’observar de manera conscient. És una ciutat amb més de 2.000 anys d’història que s’han anat sobreposant capa a capa, i estic segur que queden infinites coses per descobrir. També innombrables misteris que mai es resoldran o històries que mai s’explicaran. I això també resulta encoratjador a nivell literari”.

“Barcelona l’estimem i la critiquem a parts iguals. Segurament, la critiquem tant perquè l’estimem molt”

Per il·lustrar aquesta capacitat de sorpresa, el parroquià recorda una anècdota recent: “Durant la passada Nit dels Museus vaig participar en una ruta guiada organitzada pel Museu d’Història i ens van ensenyar les restes de l’aqüeducte romà de Barcelona. Reconec que no tenia ni idea de la seva existència, i això que hi havia passat per davant milers de vegades. De fet, a la Plaça de la Catedral es troba una resta molt evident, i mai m’havia preguntat què era”.

La qüestió és aconseguir mantenir l’essència. “Si em deixes fer una analogia futbolística, quan el Barça abandona el seu estil de joc, tots ens posem les mans al cap. Hem de mantenir l’essència, l’ADN, els valors, la Masia i bla-bla-bla. Però, en canvi, gairebé no protestem quan veiem que la ciutat perd a marxes forçades la seva essència, les seves característiques pròpies, allò que la fa única, pels interessos d’unes elits econòmiques que només miren pels seus beneficis”.

Eduard Palomares
L’escriptor defensa que a Barcelona sempre hi ha coses noves a descobrir.

— Et refereixes a les hordes de turistes?

— Es posa el focus en el turista, es diu allò de tourist go home i tal, però és una cosa nostra. Som nosaltres els que acceptem segons quines coses i no ens enfrontem a un model de desenvolupament que ens perjudica i a una barra lliure que canvia la configuració de la ciutat.

Eduard Palomares remata el seu vermut al compàs de Last train to Ska-Ville dels Soul Brothers amb el Jackie Mittoo, en demana un altre, i reflexiona uns instants abans de sentenciar: “Encara recordo, en plena pandèmia, quan es va dir allò que havíem de fer que els barcelonins tornessin a passejar per la Rambla. I què se n’ha fet?”

— És veritat! Què se n’ha fet?

— Doncs ves ara a la Rambla i mira el panorama.