Tot apuntava que Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) no anava a escriure més novel·les després que acabés la trilogia protagonitzada per un personatge anomenat Rufo Batalla que se li assemblava una mica. O així ho havia assegurat ell mateix. Però, és clar, va arribar el moment en el qual va pensar, “i què faig durant el dia si és el que m’agrada?”. Llavors, es va dir, “començaré a escriure una novel·la de qualsevol manera i ja veurem”. D’aquí ha sortit Tres enigmas para la Organización (Seix Barral), l’última aventura d’un dels autors que més ha passejat per la Barcelona contemporània i que ara s’atreveix a fer-ho per una que està plena de turistes i iots de superrics estrangers.
Amb “el més absolut desvergonyiment”, com si estigués “en el temps de descompte, si marqués gol, bé i, si no, no passa res”, l’escriptor va començar a fer fluir una trama amb uns detectius gens sexy, maldestres i malhumorats, però absolutament encantadors i humans, tornant-se a sentir tan lliure com quan va idear El misterio de la cripta embrujada (1978) o Sin noticias de Gurb (1990). “Quan em vaig posar a escriure, era com si no ho estigués fent seriosament, jo ja havia posat fi a això, qui ho feia era un altre que feia com que era jo. Vaig dir de veritat que ho deixava, per tant, ara soc com un cantant que es retira, però que a l’estiu va a les festes majors i fa el que li dona la gana”, relata.
Sense importar-li ni una mica la correcció política, volia capgirar una mica les històries policíaques que ara abunden i que s’han convertit en el gènere més popular, tot i que abans “eren el menjar porqueria i una mica marginals”. Ell que es va iniciar amb el Sherlock Homes d’Arthur Conan Doyle i cada vegada que de petit es quedava a casa malalt s’empassava una novel·la d’Agatha Christie, mai ha deixat de llegir novel·les negres i de misteri —sempre en té una a la tauleta de nit—, i està una mica molest amb què els protagonistes actuals es prenguin de debò el que tenen entre mans, que no és res més que una excusa fàcil per entretenir. I va pensar: “Faré la mateixa ximpleria, però sense dissimular, que es vegi que és una burrada”.
Mendoza s’ha sentit amb Tres enigmas para la Organización tan lliure com quan va escriure El misterio de la cripta embrujada o Sin noticias de Gurb: “Ara soc com un cantant que es retira, però que a l’estiu va a les festes majors i fa el que li dona la gana”
La tropa que se li va ocórrer s’encaixa oficialment en una organització governamental nascuda durant la dictadura de la qual ja ningú se’n recorda, però continua funcionant, menystinguts entre un marasme “d’organitzacions, organismes i òrgans”. L’Organització, així es diu, habita un despatx de l’Eixample que no és, ni de bon tros, d’alt estànding, on regna un secretisme absurd, destruint totes les actes quan s’acaben de redactar i només confiant en el fax perquè és boomer, donant més d’una ensopegada i fent fitxatges estrella com un expresidiari o un taxista que vol tenir un podcast. “No només podria existir una organització com aquesta, sinó que n’estic segur que existeix. Què fa? No ho sé, segurament ells tampoc”, declara el seu responsable en el terreny literari.
Per a més inri, el Mendoza que deia estar jubilat va decidir que fabular un únic cas perquè el resolgués l’Organització no era suficient i va optar per llançar-los tres, sense una aparent relació lògica, però això poc importa. “La novel·la no està basada en fets reals. No cal buscar-li un sentit fora. És el que és, comença i acaba. Jo voldria que es llegís d’aquesta manera, com si ens reuníssim uns quants a jugar al Monopoly, ens arruïnem o ens fem rics, però, quan acaba la partida, tots estem igual que al principi”, reflexiona.
Ho descriu tot, i probablement ho viu, amb un humor càustic que supura en cada línia d’aquesta nova novel·la, així com en les anteriors. “Sempre m’ho passo bé”, reconeix, tot i que adverteix que la tasca de ser graciós no li resulta gens fàcil, “no és que sempre estigui de ha,ha, és un treball complicat”. “L’humor és una miqueta com cuinar, té el seu punt, si et passes de llest, no funciona”, detalla, amb un rostre seriós, contínuament traït per una mirada massa espavilada.
Mendoza no sap si hi haurà més aventures de l’Organització, preferiria que no perquè li fa por repetir-se, però tampoc se li ha de fer molt cas. “Massa vegades he dit coses que no hauria d’haver dit, així que ara no sé què passarà”, avança. El que sí que confirma, o no, és que no està tramant res nou perquè escriure és “com un part, ha de passar un temps”. “Quan acabes un llibre, està la temptació de començar el següent, però no s’ha de fer, cal deixar un temps de repòs”, diu. A més, va molt liat amb les presentacions de Tres enigmas para la Organización i ell necessita ordre, constància i tranquil·litat per posar les mans a la pasta, fins i tot saber que té almenys una setmana al davant per escriure: “Si sé que el dijous tinc una cosa, ja vaig coix”.
